la ratlla

douane

A més de ser una expatriada, que això ho sóc fa molts anys, ara sóc també una fronterera (frontalière, en diuen ací), que vol dir no només que visc a la frontera, tècnicament vol dir que travesse la frontera cada matí per anar a treballar. És estrany, després de tants anys sense fronteres i sense duanes, tornar a viure’n i a passar-ne, viure amb dues monedes diferents, en el meu cas dos portamonedes per no embolicar-me massa.

A Roma em passava a voltes de no saber a quina banda del riu estava, ací, sobretot passejant pel camp, a voltes no sé a quina banda de la ratlla estic i el meu telèfon no ho sap quasi mai, sovint sense moure’s del lloc i sense motiu aparent em dóna, alegrement, la benvinguda a Suïssa o a França.

És una terra de fronteres, aquesta, històricament la ratlla s’ha mogut amunt i avall moltes voltes. Les fronteres polítiques però també la frontera religiosa: la Reforma adoptada pels ginebrins (Ginebra és anomenada la Roma Protestant) es va encomanar a el Pays de Gex, que, reconvertit al catolicisme a la força, va restar clandestinament i massiva protestant durant un segle i mig, fins que es va restablir la llibertat de culte. Hi ha una ratlla religiosa també, feta d’esglésies, capelles, convents i creus, que intentaven fer de barrera al ‘mal protestant’.

Durant la Segona Guerra Mundial nombrosos passos clandestins van permetre que moltes persones trobaren refugi a Suïssa, a més, la ratlla entre la França ocupada i la ‘zona lliure’ també passava per ací.

Terra de fronteres i de fronterers, doncs. Ser fronterera com a concepte, diguem-ne metafísic, m’encanta. En la pràctica, en quan aconseguisca recordar-me’n d’agafar el portamonedes dels francs suïssos i se’m passe la por de deixar-me el carnet d’identitat a casa justet el dia que me’l demane la policia francesa en tornar de Ginebra, tot serà molt més fàcil. Molt.

Sud

sud

Després de quatre mesos seguits a aquestes muntanyes, aprenent a estimar-les i a viure-hi, l’altre dia vam marxar en cotxe fins a Castelló. En començar el camí, que sabíem que seria llarg, el paisatge no va canviar massa en molts quilòmetres, però en passar Grenoble les muntanyes es van començar a arrodonir i la vegetació a ser més ‘normal’, és  a dir, sense boscos d’avets sense fi. Més avant vam començar a comentar els canvis somrient: ‘ja fa molts quilòmetres que no veig una vaca’, ‘les cases comencen a tindre teulades normals’, i així fins que vam començar a notar que l’aire canviava, les temperatures pujaven i en lloc del verd omnipresent, grocs i marrons començaven a donar-nos la benvinguda. Havíem eixit després de dinar i pensàvem dormir a Perpinyà (casa!) i seguir fins a Castelló l’endemà. No vam aconseguir veure la mar el primer dia, quan vam arribar on es podia veure ja era fosc, però la vam endevinar. Tenen les llums una manera d’estar en fila que saps que la mar hi és.

L’endemà en eixir de Perpinyà ja va ser una festa de bancals, llum groga, cases blanques, palmeres, mar i sol.

palmeres

Fa un parell d’anys, una companya de faena nascuda a Suècia que viu a Roma fa trenta anys, em va explicar que el dia que hi va arribar, en veure la primera plaça amb palmeres va decidir que s’hi havia de quedar a viure, que ella volia viure a una ciutat amb palmeres. Ho vaig entendre perfectament i em va paréixer un motiu excel.lent per triar una ciutat. 

Jo sempre havia viscut a ciutats amb palmeres, ja havia explicat ací quines són les que més m’estime. 

Ahir, corrent cap a l’aeroport de Barcelona, tornant d’un d’eixos viatges llampec que faig sovint, en veure-les me’n vaig adonar. Me’n vaig adonar que entre les, aproximadament, dues mil cinc-centes quaranta-sis coses que enyore des que visc a aquestes muntanyes hi ha les palmeres. Les palmeres, el ventet que les mou i el blau del cel que retallen. Les palmeres de Castelló, les de València, les de Barcelona i ara també, ai, les de Roma. 

La de la foto és una de les de la Basilica de San Paolo, a Roma. 

la sirena

És talment com una sirena atiaèria.

La primera volta que la vam sentir era molt prompte pel matí i ens va despertar. Jo, entre que estava mig adormida i que el meu cap va com va, l’únic dubte que vaig tindre els primers segons era si qui anava a bombardejar eren els aliats o els alemanys. Després vaig recuperar el seny i vam veure que fora tot estava tranquil, així que vam pegar mitja volta i vam seguir dormint.

Després de sentir-la vàries vegades sense entendre res vaig anar a la pàgina web de l’ajuntament i vaig descobrir que utilitzen la sirena per cridar els bombers del poble. Vaig llegir que en un plenari havien decidit que, tot i que ara tothom té mòbils i els bombers disposen d’un dispositiu personal d’alerta, els seguirien cridant amb la sirena, com fan des de 1910. Concretament dos tocs de quinze segons.

Casa nostra està molt prop de l’ajuntament i se sent fortíssima i cada volta que sona encara em pega un bot el cor. Ja m’hi acostumaré.

 

fer pinya

Quina emoció, quina emoció. 

Al primer toc de gralla a la Place des Nations a Ginebra ja m’han vingut les llàgrimes als ulls. Gràcies a tots els voluntaris, a Omnium, a l’ANC i als Xiquets de Reus que ens han deixat fer pinya per alçar els seus castells i tocar el cel una miqueta nosaltres també. 

Gràcies, xiquets. 

costum

M’hi vaig acostumant.

Em vaig acostumant a les muntanyes: el Jura a una banda, verdíssim ara que la neu s’ha fos, cobert de boscos immensos amb el verd més fosc dels avets i el verd més clar i lluent dels faigs. I a l’altra banda els Alps encara coberts de neu, amb el Montblanc enorme, imponent, sempre allà com un monstre bo.

Em vaig acostumant a la llengua, ja fa unes setmanes que no semble una sordmuda somrient i une baguette s’il vous plait ja m’ix perfecte.

Em vaig acostumant al poble, a que tothom em diga bonjour quan ens creuem pel carrer i al apéro a l’Auberge Communale els caps de setmana abans de dinar.

Em vaig acostumant al paisatge que veig des de l’autobús pel matí anant a Ginebra (puntualitat suïssa), als camps de blat i a les pastures encara lluents de rosada, com nous de trinca.

Em vaig acostumant al silenci, al xivarri dels ocells al matí i al vespre i als sorollets que  fa la fusta de la casa per la nit.

Em vaig acostumant a aquesta primavera que ha esclatat com si el món s’acabara i tot haguera de florir abans precís.

M’està costant molt menys del que em pensava, acostumar-me a tot plegat. 

 

poble

Ja tenim casa i per tant ja tenim poble. El nostre poble d’ací a unes setmanes serà Cessy, un poblet menut i silenciós, molt menut i molt silenciós. 
Quan vam ‘explorar’ la zona ens va agradar de seguida. A banda de com eren de bonics o de ben comunicats, per triar poble esdevenien importants detalls com ara la flaire del forn o els somriures de les xiques del bar.  
El bar de Cessy és municipal (sé que a Xesca li hauria encantat) Auberge communale, tal qual, i hi vam trobar somriures quan vam entrar. Viurem prop del bar i de l’església, de la plaça no, perquè no hi ha plaça ni quasi carrers. Molts d’eixos pobles són molt escampats, sense centre. Em són una mica estranys, són molt diferents als meus pobles del Maestrat o als pobles italians, tan ‘urbans’. 
Diu la viquipèdia que hi ha 4 paletes, 3 guixaires pintors i 5 fusteries, a més de dues llibreries i dues floristeries. Jo no ho he vist encara, només hi he estat dues estones. Frisso. 
Un esdeveniment històric digne de menció de la història del poble és que a Cessy, a pocs metres d’on viurem, a sa casa de Rue de la Mairie, el senyor Tim Berners-Lee es va inventar , l’any 1990, el World Wide Web, aquest invent.

impasse

A Grècia m’encantava veure els camions amb l’escrita ‘Metàfora’ en lletres ben grosses. N’imaginava el contingut, les metàfores ben embalades i etiquetades, amb l’adreça del destinatari ben escrita. 

Segurament el camió que vindrà a carregar totes les nostres coses no durà escrita la paraula metàfora, però espere que tinga l’adreça del destinatari ben escrita. Em fa una mica d’angoixa no tindre encara casa, estar preparant-nos per anar a viure no-sé-on. Estic segura que quan tinguem una adreça em tranquil.litzaré (i aprendré a pronunciar-la).

Jo voldria viure a un carrer d’eixos que tenen els francesos que en diuen ‘Impasse’, que ja ho sé que vol dir carreró sense eixida, però em pareix preciós, viure a un impasse. On vius? A un impasse…  

De moment, durant unes setmanes viurem l’un allà, l’altra ací i les nostres coses en un camió carregat de metàfores. 

una altra llengua

Un altre país i una altra llengua, clar. 

Em fa molta mandra, em fa molta mandra eixa timidesa involuntària, que conec molt bé, per no ser capaç de parlar decentment. Respirar fondo abans d’entrar a una botiga, pagar sempre amb bitllets grossos perquè no he comprés el preu i somriure, somriure, somriure a falta de paraules.

Em fan molta mandra les ganes contínues de recordar a la gent que sóc estrangera, no sorda.

Em fan molta mandra totes eixes vocals que tenen els francesos. Encara recorde la cara d’estupor d’un cambrer a Grenoble quan, aparentment, li vaig demanar un got de vent. 

I eixe estrany aïllament que dóna no poder dir moltes coses que diries, perquè no en saps. Eixe inevitable diàleg amb ú mateix, frustrat, silenciós. 

Però també conec la joia de fer teua una llengua, eixes victòries menudes, quotidianes, eixe moment màgic en què la llengua se t’obre davant dels ulls, en què les taques borroses esdevenen paraules distintes i comences a comprendre sense traduir i a parlar amb les persones i a llegir llibres. Quan l’obstacle esdevé pont. 

I el regal més preciós, el premi final, el  llibres. Podré llegir els llibres de Romain Gary en francès, i Camus i Semprun (Proust ja veurem) i tota la literatura que no conec perquè no ha estat traduïda a cap de les llengües que puc llegir. I potser, si practique molt podré dir els poemes de Paul Eluard en veu alta.

I estic segura que si treballe molt, al final m’eixiran les erres. Par Toutatis!

Un altre país

Un altre país i un altre nom per al bloc.
Marxem d’Itàlia, en un parell de mesos viuré a un altre país i miraré d’explicar-lo ací.
Afegiré un país als països que enyore.
Enyoraré Itàlia, el meu país d’Itàlia i enyoraré Roma, on ja fa temps que no em sento estrangera i on he viscut setze anys plens de meravelles. 
Marxem a Ginebra però viurem a França, a la vora de la frontera suïssa. Encara no sabem on viurem exactament, però viurem a la muntanya, a algun poble als peus del  Jura. Encara hem de trobar casa, i poble, però el país l’hem trobat: el meu nou país es diu Pays de Gex. 

Estic segura que el meu nou país serà tan generós amb mi com ho ha estat aquest, tot i que encara no en sé pronunciar bé el nom.