Orientar-se pel bosc sense perdre’s per les senderes d’un laberint muntanya amunt s’aprén a còpia de repetició, d’observació i d’interès. També cal una mica de necessitat d’aprendre-ho. Si sempre vas a la coa d’una filera d’excursionistes, els ulls s’agafen el privilegi d’entretenir-se en els detalls més minúsculs del trajecte. Amb aquest privilegi he capturat visions
La pau es guanya cada dia. Tot i que vivim a recer dels combats letals, ens cauen igualment diminutes gotes de litigi pels redols propers. Ens fem grans aprenent a esquivar-les. Ens entrenem a amansir-nos de seguida si alguna ens esquitxa. A voltes, però, perdem la brida. Avui m’he enfadat. No n’hi havia per a
En un ball hi ha una conversa. Només se sent la música potser però quan dos cossos ballen junts es parlen sense dir res. Avança cap a la dreta, fes una volta endavant, posa un peu en diagonal, recula, accelera, atura’t. La sincronia en dos cossos que ballen enlluerna perquè demostra que ha triomfat el
Ens perdem de vegades. A les fosques, amb una bena als ulls o sense brúixola no sabem on som. Sense el guiatge de les lletres, només amb la veu que travessa els corrents d’aire que viatgen de generació en generació, els mots s’alteren a voltes. N’hi ha que perden de vista l’origen. Fa només dos
Les coses que són com han de ser preserven l’ordre de l’univers: fer fred quan toca, ploure quan s’espera la pluja, celebrar els dies assenyalats, mantindre les tradicions, dormir tota la son que tenim… Malament rai si es comencés a moure tot! Ni fred, ni pluja, ni festes ni tradicions. Només insomni per a contemplar
Fer turisme per llocs coneguts amb qui sap llegir missatges no escrits no s’ofereix com una opció d’oci en el mercat d’experiències singulars. No es programa. Només es viu: en directe, inesperadament. Fer turisme estirant la punta de l’atenció i cabdellant amb interès una observació o una paraula ens fa sentir afortunats. El Born s’ha
De cada pausa llarga se’n deriva una lliçó. Parar ens refà. Les nits ens ho ensenyen insistentment mentre hi floreix el silenci i la densitat dels somnis insubstancials ens retornen a l’essència que som. Més i tot, només en un sol parèntesi ens pot canviar la vida. Des de l’últim apunt han passat dos mesos
Qui s’allunya de casa no s’emporta físicament tot el que tenia al seu lloc d’origen. És impossible traslladar-se completament d’un espai propi a un de remot i distint. I malgrat les limitacions, els migrants s’enduen tot el que poden per a començar de nou allà on siga: la roba, alguns objectes indispensables, les olors, les
No sé per què alguns records es tornen immortals i d’altres s’evaporen a l’instant. Per què en tenim tants d’emmagatzemats i encara n’hi continuem fent cabre dia sí dia també en l’espai sense fons de la nostra memòria. Per què d’alguns se sostenen imatges que ens donen pau i d’altres ens retorna l’espectre d’un dolor
Jugar amb les paraules per a distraure’s sembla poca cosa. No ho és. Dins d’un cotxe que ha de recórrer llargues distàncies et pot estalviar tensió: Veig, veig! Què veus? A l’hora de la sobretaula o en una sala d’espera silenciosa t’allibera de la sensació de temps mort. Com a exercici compartit, té l’al·licient de
No cal que ens enganyem: hi ha debats difícils. Els il·lusos del sí o no s’estant extingint. Estem aprenent a gestionar les respostes múltiples, que dificulten la resolució d’una pregunta. Res és més contemporani que l’argumentació complexa enmig d’aquest escenari canviant, de vivències atomitzades i de tribus de contorns desdibuixats en què ens aixequem i
Pensar en l’univers fa vindre vertigen. No es pot mesurar i, si no es pot ni mesurar, s’assembla molt a un acte de fe. No ens hi cap al cap, l’univers. Ni ajuntant el cap de tots els humans existits, existents i existidors no ens hi cabria. L’univers és màgic. Òbviament, que el festival de
La gent s’ajunta per a fer coses que els lliguen a una mateixa causa: pares anant als partits d’handbol de la seua descendència; caminadors que recorren senderes cada divendres; gent que queda per a fer una cervesa a l’hora de sempre… Qui s’ajunta en aquests rituals es reconeix com a part de la mateixa tribu.
Les gestes s’expliquen pels altaveus. Ressonen al cap de les hores i dels dies com ressonen les veus des d’un cim coronat després d’una pujada. Les efemèrides singulars que ens han fet brillar una fracció de vida ens omplen les biografies. Però la fortuna no són les gestes només. Passo massa temps sense escriure i
A la que poden hi tornen. Els supura la fel. Fan recular l’idioma treballat amb molt d’amor¹ de les biblioteques, dels concerts i de les institucions. Pretenen prohibir paraules per a dissimular que som els del blau i el verd i el groc. Però la gent del carrer sap una cançó: La llengua no es