Fer turisme per llocs coneguts amb qui sap llegir missatges no escrits no s’ofereix com una opció d’oci en el mercat d’experiències singulars. No es programa. Només es viu: en directe, inesperadament. Fer turisme estirant la punta de l’atenció i cabdellant amb interès una observació o una paraula ens fa sentir afortunats. El Born s’ha
De cada pausa llarga se’n deriva una lliçó. Parar ens refà. Les nits ens ho ensenyen insistentment mentre hi floreix el silenci i la densitat dels somnis insubstancials ens retornen a l’essència que som. Més i tot, només en un sol parèntesi ens pot canviar la vida. Des de l’últim apunt han passat dos mesos
Qui s’allunya de casa no s’emporta físicament tot el que tenia al seu lloc d’origen. És impossible traslladar-se completament d’un espai propi a un de remot i distint. I malgrat les limitacions, els migrants s’enduen tot el que poden per a començar de nou allà on siga: la roba, alguns objectes indispensables, les olors, les
No sé per què alguns records es tornen immortals i d’altres s’evaporen a l’instant. Per què en tenim tants d’emmagatzemats i encara n’hi continuem fent cabre dia sí dia també en l’espai sense fons de la nostra memòria. Per què d’alguns se sostenen imatges que ens donen pau i d’altres ens retorna l’espectre d’un dolor
Jugar amb les paraules per a distraure’s sembla poca cosa. No ho és. Dins d’un cotxe que ha de recórrer llargues distàncies et pot estalviar tensió: Veig, veig! Què veus? A l’hora de la sobretaula o en una sala d’espera silenciosa t’allibera de la sensació de temps mort. Com a exercici compartit, té l’al·licient de
No cal que ens enganyem: hi ha debats difícils. Els il·lusos del sí o no s’estant extingint. Estem aprenent a gestionar les respostes múltiples, que dificulten la resolució d’una pregunta. Res és més contemporani que l’argumentació complexa enmig d’aquest escenari canviant, de vivències atomitzades i de tribus de contorns desdibuixats en què ens aixequem i
Pensar en l’univers fa vindre vertigen. No es pot mesurar i, si no es pot ni mesurar, s’assembla molt a un acte de fe. No ens hi cap al cap, l’univers. Ni ajuntant el cap de tots els humans existits, existents i existidors no ens hi cabria. L’univers és màgic. Òbviament, que el festival de
La gent s’ajunta per a fer coses que els lliguen a una mateixa causa: pares anant als partits d’handbol de la seua descendència; caminadors que recorren senderes cada divendres; gent que queda per a fer una cervesa a l’hora de sempre… Qui s’ajunta en aquests rituals es reconeix com a part de la mateixa tribu.
Les gestes s’expliquen pels altaveus. Ressonen al cap de les hores i dels dies com ressonen les veus des d’un cim coronat després d’una pujada. Les efemèrides singulars que ens han fet brillar una fracció de vida ens omplen les biografies. Però la fortuna no són les gestes només. Passo massa temps sense escriure i
A la que poden hi tornen. Els supura la fel. Fan recular l’idioma treballat amb molt d’amor¹ de les biblioteques, dels concerts i de les institucions. Pretenen prohibir paraules per a dissimular que som els del blau i el verd i el groc. Però la gent del carrer sap una cançó: La llengua no es
Una illa no sura però ho sembla. Des del cel es veu completa, envoltada de mar, ingràvida. No s’enfonsa per més avions que hi vagen aterrant, per més gent que hi desembarque i s’escampe pels carrers dels seus pobles i ciutats. Mallorca no sura òbviament però és esplèndida. Entre el dos i el tres d’abril
Un dia dura molt o dura poc. Com més l’omplim de coses més s’estenen les hores, com una malla elàstica que hi deixa cabre tot el que ens cal. Avui ha sigut un dia llarg i encara no s’ha fet de nit. Era fosc quan m’ha sonat l’alarma del mòbil. Plovia. Primera bona notícia. El
Ens faltaran pàgines per a tantes lliçons. Com que no parem d’aprendre ni que no en tinguem la intenció, arribarà un dia que no ens hi cabrà tot al cap, ni a les llibretes apilades de damunt de la taula. Potser ni a les carpetes de l’ordinador ni al trosset de núvol que tenim reservat
Un diccionari normatiu sempre creix. S’unfla com un globus pels mots nous, que s’ajunten als de sempre. A les parets de plàstic translúcid s’hi enganxen els vocables obsolets. Però dins de l’esfera volàtil no hi han tingut mai accés els lemes desestimats, que des de terra miren com els altres s’enlairen cel amunt. Quantes paraules
No saber que no sabem no destorba. Només volem saber quan sabem que no sabem. No ho diu cap llei això, però. A qui no vol saber tant li fa si sap que no sap. Així i tot, seria bonic que l’espurna de la curiositat sempre tingués una mica d’alè en qualsevol ànima. El saber