Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Publicat el 15 de juny de 2004

Quan s’acaba una guerra?

No ens enganyem: fa com una mandra tornar a parlar de l’anomenat Archivo de Salamanca. Vénen a casa, se t’emporten les cartes, els llibres i els papers, els fan servir per perseguir-te i perseguir tots els que hi surten i un bon dia, quan sembla que ningú no se’n recorda i els demanes que t’ho tornin, et diuen que no tens cap dret a reclamar ni els papers, ni els llibres ni les cartes. Fa com una mandra parlar-ne, sí. […]

Però de tant en tant algú té la rara habilitat de dir-ne alguna de nova o de prou grossa perquè ens hi tornem a engrescar. La perla millor de totes les perles que s’han publicat darrerament deu ser la de l’inefable Pedro Schwartz a La Vanguardia, que veu en l’anomenat Archivo “un símbolo de la definitiva terminación de la Guerra Civil en la conciencia de los españoles”. Conxo! Deixem-lo que s’expliqui, va:

“La restitución de los documentos catalanes del Archivo de Salamanca tiene el mismo significado que la rebusca en las fosas comunes de fusilados por los nacionales de Franco: remachar la culpa a uno de los bandos de la contienda. Yo creía que durante la Transición de 1976 a 78 habíamos llegado los españoles al acuerdo de perdonar los crímenes cometidos en ambos lados de la contienda, pero sin olvidar lo ocurrido para que no se repita nunca. Ahora veo que entramos en una Segunda Transición, cuyo objetivo es volver sobre los pasos de la primera y condenar al Partido Popular y toda la Derecha española como presunta heredera y cómplice de los militares sublevados y de la represión de posguerra.”

Ja ho veieu: “Tiene el mismo significado que la rebusca en las fosas comunes de fusilados…” D’això se’n diu arreglar-ho. Es veu que per a aquest articulista -especialitzat a defensar les llibertats i la democràcia enteses sempre de la més recta i única manera, és clar-, voler enterrar dignament els propis morts només pot amagar un obscur afany de revenja contra el Partit Popular. Cony, es tracta, només, d’enterrar els morts, d’endreçar les cartes, de recuperar la memòria i la dignitat. Tant costa d’entendre? Que no en té, ell, de morts?

Això era el 2 de juny. Cinc dies després, Borja de Riquer contestava també a La Vanguardia amb contundència: “¿Lo dice en serio? ¿Perpetuar una expoliación política, darla por buena, es un signo de reconciliación, de superación de la Guerra Civil? ¿Hay quien pueda creerse eso? Realmente, mal servicio se hace a la democracia si con el pretexto de una supuesta “superación” de la Guerra Civil mantenemos y damos por buenos los actos violentos y las disposiciones represivas de la dictadura franquista.”

Podeu arrodonir la seqüència, si no n’heu tingut prou, amb l’al·legat -prou atinat, un cop li lleveu algun excés d’irascibilitat- que es pot llegir a l’Avui reclamant la justícia que la dita transició en el fons va evitar. És només el primer pas, ni que sigui difícil i incòmode, per fer possible d’una vegada la veritable reconciliació. O no en teniu prou de continuar-vos sentint, encara, vençuts?, de continuar sent tractats de vençuts?, de continuar-vos trobant que en realitat no sou ciutadans de ple dret? No teniu ganes que aquesta guerra ditxosa s’acabi ja d’una vegada i de poder viure en pau?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent