el pont

Fa quasi tres anys vaig escriure aquesta entrada:

Avui s’ha fet pública la pàgina web d’El Pont cooperativa de lletres. És una associació de lletraferits de Castelló (i contornada, de les comarques del Nord, vaja). 

És plena d’amics i de coneguts, diuen que:  La funció principal d’un pont no és altra que unir allò que està separat superant un obstacle. Aquest pont que nosaltres tractem de fer respecta al màxim el simbolisme d’aquesta definició; unir i salvar obstacles és el que ens ha mogut a crear El Pont Cooperativa de Lletres. Sota aquesta “marca” ens agrupem una quarantena d’escriptors de les comarques del nord valencià.

Jo estic en contacte amb ells des de l’inici però no en sóc membre per culpa meua, em fa vergonyeta enviar un currículum d’esciptora que només diga: ‘té un blog però darrerament escriu poc’, però quan escriga una novel.la la primera cosa que faré serà fer-me sòcia. Així que de moment els desitge tota la sort del món i gaudiré de la seua web que és una preciositat, plena d’informació i de literatura. La presentaran dimecres 14 a les 7 de la vesprada a la Llotja del Cànem de Castelló.”

Fet. Acabe d’emplenar la fitxa per ser-ne membre (membre amb novel.la, ha!).

Després vénen els anys

voramar

“Quan Blanca Lleó, historiadora en retirada que ha deixat la seua tesi doctoral en un calaix, troba el vell pescador de l’Alguer Michele Fiorin, supervivent de tots els naufragis, els dos tenen el pressentiment que una peça solta dels respectius trencaclosques podria a la fi encaixar. Amb converses, pensaments, cartes, fotografies, vells articles de diari i confessions, descabdellaran la memòria de dos fets colpidors que els obsessionen: la defensa i caiguda de Castelló en mans dels nacionals l’any 1938 i l’èxode dels italians ètnics de Iugoslàvia l’any 1947.

En eixos dos episodis aparentment marginals de la història europea, Maria Folch veu la clau d’un dels destins més significatius del segle XX: l’exili. I, amb atenció amorosa al detall i una administració precisa del suspens narratiu, ens fa còmplices del coratge, patiment i lluita d’aquells que com Fiorin varen recórrer els camins amargs de la diàspora. Després vénen els anys explora així els misteris de la identitat i de la memòria.”

Aquest és el text que anirà a la contraportada de la novel.la. M’encanta. Si en voleu saber més de Michele, de Blanca i de tot plegat, podeu esperar que arribe a les llibreries o comprar-la ja i que vos arribe a casa firmada al verkami que ha organitzat Drassana.

La foto de l’Hotel Voramar de Benicàssim, convertit en hospital de les Brigades Internacionals, no és la foto de la portada, però podria ser-ho.

 

fragment

Hui, un altre fragment:

barca

“M’ha explicat que tots els dies que podia, va començar a anar a peu a l’Alguer, a vaguejar pel port i a mirar d’entendre com eren les barques i les xarxes. I al port de l’Alguer –m’ha dit– va trobar la sort. Va començar a ajudar a descarregar el peix a un pescador major que faenejava sol, primer com si fóra allà per casualitat, després hi anava cada dia a l’hora de la torna i l’ajudava també a deixar la barca pronta per l’endemà. Aquell home que faenejava sol es deia Joan Manca i, amb el pas del temps, es va convertir en un pare per a Michele”.

 Fragment de DESPRÉS VÉNEN ELS ANYS, la novel·la de Maria Folch, entre Castelló i l’Alguer, entre el record i l’oblit, entre l’esperança i la melangia. Participa ací en el verkami:http://www.verkami.com/locale/ca/projects/9945-llibres-de-la-drassana

 

fragments

“Potser hi ha algun mapa d’Europa en què eixos èxodes estiguen representats amb xifres i dades. Li agradaria veure’l, segurament seria un mapa d’Europa ple de carros amb andròmines i gent morta de por anant cap a on ningú no els vol, cap a França o cap a Itàlia o simplement caminant cap enlloc empesos pels fronts de guerra”

Després vénen els anys, Maria Folch

foto

 

 

Vos recorde el verkami que ha obert Llibres de la Drassana, podeu comprar el llibre i rebre’l a casa calentet calentet.

fragments

La gent de Drassana, com que ja manca molt poquet (!), han començat a publicar fragments  menuts de la novel.la al facebook, més que fragments, paràgrafs. Per als que no coneixeu la seua pàgina (què espereu?) i per als dos o tres que no teniu facebook, he pensat copiar-los ací, a veure si vos faig vindre ganetes…

A més, han encetat un verkami on ja podeu comprar les seues properes publicacions, també Després vénen els anys, i rebre-ho a casa.

 

I el fragment de hui:

quiosco1932anonimo

“Llàstima que ningú haja escrit una gran novel·la sobre Castelló, totes les ciutats se’n mereixerien almenys una. Jo ja me la imagine, una novel·la llarga escrita als anys 70, sobre una ciutat menuda i riqueta, de principis del segle XX, amb exportadors de taronja i casino. I republicans, capellans i collidors. Una saga familiar d’eixes que m’agradaven a mi, en la qual dos germans acaben, inevitablement, en bandes oposades d’alguna barricada o d’algun front”

Després vénen els anys

Ja tenim títol, bé, el títol ja el teníem, però calia estar ben decidits i, finalment, tant la gent de la Drassana com jo ho estem. La novel.la es diu: Després vénen els anys.

Estic molt contenta, és el títol que ha tingut en els darrers dos anys, jo la pense amb eixe títol fa temps i trobe que és preciós. Crec, a més, que el vers de Ferrater s’hi adiu molt a la història, a les històries, que explica la novel.la. Com em deia un amic conté una noció de duració, de pas del temps però també de permanència i de memòria que m’agrada molt, molt. Em fa una mica d’impressió manllevar un vers de Ferrater per al títol de la meua novel.la, però m’agrada massa per renunciar-hi.

Després de pegar-li tantes voltes i de tants dubtes m’agradaria saber si vos agrada tant com a mi, si, com deia Xesca, vos fa vindre llegidera.

Açò ja ho tenim a la porta, en poques setmanes aquest somni serà un llibre. Friso.

la novel.la (3)

És una sensació que no sé com descriure ni com escriure. Estic gaudint moltíssim l’emoció d’aquests dies, el moment que ja arriba, pensar que en poques setmanes tot allò serà un llibre. Tot em pareix rapidíssim, no done a l’abast amb la barreja d’emocions. Un llibre! Un llibre roig, amb la barqueta de Llibres de la Drassana, amb el títol i el meu nom a la portada i amb tres anys de mi, pàgina rere pàgina.

No arribe a imaginar-m’ho, l’altre dia Victòria em va dir: ara ja no és teva. És això el més estrany, el que no acabe de pair. Sóc felicíssima, és un somni fet realitat, era, evidentment, el que volia, l’objectiu de tota la faena i de tot l’esforç. Però ara amollar-la, deixar-la anar, se’m fa molt estrany. No aconseguisc imaginar-me ‘els lectors’, imagine lectors concrets, persones que conec i estime i que voldria que la llegiren i l’estimaren, que s’emocionaren com jo em vaig emocionar tantes voltes escrivint. Però aquest cercle que es tanca com s’havia de tancar, aquest prodigi de tot allò que vaig escriure fora de mi, d’eixa història amb la que he viscut tant de temps i que m’ha ocupat l’ànima, en mans d’altri, amb vida pròpia, em provoca una barreja de joia, neguit i curiositat molt intensa i molt estranya.

Ja ho havia dit que no ho sé descriure, ja em perdonareu.

la novel.la (2)

ballad

El títol, el nom, el nom de la cosa.

Quan vaig començar a escriure no em vaig preocupar massa, l’arxiu a l’ordinador el vaig anomenar amb un nom que sabia que era un títol provisional, i vaig anar avant. Més endavant vaig començar a pensar que necessitava un títol, però no un títol qualsevol, necessitava un títol que ho diguera tot, que parlara exactament de la història que explica la novel.la, exactament i completa. I a més havia de ser bonic, bonic no, havia de ser preciós. Durant més d’un any l’arxiu de l’ordinador va tindre un títol que no m’acabava d’agradar, però intentava convéncer-me que era perfecte. M’havia costat molt triar-lo i estava disposada a defensar-lo fins a la fi. Però veia les cares d’estranyesa quan el deia, fins i tot me n’adonava que dit en veu alta no sonava tan bé com pensat. Sortosament un amic em va convéncer que l’havia de canviar, que era massa complicat, difícil de recordar. Em va convéncer (gràcies), no funcionava, a més no parlava de la història de la novel.la, ni exactament ni completa. I sant tornem-hi, però en vaig trobar un altre, perfecte, curt, evocador… ja existia una novel.la amb aquest títol, una novel.la d’una autora italiana traduïda al català exactament amb el meu títol. Encara tinc alguna versió a l’ordinador amb aquell títol, al qual vaig arribar deu anys tard. I tornada a la casella d’eixida.

El vaig trobar, el vaig trobar, lluminós i poètic, perfecte. Però encara no estic segura, ni jo ni la gent de Drassana. Potser encara el canviem al darrer moment, com Monsieur Proust dues entrades més avall…

No m’ho hauria pensat mai, no em pensava que seria tan difícil, pensava que d’alguna manera el títol ve sol, apareix un dia en ple procés d’escriptura, com una revelació. El títol perfecte, aquell que ho diu tot i que a la llibreria et fa agafar el llibre i llegir la contraportada. Jo he comprat llibres pel títol, vaig descobrir Carson McCullers gràcies al títol rodó d’una novel.la: The Ballad of the Sad Cafe (La balada del cafè trist), també una novel.la italiana: Il passato è una terra straniera (El passat és una terra estrangera) la vaig comprar pel títol…

Doncs en això estem, intentant decidir. Crec que al final es dirà com es diu des de fa més d’un any, quan ho sapiguem segur vos ho diré.

la novel.la (1)

novel.la

Ara sí, ara ho puc dir: en un mes ix la meua (primera) novel.la.

Tres anys llargs escrivint-la, patint i gaudint, amb el bloc i el món abandonats i el cap sempre a una altra banda.

Tres anys amb la casa i el cap plens de paperets i de retalls. Tres anys arrossegant una llibreteta i una obsessió difícil de comunicar, difícil d’explicar. Tres anys posant a prova la paciència de les persones més properes i sense acabar d’atrevir-me a dir-ho, dient-ho amb la boca petita: estic escrivint una novel.la.

Feia mesos que somiava en escriure aquesta entrada, tinc moltes ganes de veure el llibre, d’ensumar-lo i de que el llegiu, clar. Sense l’experiència del bloc no m’hi hauria llançat mai, així que als que encara passeu per ací un gràcies com una casa.

Eixirà en un mes, la publica Llibres de la Drassana, un luxe.

(continuarà)

la ratlla

douane

A més de ser una expatriada, que això ho sóc fa molts anys, ara sóc també una fronterera (frontalière, en diuen ací), que vol dir no només que visc a la frontera, tècnicament vol dir que travesse la frontera cada matí per anar a treballar. És estrany, després de tants anys sense fronteres i sense duanes, tornar a viure’n i a passar-ne, viure amb dues monedes diferents, en el meu cas dos portamonedes per no embolicar-me massa.

A Roma em passava a voltes de no saber a quina banda del riu estava, ací, sobretot passejant pel camp, a voltes no sé a quina banda de la ratlla estic i el meu telèfon no ho sap quasi mai, sovint sense moure’s del lloc i sense motiu aparent em dóna, alegrement, la benvinguda a Suïssa o a França.

És una terra de fronteres, aquesta, històricament la ratlla s’ha mogut amunt i avall moltes voltes. Les fronteres polítiques però també la frontera religiosa: la Reforma adoptada pels ginebrins (Ginebra és anomenada la Roma Protestant) es va encomanar a el Pays de Gex, que, reconvertit al catolicisme a la força, va restar clandestinament i massiva protestant durant un segle i mig, fins que es va restablir la llibertat de culte. Hi ha una ratlla religiosa també, feta d’esglésies, capelles, convents i creus, que intentaven fer de barrera al ‘mal protestant’.

Durant la Segona Guerra Mundial nombrosos passos clandestins van permetre que moltes persones trobaren refugi a Suïssa, a més, la ratlla entre la França ocupada i la ‘zona lliure’ també passava per ací.

Terra de fronteres i de fronterers, doncs. Ser fronterera com a concepte, diguem-ne metafísic, m’encanta. En la pràctica, en quan aconseguisca recordar-me’n d’agafar el portamonedes dels francs suïssos i se’m passe la por de deixar-me el carnet d’identitat a casa justet el dia que me’l demane la policia francesa en tornar de Ginebra, tot serà molt més fàcil. Molt.