SALVADOR BALCELLS

FREDERIC CASTELLS 
 

Quan hom parla d’en Frederic Castells ho fa sempre amb posat greu, de respecte i admiració. Es pot considerar, per dir-ho gràficament, el patriarca de l’independentisme català contemporani.

Quan va acabar la guerra del 36-39 Castells tenia divuit o dinou anys, el pare a la presó i oncles i cosins a l’exili. No trigà gaire a establir contacte amb altres joves com ell amb els quals creà, el mateix any 1939, la primera organització de resistència catalana a l’interior del país. Amb alts i baixos, caigudes i remuntades, el grup de resistents d’en Castells va realitzar al llarg de trenta anys innombrables accions de propaganda i sabotatge contra la dictadura.

El que havia començat com un front ampli sense definició ideològica concreta més enllà del catalanisme i l’antifranquisme, va veure com a mitjans de la dècada dels seixanta, amb la incorporació de nous elements més joves de formació marxista, s’encetà al seu si un debat generacional en el que Frederic Castells es decantà per les noves idees, que pretenien incorporar continguts socialistes i marxistes a la lluita d’alliberament nacional, en consonància amb els processos anticolonialistes que proliferaven arreu del món, així com fer front amb una bona base teòrica i doctrinària a la competència de l’esquerra diguem-ne oficial, que menys tenia tot allò que no passava pel sedàs del seu dogmatisme.

Aquells bons propòsits d’en Castells i altres no foren entesos així per bona part dels militants històrics de l’organització i van provocar fortes tensions, que acabarien en separació. Va ser com quan el fill se’n va de casa, en aquest cas acompanyat de l’avi. El sector més tradicional continuaria la seva trajectòria sense variacions, esdevenint cada cop més, fins la seva dissolució, un refugi de nostàlgics. De les noves idees naixeria el partit independentista per excel·lència.

Una obsessió d’en Castells foren sempre les finances. Repetia una i altra vegada que sense recursos econòmics abundants no s’aconseguiria mai res. Conseqüent amb això, havia creat una xarxa de simpatitzants, botiguers, industrials, gent de centre i fins i tot de dreta –al cap i a la fi era on hi havia els diners– que probablement no els votarien mai per marxistes però que els ajudaven econòmicament per patriotes. Aquells ingressos s’estroncaren a partir de principis dels vuitanta i calgué inventar-ne de nous. Aleshores posà en marxa el projecte Ítaca, una mena de “holding” que, amb les aportacions inicials d’alguns centenars de compte-partíceps, la majoria de recursos modestos, havia de fer inversions profitoses i segures i anar creixent exponencialment per tal d’esdevenir la font de finançament dels projectes polítics –i si calia també militars– que ens haurien d’acostar a la independència.

Dissortadament se li escapà de les mans arran d’una tèrbola maniobra interna que alguns atribuïren als serveis secrets de l’estat. Fos com fos, dos anys més tard Ítaca feia fallida deixant-los sense els recursos promesos i ni tan sols poder recuperar la inversió inicial.

És molt lamentable que el darrer record que es conserva del Castells-home-públic sigui precisament aquest. No s’ho mereixia. Després d’allò, envellit i amargat, es retirà al seu negoci privat de petit comerciant tèxtil. Ara, ja en la norantena, manté aquella aura de llegenda viva casolana que l’ha envoltat sempre.