Presentació a 3i4. Després vénen els anys

presentació

Ho confesse, el dia abans de la presentació vaig anar a veure l’aparador de 3i4 per veure el llibre allà, exposat amb altres llibres. Vaig estar una estona mirant-m’ho, tota sola, emocionada i somrient. Mirant des de darrere del vidre el meu somni realitzat.

El dia de la presentació va ser molt especial, abans de l’hora ja va començar a arribar gent, amics que fa molt de temps que no veia, amics que no esperava, abraçades i felicitacions, alguna llagrimeta i, malgrat els nervis, un somriure persistent, que encara em dura.

M’havia promés no escriure de la meua emoció, fer una entrada d’escriptora que explica la presentació del seu llibre, i ja veig que no me’n sortiré. Vaig aconseguir controlar l’emoció en escoltar a Vicent Baydal, de Drassana, i a Ferran Archilés parlant del llibre, dient al públic paraules bellíssimes sobre el llibre, sobre Michele, sobre mi. Després va arribar el meu torn, vaig començar agraint a la gent de la Drassana la seua follia, la follia de muntar una editorial amb els temps que corren i la follia de publicar la primera novel.la d’una autora desconeguda, simplement perquè els agrada, perquè pensen que és bona i val la pena publicar-la.

I després vaig començar a parlar, tenia un paperet amb el que volia dir i miraculosament l’emoció del moment va donar pas a l’emoció de la història, les històries, que explique a la novel.la. L’emoció dels llocs i dels personatges. I crec que ho vaig aconseguir, crec que vaig transmetre l’emoció de l’escriptura, el meu amor per aquestes històries i aquests personatges.

I açò, que volia que fóra la crònica d’una presentació, s’ha convertit, irremeiablement, en un inventari d’emocions. Va com va.

Presentació de ‘Després vénen els anys’ a València

despres-venen-els-anys-maria-folch-300x300

El llibre ja ha eixit, ja deu estar arribant a les llibreries. A mi em va arribar la setmana passada, no puc explicar l’emoció i la plorera de tindre’l a les mans així que ni ho intente.

Una amiga em va preguntar quina olor feia i li vaig respondre que feia olor de setembre, de llibres de text acabats de comprar i preparats per ser folrats, de tinta i d’impremta, però també de començament d’alguna cosa, d’inici, de nou.

Hui agafe un avió cap a Barcelona i demà passat un tren cap a València, dissabte el presentem a la llibreria 3i4. Ací teniu la informació, si esteu per València i podeu passar-hi per una abraçada i una xerrada, veniu. Si no podeu, ja vos ho explicaré ací la setmana que  ve…

Per cert, hui s’acaba el verkami que ha organitzat la gent de la Drassana, ha anat molt bé. Encara hi esteu a temps!

 

 

Després vénen els anys

Llibre 1

 

Acaba d’eixir, en uns dies arribarà a les llibreries, la foto d’ací dalt és l’única cosa que tinc per ara, en uns dies m’arribarà el paquetet i el tocaré i l’ensumaré.

És una sensació estranyíssima i potentíssima que em dóna ganes de riure i de plorar. És un somni fet realitat: he escrit una novel.la i acaba d’eixir, en uns dies arribarà a les llibreries i algú la llegirà i potser s’emocionarà o somriurà llegint alguns passatges. Algú, potser la llegirà a l’autobús o al tren i alçarà la vista del llibre i mirarà per la finestra pensant en Michele o en Blanca. Només de pensar-ho m’emocione jo.

Als que encara passeu per ací vos vull agrair tots aquests anys de bloc, hi sou als agraïments del llibre, no ho hauria aconseguit mai sense vosaltres, no hauria ni començat. Gràcies.

Ara vos vull demanar un favor: compreu-la, llegiu-la i passeu per ací encara una vegada a dir-me què vos ha semblat, a dir-me que vos heu emocionat o heu somrigut llegint alguns passatges, que l’heu llegida al tren o a l’autobús i que heu alçat la vista del llibre i heu mirat per la finestra pensant en Michele o en Blanca.

Encara el podeu comprar amb descompte i que vos arribe a casa al verkami que ha organitzat la gent de la Drassana.

Després vénen els anys – ciutats

farola1956

“The town vacantly seems to wait/The explosion of a fate”. —Stephen Spender, At Castellon, 1937

La citació d’ací dalt és la que hi ha al començament de la novel.la. M’ha eixit una novel.la plena de ciutats. Ciutats perdudes, ciutats enyorades, ciutats on ja no es pot tornar, ciutats conservades a la memòria que ja no existeixen o que, potser, mai no han existit com hom les recorda.

Hi ha Grenoble, just abans i durant la Segona Guerra Mundial, plena de veterans de les Brigades Internacionals i plena, també, de refugiats de la Guerra Civil Espanyola. I Barcelona,  Barcelona amb sirenes i refugis, i València i Londres.

I hi ha Torí. Torí en festa que celebra els partisans que l’acaben d’alliberar. I Roma, clar, Roma ‘que no és la nostra ciutat però també ho és’, amb les seues contradiccions i la seua bellesa aclaparadora. I l’Alguer, on un vell supervivent de molts naufragis i de moltes guerres i una dona de Castelló es troben sense saber que aquest encontre canviarà les seues vides.

I hi ha Fertilia, la ciutat de l’Alguer on fa molts anys, els pròfugs italians que havien fugit de les ciutats d’Ístria, austrohongareses abans, italianes després, iugoslaves en acabar la Segona Guerra Mundial i eslovenes i croates ara, van reconstruir les seues vides lluny de casa, en el que es va convertir en un enclavament que parlava vènet, a una ciutat que parlava català, a una illa que parlava sard.

I les ciutats d’Ístria que van haver d’abandonar els habitants de Fertilia: Rovigno (Rovinj), Dignano (Vodnjan), Orsera (Vsar)… ciutats amb molts noms i moltes històries tristes que encara alenen pels seus carrers. Però sobretot Pola (Pula), on comença la història que passa per París, Benicàssim, Castelló, Grenoble, Torí, Trieste i Roma i que acaba a l’Alguer. O a l’Alguer hi comença, que també es podria veure així.

I Castelló. El bonic d’abans de la guerra, la ciutat ferida sota les bombes, la ciutat morta de por i de fam dels primers anys de la postguerra i el d’ara, el Castelló on s’hi torna sense acabar de reconéixer-lo. I un Castelló que només existeix a la memòria d’un vell pescador de l’Alguer que sap que no hi tornarà mai, mai.

Després vénen els anys ix la setmana que ve, no puc ni imaginar l’emoció de quan tindré el llibre a les mans i l’emoció de quan vosaltres el tindreu a les mans. Encara el podeu comprar amb descompte i que vos arribe a casa al verkami que ha organitzat la gent de la Drassana.

el pont

Fa quasi tres anys vaig escriure aquesta entrada:

Avui s’ha fet pública la pàgina web d’El Pont cooperativa de lletres. És una associació de lletraferits de Castelló (i contornada, de les comarques del Nord, vaja). 

És plena d’amics i de coneguts, diuen que:  La funció principal d’un pont no és altra que unir allò que està separat superant un obstacle. Aquest pont que nosaltres tractem de fer respecta al màxim el simbolisme d’aquesta definició; unir i salvar obstacles és el que ens ha mogut a crear El Pont Cooperativa de Lletres. Sota aquesta “marca” ens agrupem una quarantena d’escriptors de les comarques del nord valencià.

Jo estic en contacte amb ells des de l’inici però no en sóc membre per culpa meua, em fa vergonyeta enviar un currículum d’esciptora que només diga: ‘té un blog però darrerament escriu poc’, però quan escriga una novel.la la primera cosa que faré serà fer-me sòcia. Així que de moment els desitge tota la sort del món i gaudiré de la seua web que és una preciositat, plena d’informació i de literatura. La presentaran dimecres 14 a les 7 de la vesprada a la Llotja del Cànem de Castelló.”

Fet. Acabe d’emplenar la fitxa per ser-ne membre (membre amb novel.la, ha!).

Després vénen els anys

voramar

“Quan Blanca Lleó, historiadora en retirada que ha deixat la seua tesi doctoral en un calaix, troba el vell pescador de l’Alguer Michele Fiorin, supervivent de tots els naufragis, els dos tenen el pressentiment que una peça solta dels respectius trencaclosques podria a la fi encaixar. Amb converses, pensaments, cartes, fotografies, vells articles de diari i confessions, descabdellaran la memòria de dos fets colpidors que els obsessionen: la defensa i caiguda de Castelló en mans dels nacionals l’any 1938 i l’èxode dels italians ètnics de Iugoslàvia l’any 1947.

En eixos dos episodis aparentment marginals de la història europea, Maria Folch veu la clau d’un dels destins més significatius del segle XX: l’exili. I, amb atenció amorosa al detall i una administració precisa del suspens narratiu, ens fa còmplices del coratge, patiment i lluita d’aquells que com Fiorin varen recórrer els camins amargs de la diàspora. Després vénen els anys explora així els misteris de la identitat i de la memòria.”

Aquest és el text que anirà a la contraportada de la novel.la. M’encanta. Si en voleu saber més de Michele, de Blanca i de tot plegat, podeu esperar que arribe a les llibreries o comprar-la ja i que vos arribe a casa firmada al verkami que ha organitzat Drassana.

La foto de l’Hotel Voramar de Benicàssim, convertit en hospital de les Brigades Internacionals, no és la foto de la portada, però podria ser-ho.

 

fragment

Hui, un altre fragment:

barca

“M’ha explicat que tots els dies que podia, va començar a anar a peu a l’Alguer, a vaguejar pel port i a mirar d’entendre com eren les barques i les xarxes. I al port de l’Alguer –m’ha dit– va trobar la sort. Va començar a ajudar a descarregar el peix a un pescador major que faenejava sol, primer com si fóra allà per casualitat, després hi anava cada dia a l’hora de la torna i l’ajudava també a deixar la barca pronta per l’endemà. Aquell home que faenejava sol es deia Joan Manca i, amb el pas del temps, es va convertir en un pare per a Michele”.

 Fragment de DESPRÉS VÉNEN ELS ANYS, la novel·la de Maria Folch, entre Castelló i l’Alguer, entre el record i l’oblit, entre l’esperança i la melangia. Participa ací en el verkami:http://www.verkami.com/locale/ca/projects/9945-llibres-de-la-drassana

 

fragments

“Potser hi ha algun mapa d’Europa en què eixos èxodes estiguen representats amb xifres i dades. Li agradaria veure’l, segurament seria un mapa d’Europa ple de carros amb andròmines i gent morta de por anant cap a on ningú no els vol, cap a França o cap a Itàlia o simplement caminant cap enlloc empesos pels fronts de guerra”

Després vénen els anys, Maria Folch

foto

 

 

Vos recorde el verkami que ha obert Llibres de la Drassana, podeu comprar el llibre i rebre’l a casa calentet calentet.

fragments

La gent de Drassana, com que ja manca molt poquet (!), han començat a publicar fragments  menuts de la novel.la al facebook, més que fragments, paràgrafs. Per als que no coneixeu la seua pàgina (què espereu?) i per als dos o tres que no teniu facebook, he pensat copiar-los ací, a veure si vos faig vindre ganetes…

A més, han encetat un verkami on ja podeu comprar les seues properes publicacions, també Després vénen els anys, i rebre-ho a casa.

 

I el fragment de hui:

quiosco1932anonimo

“Llàstima que ningú haja escrit una gran novel·la sobre Castelló, totes les ciutats se’n mereixerien almenys una. Jo ja me la imagine, una novel·la llarga escrita als anys 70, sobre una ciutat menuda i riqueta, de principis del segle XX, amb exportadors de taronja i casino. I republicans, capellans i collidors. Una saga familiar d’eixes que m’agradaven a mi, en la qual dos germans acaben, inevitablement, en bandes oposades d’alguna barricada o d’algun front”

Després vénen els anys

Ja tenim títol, bé, el títol ja el teníem, però calia estar ben decidits i, finalment, tant la gent de la Drassana com jo ho estem. La novel.la es diu: Després vénen els anys.

Estic molt contenta, és el títol que ha tingut en els darrers dos anys, jo la pense amb eixe títol fa temps i trobe que és preciós. Crec, a més, que el vers de Ferrater s’hi adiu molt a la història, a les històries, que explica la novel.la. Com em deia un amic conté una noció de duració, de pas del temps però també de permanència i de memòria que m’agrada molt, molt. Em fa una mica d’impressió manllevar un vers de Ferrater per al títol de la meua novel.la, però m’agrada massa per renunciar-hi.

Després de pegar-li tantes voltes i de tants dubtes m’agradaria saber si vos agrada tant com a mi, si, com deia Xesca, vos fa vindre llegidera.

Açò ja ho tenim a la porta, en poques setmanes aquest somni serà un llibre. Friso.