Oi?

Avui deu tocar no ser del tot original. Vull dir que jo també parlaré de futbol. I diré que sí, que fins i tot jo m’alegro que la selecció nacional espanyola s’hagi estimbat a la primera ronda de la ditxosa Eurocopa.
[…]

Els seguidors de la selecció nacional espanyola i els altres patriotes espanyols deuen considerar que manifestacions com aquesta són una pura i dura traïció. Potser ho és. Perquè sí, en efecte, no me n’amago: a mi m’agradaria molt poder celebrar o plorar les victòries i les derrotes de la meva, de selecció nacional, i de moment no em deixen.

Però el que mou aquesta meva modesta alegria d’ara és molt més primari i, sobretot, pràctic. Gràcies als deures que finalment ha fet la selecció de Portugal, podré anar al quiosc i recollir el diari tranquil. Sense tirar pilotes fora cada vegada que el quiosquer, indefectiblement, mira de fer-me participar del seu escepticisme entusiasta pel paper que s’esperava que fessin els nois, diu, d’Espanya.