El camp de l'Erra

Ara ens volen acollonir amb el canvi climàtic. Ens el treuen dia sí dia també, com un llençol, una bubota, uh, uh, quina por! I així, ben acollonits, preocupats, distrets, collats i culpabilitzats, no pensem en altres coses importants. Qui alimenta aquesta por? No ho sabria dir, però els periodistes, àvids de temes, s’hi apunten i alguns fins i tot hi dediquen setmanes senceres, com sempre marcant l’agenda de les nostres preocupacions. Al final semblarem tots plegats estàtues de gel amb el cervell adormit. Però això no és la primera vegada que passa. Vull dir això del canvi climàtic i això d’aprofitar-lo per collar la gent. I això de les estàtues de gel tampoc.
Al Lluçanès, a tot Catalunya i a tot Europa, hi va haver la famosa cacera de bruixes del segle disset, coincidint amb l’època central de la coneguda com a Petita Edat de Gel (mitjan s.XIV fins a mitjan s.XIX). Va ser una època d’hiverns molt crus (el de 1608, destaca), amb tongades de moltes precipitacions (el 1617 és conegut com l’Any del Diluvi). Era l’època en què Brueghel el Jove (1564-1638) pintava aquelles famoses estampes hivernals, fins a set vegades es va arribar a gelar l’Ebre durant aquelles fredes tongades i el Tàmesi es podria dir que es va "solidificar". A la seva divertidíssima novel.la Orlando (traduïda per Maria Antònia Oliver, a Proa) Virginia Woolf explica d’aquell temps això que segueix: No era estrany de trobar-se tot un ramat de porcs, immòbils i glaçats al mig del camí. Els prats eren plens de pastors, llauradors, parells de cavalls i noiets espantaocells, tots paralitzats de cop fent allò que feien, l’un amb la mà al nas, l’altre amb l’ampolla a la boca, un tercer amb una pedra a punt de llençar-la a un corb…(…) Prop del pont de Londres, allí on el riu s’havia gelat fins a unes vint braces de fondària, era perfectament visible una barca de transport, naufragada, colgada a la mare del riu, al mateix lloc on s’havia enfonsat la tardor passada, carregada de pomes. La dona de la barca, que portava la fruita a mercat a la riba de Surrey, estava asseguda entre una manta escocesa i el verduguet, amb la falda plena de pomes com si no fes altra cosa que despatxar un client, per bé que una certa blavor als llavis insinuava la veritat. La Petita Edat de Gel va venir després de l’Òptim Climàtic Medieval (època molt calorosa entre els segles IX i XIII). Cap a mitjan segle dinou comença altre cop a escalfar-se el planeta. I en això estem. El temps canvia molt lentament i mentrestant va fent el seu vaivé inesperat. Aquest any, després d’un hivern càlid i sec, estem tenint una primavera força plujosa i l’estiu es presenta incert. L’hivern vinent, qui sap, potser tornaran les estàtues de gel i es tornarà a gelar el Tàmesi, i potser l’Ebre, i veurem escenes semblants a les que pintava Brueghel o a les que descrivia Virgina Woolf. No s’ha de descartar res. Però, sobretot, no ens hem de deixar acollonir