EL LLATZERET
A cada telenotícies hi ha espectacles dantescos, marcs incomparables i dies històrics. Sovint vivim moments memorables, escoltem cançons mítiques i veiem pel.lícules emblemàtiques. Un cop per setmana celebrem gols màgics, victòries pírriques i derrotes sonades. Ens anuncien grans cataclismes, canvis climàtics irreversibles i ens diuen que les sacsejades de la terra són les més violentes (des que hi ha constància escrita) i les temperatures fan rècords històrics ?per dalt o per baix- dia per altra. Certament, devem estar vivint uns temps molt transmudats. Potser per això a vegades ens sorprèn la normalitat.
Som tan exagerats, tan tremendistes, anem tan bufats, que quan la normalitat ens ?ataca? quedem astorats, sorpresos de la seva força, de la seva superioritat i de la seva necessitat. Aquest post vol ser un homenatge a la ?normalitat?, a una de les normalitats possibles: tenir un fill i passar tres o quatre dies a l?hospital. Clar, amb tres o quatre dies de ?normalitat? dins de ?la grandesa del moment?, hi ha temps per anar a esmorzar a la cafeteria, sentir converses entre infermeres i metges, viure diverses combinacions de persones als ascensors i tenir com a mínim dues tipologies de família com a veïns d?habitació. Però hi ha un racó, un indret, un bocinet d?hospital (ja quasi fora de l?hospital), un llatzeret del segle XXI, que amb la seva menystinguda normalitat esborrona: el racó dels fumadors. Allà, sota la marquesina, al costat de l?entrada d?urgències, a la intempèrie de dos o tres vents, amb màquina de cocacoles, màquina d?aigües Veri, màquina dels cafès i màquina de les llaminadures, hi ha una paperera, un cendrer gegant i un grupet d?arreplegats que va variant amb el pas de les hores. Les converses, sobretot al capvespre ?entre malalts que surten un moment d?estranquis (amb bata i sabatilles o amb cadira de rodes), visites que ja marxaven i acompanyants farts d?estar tot el dia tancats-, són breus i es fan entre pipada i pipada. Es parla dels preus dels pisos, de by-passos o de l?aire fred, però tot a mitja veu, sense exageracions. Acabat el cigarret o la cocacola, cadascú torna a la seva casa, al seu llit o al seu malalt, mentre una altra tertúlia, amb una altra gent normal, ja està naixent en aquell entranyable llatzeret.
En aquest llatzeret que retratres tan finament només hi mancaria el cartellet que hi ha en una guardiola de principi del segle XX a la casa de Dalí a Portlligat:
«Recaudació a favor
d’orfenets i bordets»
La veritat és que cada dia semblem més leprosos els fumadors, però diuen que a Estats Units ara lliguen més, precisament per aquestes converses de bon rotllo que es produeixen en aquests llatzerets. Encara que a mi em semblen més converses de gasolinera.
És ben bé que els escriptors feu servir paraules estranyes, ("bizarres" si se’m permet el paraulot) que només deuen conèixer lletraferits, lingüistes i benabenturats, això si, belles com elles soles. Per això us hauriem de declarar persones d’utilitat pública, pels constants viatges que ens obligueu al diccionari.
Clar que, visitat-lo, hom s’adona que l’elecció ha estat clavada. Tant de bò que ni vos ni cap lector del bloc pateixi mai el mal de Sant Llàtzer.
I sobre tot, un munt d’enhorabones per aquesta "normalitat" tant especial que has (heu, suposo) viscut en un racó d’hospital.
salut i fins aviat…
r.
De tot el que dius en el teu escrit ens quedem amb "una de les normalitats possibles: tenir un fill". Ens n’alegrem i us desitgem que us ompli d’alegries.
Ventura i Rosa