Testimoni de Màrius Serra

El número 58 d’Esclat també publica un text de Màrius Serra que recull el que va dir a la presentació d’Una festa sobre rodes. Hi diu: […]

Un dels records més antics que tinc és una facècia clàssica
que em feia l’àvia Paula. Assegut a la seva falda, m’agafava el palmell de la mà
i m’hi passava un dit pessigoller mentre deixava anar un “ralet, ralet, pica
pica dineret!” que acabava amb una sèrie de copets. Dècades després, quan em va
caldre trobar la manera de comunicar-me amb el meu fill quiet, hi vaig recórrer.
Li agafava el palmell de la mà, li’n resseguia els replecs amb l’índex i, abans
de clavar-li la sèrie final de copets, li deixava anar: “Relat, relat, mira
mira què m’has dat!”. Ell em mirava, interessat, i jo tenia la certesa que em
somreia. I li agraïa l’incert somriure tot seguit, verbalitzant un relat que
naixia a la pell i s’enlairava per la meva gola a partir dels ínfims senyals que
detectava al seu rostre. Verbalitzar les relacions amb els nens discapacitats és
una de les millors maneres de tenir-ne. Potser l’única. Fer-ne relat és el
primer pas per acceptar-ne l’existència. Una festa sobre rodes
és
un relat que recorre aquest mateix camí. Un camí que els autors van recórrer un
dia gràcies a la seva filla Clara. D’aquesta festa infantil amb la presència de
nens diferents tothom en surt més savi que no pas hi ha entrat. El conte
parteix d’una experiència miraculosa de la quotidianitat, que només emergeix quan
apareixen circumstàncies excepcionals. I ho fa d’una manera inèdita, conformant
una veritable Pedra de Rosetta de la comunicació amb els nens discapacitats. Les
inscripcions que van menar Champollion a desxifrar els jeroglífics egipcis eren
un mateix text reescrit de tres maneres diferents: amb escriptura hieràtica,
demòtica i en grec. Una festa sobre rodes
també
triplica les maneres d’explicar la història que s’han empescat la Dolors i l’Oriol:
en català, en les lluminoses il·lustracions d’Ignasi Blanch i, per primera
vegada en un llibre, en els símbols de la comunicació alternativa i
augmentativa, que ja fan anar molts nens amb limitacions cognitives. Relat,
relat, mira mira què m’has dat!

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Una festa sobre rodes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*