claus

L’altre dia em vaig entretindre una estona mirant les paraules clau que, escrites a Google, han dut fins a aquest bloc visites que no el buscaven i la veritat és que fa impressió. N’hi ha de tot, algú buscava, en italià, el Càntic de les criatures de Sant Francesc traduït al rus i va acabar ací. Unes quantes persones han arribat escrivint “D’Alema reagisci, di qualcosa di sinistra“, un altra “La vanguardia, notícies bones sobre el cristianisme“, ho sento, no és ací. Espere que hagen trobat el que buscaven, D’Alema no, no cal que el busquen.
N’hi ha d’altres que em venen ganes de respondre (Escriu, Maria et respon), algú va escriure a Googlecanviar de país soluciona alguna cosa“. Mira, depén de quina cosa vulgues solucionar, en general, no. Un altra persona va escriure “persones de 70 anys poden viure sense sexe“, francament, no ho sé, supose que com tothom.  O “com dormien els romans“, aquesta me la sé, malament, els romans dormien malament, de referències escrites sobre el fet que Roma és una ciutat particularment sorollosa n’hi ha de tots els temps.
N’hi ha un parell que tenen una resposta massa íntima i profunda, que em reserve, un és “marieta relació amb les persones” i l’altre “marieta en el seu hàbitat“. No comment.
Supose que no em buscaven, però espere que les persones que van arribar ací buscant a Google coses com “Calvino desig“, “ironia dolça“, “definició subtil” o “ostinato poema” s’hagen trobat a gust. Jo me n’alegre molt que algú que busca eixes coses acabe per ací.
Ho sento per qui buscava el “museu nacional d’Arabia Saudí“, o “tractors de segona mà” i, sobretot, per tots el que buscaven la lletra de “Si hagués nascut a Roma…” de Manel, ací està, amb acords i tot.

instruccions

Las hormigas se comerán a Roma, está dicho. Entre las lajas andan; loba, ¿qué carrera de piedras preciosas te secciona la garganta? Por algún lado salen las aguas de las fuentes, las pizarras vivas, los camafeos temblorosos que en plena noche mascullan la historia, las dinastías y las conmemoraciones. Habría que encontrar el corazón que hace latir las fuentes para precaverlo de las hormigas, y organizar en esta ciudad de sangre crecida, de cornucopias erizadas como manos de ciego, un rito de salvación para que el futuro se lime los dientes en los montes, se arrastre manso y sin fuerza, completamente sin hormigas. 
Julio Cortázar, Instrucciones para matar hormigas en Roma

Han tornat, no sé si Cortázar sabia que les formigues que es menjaran a Roma són argentines, no sé si li hauria agradat. Les seues instruccions per matar formigues a Roma són poesia, a mi em cal altre per matar formigues a Roma.
He vist ja les primeres exploradores que es fan les despistades, com si s’hagueren perdut, però ara ho sé, és només l’avantguarda, si passen elles estic perduda. No pasaran. Les mataré.

Entonces mataremos las hormigas que codician las fuentes, calcinaremos las galerías que esos mineros horribles tejen para acercarse a la vida secreta de Roma. Mataremos las hormigas con sólo llegar antes a la fuente central. Y nos iremos en un tren nocturno huyendo de lamias vengadoras, oscuramente felices, confundidos con soldados y con monjas.

subjuntius (II)


Subjuntius (I)

Paraules de Pasolini, febrer del 74:

Paraules de l’entrevista publicada ahir pel Corriere al cap de grup a la cambra del Partito delle libertà, Fabrizio Cicchitto (ex PSI):
Una del les conquistes del PDL ha de ser superar aquell complex d’inferioritat cultural vers l’esquerra. L’esquerra l’hem derrotada també perquè la seua hegemonia ha estat desmuntada peça a peça, en el terreny d’una gran batalla cultural. I avui hi ha una hegemonia berlusconiana.

Bon cap de setmana a tothom. (amb hora de llum de regal, si!)

aigua

Una de les coses que em va impressionar més de Roma quan vaig arribar va ser  l’aigua. 

Jo venia de Castelló, on no hi ha aigua i la de l’aixeta, directament, no és pot beure (com a molts llocs del país on la pluja no sap ploure). A més, quan era xicoteta passava els estius a un poble del Maestrat, on tallaven l’aigua molt sovint i les dues fonts que hi havia estaven eixutes, aparentment, des de feia segles. Quan vaig arribar a Roma em vaig trobar amb una orgia de fonts i d’aigua bona. A banda de les fonts monumentals, a Roma hi ha més de 2500 fontanelle, que ragen sempre. Els romans en diuen nasone  pel bec que tenen (on hi ha un foradet que si tapes el bec l’aigua raja cap a dalt i pots beure còmodament).

A tots, tots, els bars de Roma hi ha sempre, sempre, una aixeta rajant. Si preguntes per què no la tanquen et diuen que per mantenir-la fresca. L’aigua de l’aixeta és aigua mineral, quasi exclusivament de font i  molt barata.I, tot i que en la sàvia opinió de ma mare no va bé per a fer paelles (ningú és perfecte), és un luxe dutxar-se amb aigua mineral.

Aquest text va ser la primera entrada que vaig escriure al bloc, sempre he pensat que l’aigua és una de les meravelles d’aquesta ciutat, una meravella que la ciutat et regala, a dojo. Doncs no, ahir vaig llegir al diari que a un dels barris de Roma el president del municipi ha fet tancar les fonts perquè si no “van els gitanos, són molts, van a omplir garrafes i molesten als residents del barri i als comerciants“. Per no donar de beure als gitanos han deixat sense aigua les fonts del barri.
Ni aigua.

subjuntius (I)

Fa dies, molts, que vull escriure una entrada i no sé per on agafar-la. I hauria de ser fàcil, és un dels temes de conversa més freqüents quan es parla de política amb amics i és la pregunta que no es formula clarament però que tots tenim al cap: com hem arribat a aquesta situació? Com és possible que aquest país s’haja lliurat sense remei a un boig perillós? Què se n’ha fet de la Itàlia que tots tenim al cap?
Jo la recorde, eixa Itàlia, l’he vista desaparéixer en deu anys, segurament si no sé per on començar a escriure és perquè no voldria fer un text ple de preguntes sense resposta i de paraules que encara que no porten majúscola, la porten.
El que ha passat en els darrers 15 anys ho sap tothom, després del terratrèmol de tangentopoli, en un moment de crisi política descomunal, guanya la no-política. Amb el problema afegit que ací la no-política la fa l’amo del país.
Però, és prou? és prou Berlusconi per explicar la transformació profunda de la societat italiana? No ho sé, no ho acabe de veure clar. Jo ho he vist, ha passat tot davant dels meus nassos, davant dels nassos de tothom. I ara mirem al nostre voltant i ens preguntem: com pot haver passat el que ha passat? Alguns canvis són molt evidents, els directament polítics: la composició inèdita del Parlament, la desintegració dels partits d’esquerres, el desencís de la gent ‘tradicionalment compromesa’.
Però hi ha altres simptomes més subtils d’una decadència més profunda, d’un canvi cultural, a voltes tinc la sensació d’estar assistint (i el verb és correcte, la meua doble condició d’estrangera observadora i de persona que hi és em dóna un punt de vista especial, un esguard desdoblat), d’estar assistint, deia, a un esdeveniment històric de llarga durada: l’enlletgiment (no sé com dir-ho) de la societat, un canvi del sentit comú (a pitjor), un canvi cultural profund.
Hi ha dues coses que han canviat radicalment i lenta des que jo visc ací, una és la capacitat de reacció política de la societat, quan jo vaig arribar, per molt menys del que està passant ara la gent s’hauria tirat al carrer, encara recorde l’època dels girotondi, milers de persones manifestant-se sense que la convocara ningú. L’altra és molt més subtil i és perfecta com a metàfora de tot plegat: des que jo estic ací l’italià dels mitjans de comunicació ha empitjorat d’una manera al·lucinant, ara veig programes de fa 15 anys i el primer que em ve al cap és pensar: que bé parlen!. Jo en vaig aprendre molt, amb la tele i la ràdio, no sé què aprendria ara. Tothom, els presentadors, els artistes, els polítics, la gent normal, tothom, parla igual de malament, fa feredat.
N’escriuré més, sobre aquestes dues coses, els hi dedicaré més espai (i més reflexió) a la incapacitat de reacció política de la societat (que crec que té a veure amb una certa sensació de fatalitat, de que no hi ha res a fer) i a la pèrdua dels subjuntius i altres sofisticacions lingüístiques que ajuden a expressar la complexitat.
Tot, com sempre, des del punt de vista de l’estrangera enamorada del país i de la seua gent, clar.

Miss Proper

Durant una temporada vam tindre una persona que venia a casa a fer la neteja. N’hem tingut dues, la primera ens va deixar per tornar al seu país a l’altra banda del món perquè es moria d’enyorança, la segona ens agradava una mica menys, molt prompte es va guanyar el malnom de Terminator, tot i que jo no gosava dir-li mai res perquè em sabia greu, era capaç de trencar de tot, una volta em va trencar un fòssil que havia sobreviscut a glaciacions i des-glaciacions però no va poder sobreviure a Terminator. 
La festa es va acabar quan, fent comptes, vam descobrir que ens costava a l’any el mateix que un bitllet d’avió Roma-L’Havana anada i tornada. Des d’aquell moment vam passar a fer dissabte nosaltres cada dissabte.
Si puc i tinc temps fins i tot li trobe el gust, amb musiqueta, un bon te o un vermut i armada amb els estris que calen per fer una faena ben feta. Trobe curiós com es fa anar el cap mentre es fan aquestes faenes. Trobe que, sent faenes més bé manuals i repetitives, m’aboquen a una mena d’estat reflexiu que es difícil d’abastar en altres moments, a voltes molt ‘literari’, supose que depén del vermut més que del drap o el motxo, però és un entotsolament especial. Sovint em vénen al cap les paraules de ma mare quan, inútilment, intentava ensenyar-me a fer bé eixe tipus de coses, supose que ella també les va escoltar de sa mare i així segles amunt.
Alguna volta he llegit coses sobre l’estat d’introspecció femení que aquest tipus de quefers han ‘regalat’ a les dones en els segles. No n’estic molt convençuda, no crec que les faenes quotidianes que havien de fer les dones d’altres generacions tinguen molt a veure amb servidora, motxo en mà, amb un got de vi i cantant I will survive amb l’Aretha Franklin, però he de reconèixer que li he trobat un cert gust a aquests moments de reflexió sobre el meu melic (hi ha una paraula castellana que m’encanta: ensimismada, ja és això) mentre ho deixe tot net com una patena.
PS: I sempre, sempre, quan passe l’aspirador pense en Freddy Mercury, que en pau descanse, i li ret homenatge amb uns passets de ball.

normal

L’any 1963 Pasolini, mentre viatjava per Itàlia buscant el lloc on filmar La passione secondo Matteo, va decidir fer un documental per saber l’opinió dels italians sobre el sexe i l’amor. Va voltar per tota Itàlia fent preguntes directes, micròfon en ma, a persones d’arreu de totes les edats i condicions. El resultat és Comizi d’amore, un esplèndid retrat d’una societat. En la pel·lícula Pasolini també entrevista amics seus com ara Moravia, la Fallaci o Ungaretti.
He après a posar subtítols a vídeos de youtube i aquest trosset d’Ungaretti m’encanta M’encanta el vell poeta de dretes i catòlic, mudadíssim i somrient a la platja explicant, en un italià exquisit, el que en pensa sobre la normalitat i l’anormalitat.

 

Omidreza Mirsayafi 1980-2009

Estic preocupat, no crec que tinga l’energia per sobreviure a la presó.
Omidreza Mirsayafi

El jove de la foto, Omidreza Mirsayafi, de 29 anys, va morir abans d’ahir a la presó d’Evin, a Teheran. Va ser convocat a declarar pel tribunal revolucionari el 7 de febrer, després de l’interrogatori va ser portat a la presó. Van dir que al seu bloc, on s’ocupava de música tradicional persa, havia insultat el Guia Suprem Jomeini, fundador de la República Islàmica d’Iran. Ací en parlen.
Mort als 29 anys, a la presó, pel que havia escrit al seu bloc.

ací també

Però a l’inrevès, a l’inrevès perquè el que volia la policia era no deixar eixir els estudiants de la Universitat (volien unir-se a la manifestació d’ensenyants). I a l’inrevès perquè ací fan servir la porra colpejant amb la banda del mànec per fer més mal… ho van aprendre a Gènova al 2001.
El ministre de l’Administració Pública ha declarat que els estudiants són guerrillers i han de ser tractats com a guerrillers. No vull ni pensar en quin tipus de tractament té el ministre al cap.

fatxes decents

Més de cent membres de la coalició de govern han publicat una carta on demanen a Berlusconi que no els faça votar el nou paquet de lleis sobre la seguretat “ponendo la fiducia“.
A aquest país, governat sovint per coalicions precàries, es fa molt sovint de convertir cada votació important al parlament en una moció de confiança, obligant així a tots els membres de la coalició a votar compactes per no fer caure el govern. És per això que molts governs duren tan poc.
Doncs ahir, un centenar de membres del govern de Berlusconi, encapçalats per la Mussolini (!) van declarar que el delicte de clandestinitat inclòs al paquet de lleis, que obligaria als funcionaris públics (metges i mestres entre d’altres) a denunciar els immigrants sense papers, condemnant així a molts xiquets a la invisibilitat i negant el dret a la salut i a l’educació, és inacceptable i incivilitzat. Entre els signants de la carta no n’hi ha, òbviament, cap membre de la Lega Nord.
No és molt, però amb la que està caient, dóna una certa esperança sobre la decència de la dreta d’aquest país.