Un altre país

Sempre he fet a Déu només un prec, que és molt breu: ‘Senyor, feu que els meus enemics siguen ridículs’, i Déu m’ho va concedir. Voltaire, carta a Domilaville.

L’argomento della mia poesia (e credo di ogni possibile poesia) è la condizione umana in sé considerata. Eugenio Montale

Ja fa temps que tinc una mica abandonada la poesia (o viceversa), que no en llig com abans i que la que llig no m’aprofita com abans. Un amic diu que es l’edat, no crec. O sí, ves a saber. Darrerament estic tornant a lliscar cap als llibres de poesia, però sempre els mateixos, els de capçalera.
 
D‘Ossi di seppia, d’Eugenio Montale (la veu és de Vittorio Gassman, com sempre):

Non chiederci la parola che squadri da ogni lato
l’animo nostro informe, e a lettere di fuoco
lo dichiari e risplenda come un croco
perduto in mezzo a un polveroso prato.

Ah l’uomo che se ne va sicuro,
agli altri ed a se stesso amico,
e l’ombra sua non cura che la canicola
stampa sopra uno scalcinato muro!

Non domandarci la formula che mondi possa aprirti,
sì qualche storta sillaba e secca come un ramo.
Codesto solo oggi possiamo dirti,
ciò che non siamo, ciò che non vogliamo.

Vittorio Gassman Eugenio Montale Non chiederci la parola che squadri da ogni lato –

A vull llegir…, hi ha el poema en català.
Actualització: no sé perquè pareix que només es pot sentir un tros, si és així, ací el podeu escoltar complet.
La traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís:
 
No ens demanis la paraula que quadri per cada costat
el nostre ànim informe, i en lletres de foc
ho declari i resplendeixi com un safrà
perdut al mig d’un polsegós prat.

Ah l’home que se’n va segur,
amic dels altres i d’ell mateix,
i no té cura de la seva ombra que la canícula
imprimeix sobre un ensulsit mur!

No ens demanis la fórmula que pugui obrir-te mons,
sí qualque torta síl·laba i seca com una branca.
Sols açò avui podem dir-te,
allò que no som pas, allò que no volem pas.

Una de les coses que em va sorprendre quan vaig arribar a Roma i que encara ara sovint em fa somriure caminant pel carrer, és la quantitat de pintades ‘d’amor’ que hi ha per les parets, algunes molt coentes i d’altres molt boniques, d’aquelles que secretament t’agradaria que foren per a tu.
Es veu que el costum és molt antic, a Pompeia les parets de la ciutat són plenes de pintades, n’hi ha de polítiques però també d’amor.
A Pompeia n’han trobat vàries dedicades a la mateixa persona, Novellia Primigenia, que era una actriu famosa per la seua bellesa (probablement era també una prostituta). Sabem que era de Nocera, a un mur de Pompeia hi ha escrites les instruccions per trobar-la: “A Nocera, a prop de la Porta Romana, al raval de Venere, pregunta per Novellia Primigenia” (recorda a “Si vas a Calatayud…”). N’hi ha una preciosa, dedicada a ella, descoberta el 1955:

Primigeniae Nucer(inae) sal(utem)
Gemma velim fieri hora non amplius una
ut tibi signanti oscula pressa darem

Et salude, Primigenia de Nocera,
Voldria ser la gemma del teu anell, només un hora,
per besar-te fort quan imprimeixes el teu segell.

L’he traduïda d’una traducció a l’italià, del llatí no en sóc capaç, si algú la pot traduir millor…

De totes maneres es veu que també a Pompeia hi havia qui estava fart de tantes pintades i a una paret que era plena algú va escriure:

Admiror, Pariens, te non cecidisse ruinis
qui tot scriptorum taedia sustineas

Que vol dir: “Me meravella, oh paret, que tu encara no t’hages enrunat, tu que has de suportar les ximpleries de tants escriptors”.

Ho sabíem també nosaltres
i la boira de l’alè als aparadors
i la tebior del pa
i la vergonya del rebuig
ho sabíem també nosaltres
aquest mirar mut.

Gianmaria Testa, Ritals

Ritals és la paraula que usaven a França per anomenar els emigrants italians, és el títol d’aquesta preciosa cançó de Gianmaria Testa, d’un disc que es diu Da questa parte del mare, on totes les cançons parlen de l’emigració, una joia, com tots els seus discs.
Gianmaria Testa és un cantautor piemontès que no ix mai a la tele, que ha començat a vendre discs a Itàlia després de vendre’n molts a França i que fins fa poquíssim era el cap d’estació de Cuneo. Fa cançons bellíssimes i té una veu d’aquelles que no voldries que s’aturara mai.
M’agrada moltíssim, no sabia quina cançó posar, així que en pose dues.

Gli Amanti Di Roma – Gianmaria Testa

A vull llegir… hi ha la lletra de totes dues.

Ritals

Eppure lo sapevamo anche noi
l’odore delle stive
l’amaro del partire
Lo sapevamo anche noi
e una lingua da disimparare
e un’altra da imparare in fretta
prima della bicicletta
Lo sapevamo anche noi
e la nebbia di fiato alla vetrine
e il tiepido del pane
e l’onta del rifiuto
lo sapevamo anche noi
questo guardare muto
E sapevamo la pazienza
di chi non si può fermare
e la santa carità
del santo regalare
lo sapevamo anche noi
il colore dell’offesa
e un abitare magro e magro
che non diventa casa
e la nebbia di fiato alla vetrine
e il tiepido del pane
e l’onta del riufito
lo sapevamo anche noi
questo guardare muto

Gli amanti di Roma
Sui ponti di Roma gli amanti son tanti
ma quanti, nessuno lo sa
e parlano e ridono
ridono e toccano
e guardano l’acqua che va
Non fa niente se piove o c’è il sole
non gl’importa del tempo che fa
gli amanti di Roma son tanti
ma quanti, chissà

Sui ponti di Roma gli amanti la notte
si dicono la verità
e parlano e piangono
piangono e toccano
e intanto c’è l’acqua che va
E poi quando li prende il mattino
si perdono per la città
e riempiono tutte le strade
che a Roma gli amanti
son tanti si sa

E poi quando li prende il mattino
si perdono per la città
e riempiono tutte le strade
che a Roma gli amanti
son tanti
ma quanti chissà

Dear Football Supporter…

Així comença l’email que m’ha enviat la UEFA per comunicar-me que han rebut la meua sol·licitud per comprar dues entrades de les més baratetes (de les menys cares) per a la final de la Champions a l’Olimpico, ací a Roma.

Si juga el Barça anirem amb la bufanda del Barça, si juga la Roma anirem amb la bufanda de la Roma, si la final fóra Barça-Roma, crec que anirem sense bufanda. Si passa el Vila-real em pense vestir de groc de cap a peus. Si no passen ni el Barça ni la Roma ni el Vila-real mirarem de vendre-les a algun anglès, però jo sé que jugarà el Barça.

El millor de tot no serà només anar a l’estadi, el millor de tot serà que no em passarà com la darrera volta que vam guanyar la Champions. Amb amics a casa, alguns catalans i majoria de tifosi romanisti solidaris, senyera, pizza i cervesa. Jo histèrica, clar, però en acabar el partit, després dels cinc minuts de bots, abraços, crits i tot això, de moment, en recuperar l’alè vaig pensar: i ara? on me n’anava jo a seguir botant? per què no sentia traques? En fi, que havíem guanyat la Champions (els jugadors i servidora), però jo estava a un lloc on no li importava a ningú.
Enguany, si guanyem, Roma estarà plena de gent del Barça i encara que dubte que puga sentir traques, al menys podré botar amb algú. Ja ho sé, ja ho sé, però és una de les coses que més m’agrada del futbol, la sensació de pertinença irreflexiva, sorollosa i sense problemes, no sé si m’explique.

Resulta que a Itàlia hi ha un centenar de capellans oficialment nomenats pels bisbes per ‘combatre el maligne’, és a dir, per a fer exorcismes. La més alta concentració d’exorcistes està a Sicília, amb vint capellans treballant ‘a jornada completa’ en la lluita contra el dimoni.
La Conferència Episcopal Siciliana promou la formació constant per als seus exorcistes, fa poc un mossèn de la Università Pontificia Urbaniana els va fer un cicle de conferències on els va explicar que “el dimoni, que està entre nosaltres, sovint usa com a estratègia fer dir que no existeix”.
Fra Benigno, que és qui guia els exorcistes sicilians, aclareix que la màfia no és una manifestació del dimoni i també quins són els signes exteriors d’un endimoniat: “Tenen una aversió ferotge a allò sacre, si a l’estiu els banyes amb aigua beneïda se senten com si es cremaren i si els ensenyes una creu t’escupen”.
Tranquil·litza una miqueta llegir que als exorcistes els acompanya un metge, fins que a la pregunta: Com es manifestaria concretament el dimoni? el metge respón: “Normalment en forma de malalties neuropsiquiàtriques però es pot manifestar darrere de qualsevol tipus de malaltia”.

La notícia l’he llegida ací i les frases entre cometes del text són una traducció el més literal possible, paraula.

El dimoni de la foto és un dimoni de Massalfassar, que són els meus dimonis preferits.

Ja vaig parlar una volta de les portes que té Roma però hui parlaré d’una porta molt especial, la Porta Alchemica (la gent li diu Porta magica o Porta dei Cieli). És, segurament, la porta més estranya de Roma, plena de frases i símbols misteriosos gravats al voltant. La porta pertanyia a la vil·la de Massimiliano Palombara, Villa Palombara, construïda pels volts de 1680. El Palombara es veu que era molt afeccionat a l’alquímia i a les coses esotèriques i probablement va fer les incisions misterioses a la porta junt amb el seu amic, Giuseppe Borri, famós metge i alquimista que trobava refugi a la vil·la quan eixia, poc, de les presons vaticanes.
Tot al voltant de la porta la pedra està plena de símbols i de epígrafs en llatí i en hebreu, (si algú té interés ací estan detallats) i diuen que són les instruccions per fer or, per qui les sàpiga desxifrar. La que més m’agradat és una que hi ha gravada just al brancal de pedra que diu SI SEDES NON IS, que llegit d’esquerra a dreta vol dir ‘si seus no avances’ i de dreta a esquerra ‘si no seus, avances’.
La vil·la estava on ara està Piazza Vittorio i quan van edificar el barri i la plaça a finals del segle XIX, la van enderrocar. Van conservar la porta i la van posar als jardins de la plaça amb dues estàtues d’un déu egipci que devien tindre a algun magatzem i els va semblar que quedaven bé.
Jo, que no entenc res d’alquímies ni de màgies, trobe que el que li dóna a la porta el seu aire estrany és la seua incongruència, i la tristesa. Enmig d’una plaça amb una reixa al voltant, un tros de paret amb una porta, la porta del cel, que no porta enlloc perquè està tapiada.

Knockin on Heavens Door – Bob Dylan

Un estudiant del conservatori, Ruggero Semeraro, de 17 anys, va obrir el balcó i va començar a tocar al piano La Marsigliese, aquella música que fa vindre encara més coratge. El capellà Antonio La Spina, de 67 anys, sobre la barricada devant del Banc de Nàpols cridava el salm 94, aquell de les venjances. (…) La punteria dels nostres ciutadans es va tornar infal·lible en tres dies. 
Erri de Luca, Il giorno prima della felicità

Quan el 8 de setembre, després de l’armistici, els alemanys van ocupar Nàpols malgrat l’acarnissada resistència d’un grapat de militars i civils, bona part de la ciutat havia estat destruïda pels bombardeigs aliats que havien fet més de 30000 morts, milers de persones s’havien quedat sense casa, no hi havia aigua ni electricitat i no es donava a l’abast a extreure els morts de les runes.
Poques hores després arribà la notícia del desembarcament aliat a Salerno (a menys de 50 quilòmetres) i tothom va pensar que l’ocupació duraria molt poc. Tres dies després pareix clar que l’avançada aliada no serà tan ràpida, els alemanys suspenen els preparatius per la retirada i comencen el saqueig i la destrucció sistemàtica d’alguns barris de la ciutat amb l’artilleria i els incendis, obligant a la població a presenciar-ne la destrucció. En els dies següents els enfrontaments amb ciutadans armats s’intensifiquen i la situació es complica encara més quan els alemanys ordenen el desallotjament de les zones de la ciutat a menys de 300 metres de la mar amb la intenció, evident per als napolitans de destruir i inutilitzar el port. En qüestió d’hores 100000 persones van haver d’abandonar les cases i trobar recer a la ciutat destruïda i morta de fam i de set.
El dia següent, 25 de setembre, era el dia que havien de presentar-se tots els homes adults de la ciutat per al “servei obligatori al treball nacional“, és a dir, per a la deportació a Alemanya. Segons els càlculs dels alemanys s’havien de presentar unes 30000 persones però només ho van fer un centenar, així que el mateix dia van omplir la ciutat de cartells on anunciaven que, vist el sabotatge, els militars començarien a afusellar tots aquells que trobaren que s’haurien hagut de presentar. Començava així la caça a l’home pels carrers de Nàpols amb tancs i blindats que va acabar d’exasperar a la població desesperada.
La població, que havia acumulat armes robades a les casernes a l’inici de l’ocupació, va començar a defensar-se, la insurrecció va començar el dia 27, quan els alemanys van començar els afusellaments sumaris pels carrers. No podem saber qui va donar el primer crit, quin barri va començar a protegir-se amb barricades fetes amb tramvies bolcats, ningú havia organitzat res, pràcticament la insurrecció va funcionar carreró a carreró, barri a barri, alguns més organitzats, altres menys, sense coordinació i sense comandament i tots al marge de les organitzacions antifeixistes.
Durant tres dies els alemanys pràcticament no es van poder moure, si aconseguien superar les barricades els plovia de tot dels balcons: planxes de marbre dels mobles, sanitaris, ferralla i bombes molotov fetes amb la benzina dels vaixells dels pescadors que no eixien a treballar des que havien minat el port. A partir del segon dia els napolitans poden lluitar també amb les peces d’artilleria preses als ocupants. Els lluitadors d’alguns barris van aconseguir fer presoners i bescanviar-los pels joves destinats a la deportació i en altres llocs els alemanys van haver de negociar l’alliberament de presoners a canvi de que els deixaren lliure la via per la retirada. 
Els napolitans van aconseguir, desorganitzats i generosos, salvar el que quedava de la ciutat i salvar els seus joves de la deportació. Quan els primers tancs aliats van entrar a Nàpols el matí del 1 d’octubre, la ciutat havia aconseguit, amb el que es coneix com Le quattro giornate di Napoli, alliberar-se dels ocupants que la martiritzaven amb un balanç de quasi 600 morts, homes i dones de totes les edats ‘dotats de nom, cognoms, edat i ofici’ com diu Erri de Luca. I van demostrar que una ciutat d’un milió de persones podia aturar els blindats de l’exèrcit que havia conquerit mitja Europa. 

Tot i que, donat el seu caràcter espontani i desorganitzat, entren de gairó en la història de la resistència i han estat molt poc estudiades, les quatre jornades de Nàpols són la primera insurrecció reeixida contra els ocupants nazis a la Segona Guerra Mundial.