El camp de l'Erra

Deixeu-me treure el santcristo gros. Tinc els meus motius per treure’l. Hi ha un intent de genocidi cultural (motiu de sobres per treure el santcristo gros), hi ha un drama humà, hi ha un món que en mata un altre: a finals d’aquest mes que hem estrenat es compliran els setanta anys de l’exili republicà…els setanta anys, els setanta anys. I, tal com recordava algú fa dies en aquest mateix racó de la xarxa, una nit de lluna plena, lentament sense dir res, desenes de milers de persones van travessar el Pirineu. I no per ganes. En arribar a la plana rossellonesa van quedar estesos a la sorra d’Argelers, talment un crist de 200.000 braços…   

Entre ells hi havia algú que després he conegut i que ja és mort i que em va dir que “els francesos” els tiraven cacahuets per les reixes que tancaven el camp de concentració d’Argelers. I entre ells hi havia altra gent, que no he conegut però amb qui he connectat (gent que vivia en la modernitat literària, artística, personal…) i que m’han fet veure que hi ha coses que encara no hem superat (estadis on va arribar la cultura d’aquí i que encara no hem sigut capaços d’atrapar). Però jo m’he banyat a la platja d’Argelers. Jo he menjat una copa de gelat en una terrassa de la platja d’Argelers (sur Mer). I, en fi, que a vegades no pensem en les coses tal com són (i com han estat). I sovint som frívols. I per això m’indigna la gent que vol treure ferro a tot allò. Gent que ara s’embolica, alegrement (frívolament) amb la bandera de qui va matar aquell món, de qui va intentar i quasi aconseguir un genocidi cultural. El genocidi Català (que encara sembla que no ha acabat). I així, personalment, i respectant la llibertat de cadascú de fer el que li convingui (fins i tot el ridícul), trobo indecent que ara es vulguin girar les coses com un mitjó. I per això trec aquí davant de tothom (almenys davant els seguidors d’aquest blog) el sublim monument literari a l’exili català i republicà i humà que és el Crist de 200.000 braços, d’Agustí Bartra. Un llibre que si no fos català seria universal (no sé si se m’entén!) Des que l’he llegit no puc parar de pensar-hi. No puc parar de sentir-me proper als quatre homes de la xabola del camp d’Argelers, uns homes dels anys vint i trenta, homes moderns, doncs, que van patir, i un va morir, al lloc on anys més tard jo he menjat una frívola copa de gelat. I no puc deixar de sentir-me proper, des de la distància, a una manera de fer literatura que fuig dels camins fressats i busca la bellesa (i la troba sovint en la desesperança o en la lletjor). Després hi ha l’exili, l’escampadissa, l’anar enrere de l’interior, els quaranta (o setanta) anys perduts. Perquè d’aquí uns dies farà setanta anys d’allò i encara hi ha qui no se n’adona que hi ha hagut víctimes i hi ha hagut botxins….un pètal es desprengué d’una branca alta i rodolà per la galta de l’aire. L’arbre també havia estat vençut, pensà Tarrés incorporant-se lentament. També? ¿És que ell ho havia estat realment? I també sé que hi ha “víctimas de los dos bandos” i que hi ha moltíssims “francesos” que no van tirar cacahuets i que hi havia molts i molts espanyols “espanyolíssims” igualment exiliats, igualment vençuts. Jo només dic que després de llegir aquesta obra fa mal sentir i veure depèn de quines coses, depèn de quins arguments, depèn de quines capitulacions, depèn de quines persones donant depèn de quines lliçons. Però llegir aquesta obra també ens fa adonar de la grandesa de la nostra literatura (i de la llengua petita que fa tanta nosa a la gran). I la reedició d’aquest llibre, d’aquesta gran obra, per l’editorial Lleonard Muntaner i la seva descoberta per part de les noves generacions i el fet que ara en parlem, tot això vol dir que no se’n van acabar de sortir. I que potser no se n’acabaran de sortir mai.