A LA CAÇA DE LA FELICITAT
Es fa difícl parlar de la síndrome d’Stendhal després de l’anunci de l’Audi A8, però en aquest blog, com que no tenim manies, ens hi posarem. La frase on Stendhal descriu per primera vegada els símptomes de la famosa malaltia, seria la següent: “Havia arribat a aquell punt d’emoció on es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, el cor em bategava, la vida estava exhaurida dins meu, caminava amb por de caure.“
El curiós del cas és que ni asiàtics ni americans pateixen la síndrome…
Segons la psicòloga italiana que va fixar els detalls d’aquest trastorn psicosomàtic, sobrevingut per excés de bellesa, la síndrome no la pateixen ni els asiàtics ni els americans perquè no és la seva cultura (s’entén la clàssica?) i tampoc els italians, perquè ja neixen voltats d’art. En canvi, la pateixen més les persones que viuen soles, les que tenen una formació clàssica o religiosa i també més sovint les dones que els homes. N’hi ha que no estan per romanços i diuen que la síndrome d’Stendhal és una barreja de cansament físic i histèria. En fi, que és una gran troballa, sobretot el nom. Però Stendhal és considerat un mestre de la novel.la realista -també va ser ell el que va dir que “la novel.la és un mirall que es va passant per un camí”- i això de la síndrome i tota la faramalla que l’envolta, alimenta i molt el romanticisme. Però Stendhal, que en realitat es deia Henri-Marie Beyle, també va ser l’inventor del beylisme que, simplificant molt, ve a ser un amor apassionat per la bona vida, la “chase au bonheur”, la caça de la felicitat, combinat amb una gran capacitat d’anàlisi i un fort individualisme. El flirteig, la bona taula, l’art, la felicitat com a sistema de vida. Per això la seva literatura és vitalista, presenta personatges ambiciosos, arribistes, triomfadors i seductors. Al mateix fer busca atrapar el lector amb les giragonses de la trama, que sembla realista. Quin un aquest Stendhal!
Bona tarda.
Tot parlant de personatges de les novel.les de Stendhal m´han vingut a la memòria els patiments de Fabricio del Dongo, personatge de la magistral “La Cartoixa de Parma” (sembla ser que era una de les obres preferides d´un altre gran escriptor: Italo Calvino).
Santi.