Invisibles o visibles són les paraules. Vibren en l’aire només o tenen la corporeïtat de la tinta sobre el paper. Poden ser un tub de neó encès enmig de la nit o han adoptat el relleu del fil brodat en la girada d’un llençol. Corren imparables dins la pantalla que sostens entre mans o s’han
L’esperança és molt discreta. Qui té esperança que el futur li millorarà el difícil present en què viu no ho verbalitza gaire; no fos cas que l’atzar li girés l’esquena. A més, a còpia d’esquivar massivament els salms als déus inestables, aquesta paraula ha anat quedant relegada als reductes teologals. Als carrers, l’optimisme li ha
Les partides de ping-pong dialèctic es presenten de sorpresa però algunes s’anuncien amb grans titulars en la nostra agenda de rutines. Si mai ningú ens vol entrevistar per a fer pública la nostra conversa, se’ns genera als budells una certa intranquil·litat perquè el paper o les càmeres sempre tindran més raó que la nostra desmemòria.
Sobre el misteri s’han construït molts relats. Del que no en sabem l’origen, del que ens arriba per un camí que no coneixem o del que es queda mirant-nos des de la penombra, no ens en sabem avenir. Ens intriga. En veritat, les preguntes sense resposta ens pertorben. Per això som buscadors incansables de respostes.
No hi ha cap recepta per a educar la descendència. Ni les teories més lúcides ens valen. A la pràctica tot es redueix a trampejar els dies difícils i a fer prevaldre l’afecte més incondicional per damunt de qualsevol circumstància canviant. I passats els anys, de sobte, arriba un dia que et dediques només a
No creure en els miracles et fa confondre. Hi ha miracles que no reben aquest nom perquè es camuflen amb moments d’entusiasme. Però continuen sent un prodigi. Com ara confiar que passarà allò que voldries i que finalment s’esdevinga, sense estridències: només perquè sí. Esperar-ho i trobar-ho realment és, de fet, un premi. Diumenge 26
Atribuïm a les metàfores un valor poètic. Redenominem el nostre contorn a còpia de trobar semblances entre formes, de lligar els efectes que ens provoquen els elements que ens travessen. Si som d’embrutar-nos els dits amb paraules, el joc lingüístic ens fa semideus. Però la llengua col·loquial també ha explorat aquest mecanisme des d’antic. I,
En la saliva dels llavis s’abeuren les paraules abans de sortir de viatge per a sempre. Beuen i surten volant. I tan bon punt traspassen el límit de la cova, es fan invisibles i sonores com un ratpenat que s’orienta per les ones fins que troben el cau de l’orella a què anaven disparades. Així
Si algun dia podem arribar a preveure tot el que passarà, no caldrà que posem el peu en terra de bon matí. Ni caldrà guaitar per la finestra per a decidir si agafem un paraigua. Ni ningú ens farà una assegurança de vida. Ni tindrem la mínima opció d’experimentar què ens provoca una sorpresa; un
Viure intensament sembla una fita inassolible. Dormim, cuinem, netegem, aparquem el cotxe, esperem, obeïm. Això no aporta intensitat a la nostra vida. Si fos possible viure intensament seria esgotador. Agraïm que no ho és i, alhora, busquem moments fugaços d’èmfasi, que constitueixen justament el condiment de la vida. Les muntanyes que s’alcen en mig de
Saber comportar-te quan vas pel món no és un requisit per a la vida però es considera un mèrit valuós per a establir vincles en força grups de persones afins. Les formes compten encara, per sort. Cuidar la manera de presentar-te davant dels altres, controlar el to de la veu, menjar amb la boca tancada
Si deixes de veure les persones que has conegut de sempre durant tretze mesos i mig, quantes emocions pot pair el teu cervell quan les retrobes moltes de cop? Quantes abraçades pot absorbir la teua pell? De quantes besades et pot arribar l’afecte? Quantes converses tranquil·les ets capaç d’emmagatzemar? Amb quines sensacions et vols quedar?
Si fa dies que no plou, la pluja es torna un anhel. L’absència de les coses engendra desig de recobrar-les, si les coses ens fan bé. Per això, la pluja que ha tardat a ploure naix del desig que ploga. Desperta la pols dels camins, repinta les fulles perennes, enllustra les teulades i ens fa
La gent celebra coses. Avui 3 de desembre de 2022 hauran sortit de l’úter matern uns quants nadons. Algunes persones hauran deixat de respirar per sempre més en algun punt exacte de les vint-i-quatre hores d’aquest dia irrepetible. Igualment, milers d’efemèrides menors seran motiu de celebració en aquesta data precisa però, per a la majoria
Sempre han parlat per nosaltres. Havia apuntat això al bloc de notes del mòbil. Ho vaig escriure fa pocs dies però no puc recordar per què. Devia ser veritat, en aquell moment. Em podria imaginar una escena versemblant en què ho hagués pensat-dit-sentit amb el cor. Seria una ficció ara, en tot cas. De vegades,