palmeres

palmeres

Fa un parell d’anys, una companya de faena nascuda a Suècia que viu a Roma fa trenta anys, em va explicar que el dia que hi va arribar, en veure la primera plaça amb palmeres va decidir que s’hi havia de quedar a viure, que ella volia viure a una ciutat amb palmeres. Ho vaig entendre perfectament i em va paréixer un motiu excel.lent per triar una ciutat. 

Jo sempre havia viscut a ciutats amb palmeres, ja havia explicat ací quines són les que més m’estime. 

Ahir, corrent cap a l’aeroport de Barcelona, tornant d’un d’eixos viatges llampec que faig sovint, en veure-les me’n vaig adonar. Me’n vaig adonar que entre les, aproximadament, dues mil cinc-centes quaranta-sis coses que enyore des que visc a aquestes muntanyes hi ha les palmeres. Les palmeres, el ventet que les mou i el blau del cel que retallen. Les palmeres de Castelló, les de València, les de Barcelona i ara també, ai, les de Roma. 

La de la foto és una de les de la Basilica de San Paolo, a Roma. 


lectures

lectures

Jo l’agafe l’autobús cap a Ginebra  al segon poble del seu recorregut i això em permet asseure’m i gaudir del viatge que dura sempre, sempre, trenta-un minuts. Al començament quan arribava a la parada sempre la trobava buida i pensava que m’havia equivocat d’hora. La gent arriba un minut abans perquè saben que passarà exactament a les vuit i quatre minuts, ni un minut abans ni un després. Supose que a l’hivern és fonamental arribar justet per no morir congelat. Jo, de moment, continue arribant una mica abans i em mire el Montblanc mentre espere al sol. La meua parada es diu Cessy-centre, nosaltres li diem Cessy downtown, fa riure en un poble tan menut, on el centre consisteix en l’ajuntament, el forn i el bar, i c’est tout.
Ni el paisatge ni res hi té a veure, però sovint pense en el correu que pujava al poble, que s’aturava a cada poblet amb maniobres impossibles pels carrers estrets i les places menudes, on la gent anava només per veure’l, per veure qui arribava i qui marxava. 

Als pocs dies d’agafar-lo me’n vaig adonar que sempre triava al mateix lloc i que, més o menys, tothom fa el mateix. 

Fa un mes que han desaparegut els joves estudiants, davant meu s’hi asseia un de tristíssim, amb els auriculars sempre posats i la mirada perduda, em venien ganes de dir-li que se li passarà, que sense adonar-se’n un dia l’adolescència s’haurà acabat i sabrà com vestir-se i com pentinar-se i les xiques el voldran. Ara no ho sap, pobre. No sé quina música escoltava, però per l’esguard amb el que mirava el paisatge sense veure’l devia ser molt trista, jo també escoltava música trista a la seua edat.

Hi ha una senyora que deu pujar a Gex que s’asseu a l’altra banda del corredor i que em recorda algú però encara no sé qui, que em diu sempre bonjour quan jo arribe. Llig novel.letes romàntiques, d’eixes de quiosc, a una velocitat al.lucinant. Li duren un parell de dies. 

A Ornex puja un xic guapet que llig en anglès llibres plens de fòrmules i gràfics, deu treballar al CERN, quan arriba l’autobús ja està llegint a la parada, puja amb el dit a la pàgina on s’ha quedat i no busca mai seient, es queda dret llegint.

Hi ha una xica que puja a Segny sempre amb uns talons altíssims i molt pintada que s’asseu al meu costat, bonjour-bonjour, que obri un portàtil i corregeix fa setmanes un text llargíssim, he intentat esbrinar què és i no ho he descobert, només frases soltes sobre la subjectivité inévitable i ahir una sobre la la solitude de l’être humain. Fa dies que pense que hauria d’anar a la perruqueria a refer-se el color.

A Ferney-Voltaire hi puja molta gent, una senyora pèl-roja amb la cara molt dolça aconsegueix sempre un dels darrers seients, crec que llig en anglès, un dia em va paréixer que llegia poesia, però no sé el què perquè porta els llibres dintre d’una funda de cuir amb una beta per fer de punt de llibre preciosa.

Més cap a darrere hi ha una dona somrient que porta setmanes llegint un llibre molt gros, crec que de Ken Follett, potser li dura tant perquè, com jo, en lloc de llegir es dedica a mirar els altres i a esbrinar què lligen.


a casa d'uns amics

a casa d’uns amics

A casa d’uns amics fan una festa d’aniversari.

És casa d’uns amics però també és ma casa, una casa gran de color taronja on des del primer dia m’hi vaig trobar bé, on he conegut amics i amigues que han entrat a la meua vida per fer-la més plena i feliç, per fer-me riure i plorar i agafar avions i rebre abraçades i regals.

Una casa que ha fet que la llunyania i l’enyor foren més dolços, que m’ha permés ser-hi allà des d’altres països, des d’altres llengües i altres paisatges. Ser-hi malgrat els qulòmetres i les mars i les muntanyes que hi ha sempre enmig. Malgrat la mar que a voltes pareixia amplíssima i les muntanyes que a voltes pareixen altíssimes. Malgrat tot, a aquesta casa nostra hi vaig quan vull, com si enmig no hi haguera ni mar ni muntanyes.

Gràcies, amics i amigues, gràcies i per molts anys.


la sirena

la sirena

És talment com una sirena atiaèria.

La primera volta que la vam sentir era molt prompte pel matí i ens va despertar. Jo, entre que estava mig adormida i que el meu cap va com va, l’únic dubte que vaig tindre els primers segons era si qui anava a bombardejar eren els aliats o els alemanys. Després vaig recuperar el seny i vam veure que fora tot estava tranquil, així que vam pegar mitja volta i vam seguir dormint.

Després de sentir-la vàries vegades sense entendre res vaig anar a la pàgina web de l’ajuntament i vaig descobrir que utilitzen la sirena per cridar els bombers del poble. Vaig llegir que en un plenari havien decidit que, tot i que ara tothom té mòbils i els bombers disposen d’un dispositiu personal d’alerta, els seguirien cridant amb la sirena, com fan des de 1910. Concretament dos tocs de quinze segons.

Casa nostra està molt prop de l’ajuntament i se sent fortíssima i cada volta que sona encara em pega un bot el cor. Ja m’hi acostumaré.

 


fer pinya

fer pinya

Quina emoció, quina emoció. 

Al primer toc de gralla a la Place des Nations a Ginebra ja m’han vingut les llàgrimes als ulls. Gràcies a tots els voluntaris, a Omnium, a l’ANC i als Xiquets de Reus que ens han deixat fer pinya per alçar els seus castells i tocar el cel una miqueta nosaltres també. 

Gràcies, xiquets. 


costum

costum

M’hi vaig acostumant.

Em vaig acostumant a les muntanyes: el Jura a una banda, verdíssim ara que la neu s’ha fos, cobert de boscos immensos amb el verd més fosc dels avets i el verd més clar i lluent dels faigs. I a l’altra banda els Alps encara coberts de neu, amb el Montblanc enorme, imponent, sempre allà com un monstre bo.

Em vaig acostumant a la llengua, ja fa unes setmanes que no semble una sordmuda somrient i une baguette s’il vous plait ja m’ix perfecte.

Em vaig acostumant al poble, a que tothom em diga bonjour quan ens creuem pel carrer i al apéro a l’Auberge Communale els caps de setmana abans de dinar.

Em vaig acostumant al paisatge que veig des de l’autobús pel matí anant a Ginebra (puntualitat suïssa), als camps de blat i a les pastures encara lluents de rosada, com nous de trinca.

Em vaig acostumant al silenci, al xivarri dels ocells al matí i al vespre i als sorollets que  fa la fusta de la casa per la nit.

Em vaig acostumant a aquesta primavera que ha esclatat com si el món s’acabara i tot haguera de florir abans precís.

M’està costant molt menys del que em pensava, acostumar-me a tot plegat. 

 


poble

poble

Ja tenim casa i per tant ja tenim poble. El nostre poble d’ací a unes setmanes serà Cessy, un poblet menut i silenciós, molt menut i molt silenciós. 
Quan vam ‘explorar’ la zona ens va agradar de seguida. A banda de com eren de bonics o de ben comunicats, per triar poble esdevenien importants detalls com ara la flaire del forn o els somriures de les xiques del bar.  
El bar de Cessy és municipal (sé que a Xesca li hauria encantat) Auberge communale, tal qual, i hi vam trobar somriures quan vam entrar. Viurem prop del bar i de l’església, de la plaça no, perquè no hi ha plaça ni quasi carrers. Molts d’eixos pobles són molt escampats, sense centre. Em són una mica estranys, són molt diferents als meus pobles del Maestrat o als pobles italians, tan ‘urbans’. 
Diu la viquipèdia que hi ha 4 paletes, 3 guixaires pintors i 5 fusteries, a més de dues llibreries i dues floristeries. Jo no ho he vist encara, només hi he estat dues estones. Frisso. 
Un esdeveniment històric digne de menció de la història del poble és que a Cessy, a pocs metres d’on viurem, a sa casa de Rue de la Mairie, el senyor Tim Berners-Lee es va inventar , l’any 1990, el World Wide Web, aquest invent.


oncle Mišo

oncle Mi?o

Es deia Hussein Hassani, però tothom li deia oncle Mišo, ?ika Mišo.

Era el darrer enllustrador de sabates de Sarajevo i havia treballat al mateix lloc durant quasi setanta anys. Encara que nevara o ploguera, fins i tot quan plovien bombes, durant el setge, l’oncle Mišo no va deixar mai d’anar a enllustrar sabates al seu lloc a Titovu ulicu, al carrer del Mariscal Tito, al centre de la ciutat. Tothom el coneixia i ell coneixia tothom, no tenia tarifa fixa, netejava sabates a canvi de la voluntat, o a canvi de res, d’una estona de companyia i d’una mica de conversa.

Era un gitano kosovar, havia arribat a Sarajevo al 1946 amb la seua família i havia heretat l’ofici d’enllustrador de sabates de son pare. Fa uns anys l’alcalde de la ciutat li va concedir una medalla al mèrit ciutadà i una pensió. L’oncle Mišo va morir d’un infart el dia de reis, en conèixer la notícia de la seua mort, molts ciutadans de Sarajevo van anar a deixar flors i espelmes a la seua cadira a carrer del Mariscal Tito, algú va deixar fins i tot un parell de sabates…

M’agradaria molt viure a una ciutat que honora la memòria de persones com l’oncle Mišo.


impasse

impasse

A Grècia m’encantava veure els camions amb l’escrita ‘Metàfora’ en lletres ben grosses. N’imaginava el contingut, les metàfores ben embalades i etiquetades, amb l’adreça del destinatari ben escrita. 

Segurament el camió que vindrà a carregar totes les nostres coses no durà escrita la paraula metàfora, però espere que tinga l’adreça del destinatari ben escrita. Em fa una mica d’angoixa no tindre encara casa, estar preparant-nos per anar a viure no-sé-on. Estic segura que quan tinguem una adreça em tranquil.litzaré (i aprendré a pronunciar-la).

Jo voldria viure a un carrer d’eixos que tenen els francesos que en diuen ‘Impasse’, que ja ho sé que vol dir carreró sense eixida, però em pareix preciós, viure a un impasse. On vius? A un impasse…  

De moment, durant unes setmanes viurem l’un allà, l’altra ací i les nostres coses en un camió carregat de metàfores. 


una altra llengua

una altra llengua

Un altre país i una altra llengua, clar. 

Em fa molta mandra, em fa molta mandra eixa timidesa involuntària, que conec molt bé, per no ser capaç de parlar decentment. Respirar fondo abans d’entrar a una botiga, pagar sempre amb bitllets grossos perquè no he comprés el preu i somriure, somriure, somriure a falta de paraules.

Em fan molta mandra les ganes contínues de recordar a la gent que sóc estrangera, no sorda.

Em fan molta mandra totes eixes vocals que tenen els francesos. Encara recorde la cara d’estupor d’un cambrer a Grenoble quan, aparentment, li vaig demanar un got de vent. 

I eixe estrany aïllament que dóna no poder dir moltes coses que diries, perquè no en saps. Eixe inevitable diàleg amb ú mateix, frustrat, silenciós. 

Però també conec la joia de fer teua una llengua, eixes victòries menudes, quotidianes, eixe moment màgic en què la llengua se t’obre davant dels ulls, en què les taques borroses esdevenen paraules distintes i comences a comprendre sense traduir i a parlar amb les persones i a llegir llibres. Quan l’obstacle esdevé pont. 

I el regal més preciós, el premi final, el  llibres. Podré llegir els llibres de Romain Gary en francès, i Camus i Semprun (Proust ja veurem) i tota la literatura que no conec perquè no ha estat traduïda a cap de les llengües que puc llegir. I potser, si practique molt podré dir els poemes de Paul Eluard en veu alta.

I estic segura que si treballe molt, al final m’eixiran les erres. Par Toutatis!