L’oreig i l’ombra
Una gestió m’ha servit de pretext per passejar una estona. En enfilar la Rambla, veig un home reclinat en un banc. Vesteix americana i corbata i es veu que acusa la calor. Avui en fa. […]
Sembla voler-se omplir de l’ombra agradable que arrecera el passeig i aprofitar fins l’últim bri de l’oreig que fa tremolar lleument les fulles. Deixa anar les cames avall i els braços amunt, llarg com és, i el gest pot posar en dubte l’elegància del vestir i el posat. Fa calor, sí.
Pujant pujant, el reconec. És un alt càrrec -o potser ja un ex-alt càrrec- d’una administració pública -o potser és una entitat privada-. Però això tant se val. El cas és que vesteix com correspon al seu estatus i saluda igualment.
Em veu, recompon la figura, espera que arribi a la seva alçada. Intercanviem dues frases cordials, d’estricta cortesia. I continuo la meva passejada amb destí, sense córrer, intentant no perdre ni un bri d’ombra i omplint-me de l’oreig que belluga les fulles.
Avui fa calor, sí, ni que ens esforcem per dissimular-ho. Prou calor per sentir-nos al sud de tantes cartografies. Ni que ens esforcem per dissimular-ho.