UN DEBAT ECOLOGISTA DE FA MOLTS ANYS

En el número corresponent al 3 de setembre de 1982, el setmanari EL MÓN publicaba, sota el títol ‘ACOTACIONS A UNA POLÈMICA’, un article meu que s’afegia al debat d’aleshores sobre com s’havia de configurar el moviment ecologista català. Com que m’ha semblat que, tot i els trenta anys transcorreguts, en molts aspectes no ha perdut actualitat, heus aquí un resum:
 
Hem assistit a un interessant debat, a les planes d’EL MÓN, entre Santi Vilanova i Xavier Garcia. Donat que tots dos són persones prou conegudes en el si del moviment ecologista i que llurs opinions esdevenen sovint textos programàtics en determinats sectors, he cregut necessari introduir una visió substancialment diferent del tema objecte de discussió, a saber: si l’ecologisme ha d’incidir en la lluita política i de quina manera.

Llegint els articles de tots dos es constata una coincidència, en el fons més que en la forma, sobre com estructurar i coordinar políticament el moviment i, d’altra banda, un oblit quasi total d’allò que, per a mi, ha d’ésser el punt de partença de qualsevol iniciativa que, ara i aquí, es proposi transformar la societat fins a les seves arrels. Em refereixo a la nostra particular característica de pertànyer a una comunitat nacional doblement oprimida. Aquest fet ho condiciona tot: des de les relacions socials a la cultura popular, del combat per la terra a les formes d’organització…

La gran aportació que fa el pensament ecologista a la causa de l’alliberament humà es que, per primera vegada, individu i societat poden esdevenir realment lliures de tots els esclavatges: de la por, del treball, de la pol·lució, del consumisme… de tantes i tantes opressions que el capitalisme ens vol fer empassar disfressades de progrés. Però l’ecologisme és quelcom més: és la culminació i la convergència de les diferents branques teòrico-pràctiques en que s’ha dividit històricament l’anticapitalisme mundial. Cada cop té menys sentit parlar de lluita de classes en els mateixos termes que es parlava fa cinquanta o cent anys. A les darreries del segle XX, la lluita de classes no pot ser altra que la lluita ecologista…

Qualsevol comunitat nacional, i la comunitat catalana no és cap excepció, té uns trets característics que la defineixen respecte a d’altres comunitats. Uns són culturals, com ara llengua i costums, i d’altres són naturals: el territori nacional amb tots els recursos que conté i, en algunes comunitats (no pas en la catalana) determinades característiques ètniques…

Aquest doble vesant, cultural i natural, de la nostra realitat, es troba sotmès des de fa segles al jou d’una força estrangera, la qual ha volgut imposar els seus signes d’identitat després de destruir els nostres, en un exemple clar d’atemptat ecològic, si entenem l’ecologia com un sistema de relacions que inclou l’home…

Qualsevol moviment social que, als Països Catalans, lluiti contra l’opressió, contra totes les opressions, no pot fer abstracció de la realitat d’aquesta opressió nacional i actuar com si no existís; un moviment ecologista català que no entengui això i que no incorpori la lluita per l’alliberament nacional com a part fonamental de la lluita per l’alliberament global, no és realment ecologista, ja que demostra la seva dependència mental respecte de la ideologia segregada per la nació opressora, dependència camuflada sovint sota la forma d’un fals internacionalisme.

Fins aquí el resum. Cal dir que els dos ecologistes citats al principi ha evolucionat, com tanta altra gent, cap a posicions clarament independentistes. I que, en el paràgraf final, podeu substituïr ecologistes per indignats i seria perfectament actual.

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en L'ERA SOLAR. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*