Un altre país

I ja és el cinquè, el cinquè any que ‘lliste’ les emocions i les meravelles de l’any, la cinquena volta que m’ature una estona a intentar posar ordre a la felicitat. Enguany vaig amb retard, he estat desconnectada uns dies, però ja hi anava pensant, fent-me la llisteta de joies al cap:
L’F, no sabria com dir-ho. Roma, des del Gianicolo al capvespre, i des de qualsevol placeta, recordant-me que val la pena passejar per passejar i recuperar, totes les voltes, l’amor per cada una de les pedres d’aquesta ciutat. I Messi, i el piano de Lluís Llach a dalt d’un camió a València (que em va recordar un altre piano dalt d’un carro i un disc que he escoltat molt enguany) i eixa vesprada d’abril que va ser tan, tan especial. Entrar a la Libreria Antiquaria Saba, a Trieste, i ensumar l’aire d’anys i anys de llibres amb un somriure, i Castelló, cada volta més boirosa però sempre amb abraçades d’aquelles. I les mans de ma mare, totes i cadascuna de les voltes que enguany les mans de ma mare m’han acaronat. 
El museu de la Resistència de Grenoble, que vaig visitar soleta per hores i per poc em tanquen dins perquè es pensaven que havia marxat dejà, i una xerrada a l’Alguer, a la vora de la mar, comparant maneres de diure. I abaixar el volum del Puyal de tant en tant per escoltar les paraules meravellades dels locutors italians per com juga el meu equip. I el primer sol de la primavera, a L’Alguer. I una jove tunisiana cantant amb una espelma a la mà a una manifestació al seu país i el País Basc.
I un bes al front que em va donar un senyor de Dignano que parlava venecià, després d’haver-nos ofert sa casa i el seu vi, i anar per primera volta a Vilaweb i que tothom ‘em conega’, perquè tinc un bloc ací. I un senyor d’un poblet de l’Ístria tocant La Paloma un capvespre amb el seu acordió i els ocells que canten al balcó el diumenge de bon matí, i ballar amb l’F. I les llàgrimes que enguany ha valgut la pena plorar i les rialles també, clar. I les abraçades que m’arriben per correu en forma de paquetet amb un llibre dins.
La mar de Trieste i Miguel Strogoff, correo del Zar, i la Malvasia d’Ístria i la de Lanzarote i totes les sobretaules llargues que m’ha regalat l’any i una passejada a l’alba per Zadar buida. I la família, i com ens agrada estar junts i els xiquets que creixen i els que arriben. I els amics que venen a Roma i es deixen meravellar per la ciutat,  i l’alè d’un milió de dones dient prou. I una migdiada a una platja perfecta de l’Ístria.
I una orxata a Santa Caterina i un cafè al San Marco i la mar de la Dalmàcia i una placeta de Pola. L’esguard de l’F. quan me mira i una història imaginada que es va arrodonint poc a poc i una passejada molt especial per Castelló, i el somriure sense dents d’una senyora molt vella que, a un poble istrià mig abandonat, ens va obrir l’església i la va il.luminar per permetre’ns admirar uns frescos esplèndids. I Lanzarote una altra vegada, i l’emoció de tornar i el regal d’una setmana de sol i mar a desembre. I els amics, els de sempre i els nous, el miracle de la persistència de l’estima i el de la trobada i el reconeixement. 
I les paraules escrites i les llegides, i el català de l’Alguer i el venecià de l’Ístria i el castellà de Lanzarote, que m’han sonat tan amics enguany. I, com tots els anys, la joia i defensar-la com una trinxera i com deia la Xesca trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. 

I saber que l’any que ve trobarem més motius per estar contents i tornarem a necessitar raconets i plecs per estotjar alegries.

Molt bon any nou a tothom!