El camp de l'Erra

Que què em sembla Murakami? Home, tampoc el conec gaire! D’entrada he de dir que el primer llibre que vaig llegir d’ell va ser “Kafaka a la platja” i no em va desagradar però em va deixar fred. Sí, sí. Davant l’entusiasme que veia al meu voltant vaig aventurar dues raons per la meva freda resposta a Murakami: 1. Que en aquell moment jo acabava de ser pare i qualsevol ficció era poca cosa al costat de la realitat que estava vivint. 2. Que hi havia alguna cosa -suposo que d’arrel japonesa- que no em deixava arribar més enllà en les emocions. Ara la meva resposta ha estat diferent: 1. Perquè la cosa de la paternitat s’ha anat estabilitzant. 2. Perquè el llibre va d’un xai (o moltó)… 

….i clar, jo vinc d’un món -el del Lluçanès- on els xais, els ramats i els moltons formen part del paisatge i la cultura. Casa meva és al peu del camí ramader i pels volts de sant Joan encara veig pujar algun ramat cap a les pastures del Pirineu i per sant Miquel els veig com baixen fugint dels primers freds. Als nostres pobles la “carn” és carn de xai, la resta és vedella, costella de porc, conill o pollastre, però no és “carn”.  L’altre llibre de Murakami que vaig llegir, el que no em va acabar de convèncer, anava molt de gats i els gats i jo no acabem de tenir-les totes. En canvi el moltó, el marrà, el xai, la xaia, tot això forma part del meu paisatge i ho he mamat dels ancestres (tinc alguns avantpassats i parents pastors). També aquest element màgic, surrealista i animista que hi ha en la novel.la “La course au mouton sauvage” (ho escric en francès perquè és en francès la versió que tinc, regal de Nadal d’un bon amic que a vegades també deixa algun comentari en aquest blog), aquest element màgic, deia, lliga molt bé amb tota la mitologia de les meves contrades: ramats d’ovelles foragitant invasors del castell, anyells de Déu que lleven el pecat del món i, fins i tot, a un parell o tres de quilòmetres de casa meva, un indret màgic i misteriós, La Ramada Encantada. I és en aquest punt de contacte entre la novel.la i el meu món ancestral per on he pogut salvar l’avenc cultural que ens separa a nosaltres del món japonès. Amb tot, és veritat que aquest aire pop i postmodern que respiren les novel.les de Murakami són un pont de molt fàcil passar, però no és això. És aquest surrealisme, aquesta mena de puntet màgic, fins i tot de ciència ficció, aquesta marca Murakami de fer-te avançar intrigat per portar-te a algun no-lloc angoixant. I és sobretot la introspecció que practiquen els personatges, són les glacials relacions de parella i la vida social que porten, tot això tan japonès, que si per una banda m’allunya i em refreda, per l’altra m’atrau i em fascina.