Oi?

Mira-t’ho com vulguis, però al capdavall la primera impressió acaba essent determinant. Vull dir que, més tard o més d’hora, passa alguna cosa, potser bona, potser dolenta, que et du a dir-te, veus, ja m’ho va semblar el primer dia, al primer cop d’ull, ja m’ho temia, n’hauria d’haver fet cas.
[…]

Aquest per gros i aquell per magre, l’un per alt i l’altre per baix, o per lleig o per perfecte, te’l presenten i penses ai. Però no, no m’explico. La cosa no és ser gros o magre, alt o baix, lleig o no tant, ni tenir les orelles desplegades o tenir-les punxegudes, o el nas, o les celles, o el mentó. Per aquest camí tornaríem a la fisiognomonia, i a la deducció de patologies psíquiques o socials a partir dels trets de la cara, i d’un sol pas ja seríem a l’eugenèsia i tot allò, i ja hi seríem. No, no anava per aquí, jo.

Tornem-hi. La primera impressió és determinant. Pensem, per exemple, en qui té els ulls molts junts. És difícil no associar la imatge amb una certa idea de, no ho sé, posem-hi estultícia. Però, ben mirat, aquesta primera impressió mai no és abstracta, genèrica. Vull dir que no hi ha manera de derivar-ne cap teoria sistemàtica. Vull dir que la impressió no te la fan els ulls massa junts en general sinó que sigui
justament aquell individu qui té els ulls tan junts.

De fet, no ho deia per ell, tot això, jo, però l’exemple és tan nítid…