El camp de l'Erra

Vam dir que al Camp de l’Erra no s’hi parlaria de política si no era estrictament necessari, de manera que no parlarem de política, encara. De moment parlarem d’unes quantes coses que ens estan fent ballar el cap i les cames, dels nervis  (per això deu servir un blog també, per calmar els nervis). Vas pel carrer, especialment a Barcelona, i només sents que castellà, entres als bars i només et parlen castellà, mires les teles i mires els diaris i mires les etiquetes i mires els anuncis i mires les lletres de les cançons i els cromos i les instruccions de les eines i les cartes del tarot i els carteristes i les laques de les perruqueries…Però havíem quedat que a la "minoria lingüística catalana" a la reserva catalanoparlant, se li concedien dos "recintes sagrats", dues "sagreres"…

 Una de les "sagreres" era l’escola i l’altra tv3. Amb tv3 de capa caiguda (ha banalitzat i espanyolitzat tant els continguts i el punt de vista, que ja no es diferencia de les altres cadenes, de manera que perd aquell públic fidel que la va aguantar tants anys) ja només quedava l’escola. Però els enemics del català -tant els de casa com els de fora-, igual que aquells a qui abans els deien esgarrapacristos, no en tenen mai prou. Són insaciables. Una hora més! Però és que un país -una nació, una comunitat autònoma, una regió, unes províncies- que té el museu d’història en l’estat en que el té Catalunya passats deu anys de la seva inauguració, que s’ho faci mirar per algú que hi entengui: mapes descolorits, ordinadors desfassats, diorames que semblen pessebres (amb tot el respecte pels pessebres, però això és un museu nacional!), poca interactivitat i la que hi ha encara serveix per pessigar-se els dits, uns audiovisuals deficients, unes etiquetes que semblen d’exposició de fi de curs i, a més, estan mig esborrades, desenganxades o equivocades -en un lloc hi diu Lloret de mar, Maresme (sic). En fi, que el museu està molt bé i els treballadors semblen amables i eficients, però es veu tan desfassat que fa angúnia. Com a colofó dels dos temes tractats, només un detall: a l’entrada de la cafeteria, al darrer pis del Museu d’Història de Catalunya s’hi pot llegir, amb lletres ben grosses  LA MIRANDA DEL MUSEO (sic).