GALL, POLL O GALLINA…
No sé si heu jugat mai al joc d’endevinar si és gall, poll o gallina allò que s’amaga dins la càpsula verda d’on ha de sortir el galleret. Si els pètals surten vermells és un gall, si surten roses, gallina, i els gallerets de pètals blancs són polls. S’ha d’apostar abans d’obrir el capoll. A la canalla els encanta. És un joc ideal per practicar als descampats -als pocs descampats que queden per urbanitzar- i a les margeres de pobles i ciutats just quan la primavera engega amb tota la seva força. Aquestes flors neixen en terres remogudes: per això diuen que Flandes es va omplir de roselles durant la gran guerra del 1914-18.
Trinxeres, mines, granades, els camps de Flandes veien les seves terres remenades, els seus marges remoguts, les llavors escampades. I a la primavera per tot arreu florien els gallerets (color de sang). Us sona la imatge? Creus blanques i gallerets vermells. Llavors un canadenc -de qui ara mateix no recordo el nom- va escriure un poema que, entre altres coses, diu:
In Flanders fields the poppies blow
Between the crosses, row to row
I cada 11 de novembre, durant el Remembrance Day, a Canadà i a la majoria d’antics països aliats, la gent es penja roselles a la solapa. Són roselles artificials, fetes -fins l’any 1996- pels veterans ferits d’aquella guerra. Els nens canadencs s’aprenen a escola aquests versos, i el poema sencer, de memòria. A tots els cementiris de tots els camps de batalla, a tots els monuments al soldat desconegut, a totes les plaques dels màrtirs i els patriotes, de totes les ciutats, l’onze de novembre es posen corones de roselles vermelles, roselles artificials, per recordar la fi de la Gran Guerra. Però hi ha gent que s’estima més portar roselles blanques (com les que en el nostre joc en diem polls) a la solapa, per allò que el blanc és el color de la pau. Cada primavera tornen als descampats aquestes flors, que són les mateixes que envaeixen els nostres camps de blat. Tan boniques que són. I tan divertides. I són paràsits. Creixen com res. No us sàpiga greu espatllar-les jugant amb elles a endevinar.
Els camps de gallerets de Flandes em rememoren un espai compartit amb tu. Desempolsego el diari de viatge per recordar que l’autor de "In Flanders fields" fou el sergent John McCrae. El juliol de 2001 el meu diari diu "El paisatge plàcid de camps de blat de moro amaga 60 cementiris impol·luts de làpides blanques. Hi jeuen soldats de 20 nacionalitats diferents. Els que no van poder reconèixer o no van trobar mai tenen monuments conjunts, i a cada cementiri hi ha un registre per localitzar un possible familiar que hi perdés la vida. Tanta fou la mort que la Commonwealth té, des de l’any 1922, una fundació destinada només a construir, preservar i mantenir els cementiris d’arreu del món de soldats. Cada any encara troben cossos, i llavors se’ls fa una cerimònia de funeral, hi assisteixen excombatents i gent del poble i s’afegeix una làpida més.
El guia –amb un anglès de Londres– ens transmet amb gran apassionament els atzars de la guerra i, fora de ruta, ens porta a rastrejar una zona on han localitzat cadàvers fa poc. Allí és fàcil trobar –com en tota aquesta zona– munició de diferent tipus. Circumstàncies de la vida fan que alguns cossos encara no s’hagin pogut enterrar perquè els cementiris són a tocar de granges i la febre aftosa ha prohibit els moviments de gent.
El cementiri alemany ha hagut de llogar els terrenys per cent anys. És impactant la sala on hi ha escrits els 3.000 noms de joves alemanys (17-18 anys) que van morir en l’anomenada "batalla dels innocents".
Al Hill 62 (fent referència als metres sobre el nivell del mar) hi ha el Sanctuary Wood, un museu dels horrors, tant pel contingut (fotos impressionants) totalment amuntegat, com per l’individu que ho regenta.
Marxem d’Ypres amb la sensació d’haver après molt i consternats per tot plegat.
Des de l’any 1928 a Menin Gate s’hi toca cada dia a les 8 del vespre «The Last Post» en homenatge als milers de soldats morts sense tomba."
Apa.