Oi?

Per als qui, poc o molt, ens dediquem a la docència, juliol no és només un mes enutjós per la calor. Ho és, també, perquè malgrat la calor cal mantenir el cap fred i corregir apassionadament exàmens com si hi creguéssim. […]

Així, entre suor i vermell, em concedeixo una pausa i em distrec una estona entre uns papers i uns llibres i trobo unes paraules de Foucault, a "L’escriptura de si mateix", que em ve de gust citar:

"Cap tècnica i cap habilitat professional poden adquirir-se sense exercici; tampoc es poden aprendre l’art de viure, la téchne tou bíou, sense una àskesis que cal considerar com un entrenament d’un mateix per un mateix: aquest era un dels principis tradicionals a què, des de molt abans, els pitagòrics, els socràtics i els cínics havien concedit gran importància. Més aviat sembla que entre totes les formes adoptades per aquest entrenament (que comportava abstinències, memoritzacions, exàmens de consciència, meditacions, silenci i escoltar l’altre), l’escriptura -el fet d’escriure per a un mateix i per a d’altres- va començar a tenir bastant més tard un paper considerable. En tot cas, els textos de l’època imperial que fan referència a les pràctiques d’un mateix donen a l’escriptura molt d’espai. Cal llegir, deia Sèneca, però també escriure."

A més de llegir i d’escriure, doncs, abstinències, memoritzacions, exàmens de consciència, meditacions, silenci i escoltar l’altre… Vet aquí l’exercici de l’aprenentatge. Evocar avui aquesta concepció iniciàtica de la formació sí que incomoda i resulta transgressor.

I deixa ben en ridícul tantes impaciències. Les dels que voldrien saber-ho tot sense esforçar-s’hi gaire (però divertim-nos-hi, divertim-nos-hi, fins a morir!). Les dels que reclamen llorer, reconeixement i triomf ja abans de començar i sense parar.