La vida és el temps que tenim. Fem i desfem consumint hores. I com si fos una font inesgotable, de vegades, vessem els minuts o els dies per en terra. D’altres viatges, atapeïm el calendari fins a petar-li les costures. No sé si ho triem, tot això. Potser passa i prou. Ben aviat, però, a
Les certeses s’han de demostrar. D’aquí ve la conveniència dels exemples en els discursos persuasius. Entenem els fets més que no pas les idees. Deu ser perquè ens hem anat construint a base d’anècdotes: les de més aquí esborrant les de més enllà i així fins a fer-nos únics. Divendres vam tindre l’enèsima conversa filològica
Els sentits ens dibuixen el món. Com és el que tenim al voltant si no ho veiem ni ho sentim? Sense comptar amb l’ajuda dels ulls ni de les orelles, les coses no deixen de ser com són encara que nosaltres no les puguem percebre. Però és aleshores que la imaginació entra en joc. Ens
Relacionem idees per a poder-les recordar. Funciona com a tècnica d’estudi però ens és útil igualment a la vida de cada dia. Mentalment ens clavem pensaments o propòsits amb xinxetes els uns al costat dels altres, escrits en paperets imaginaris enganxats de dos en dos o de tres en tres. Junts resisteixen millor. També cosim
La sort respon a una fórmula matemàtica. És la suma d’un cinquanta per cent d’atzar i d’un cinquanta per cent d’esforç. Aquesta lliçó la repetia mon iaio sense parar fins que ens la vam aprendre tots els de casa. En canvi, el do de l’oportunitat respon a una fórmula més complexa. Encara no sé a
Potser ja ho he dit tot, el que podia dir. Per què no callo encara? Què em queda per a escriure en aquest blog al cap de deu anys, vuit mesos i sis dies d’haver difós el primer apunt amb una paraula agafada al vol? Quin mèrit té arribar a la quatre-centena publicació? De fet,
La curiositat té contraindicacions. El que no sabem ens ho inventem perquè quan volem trobar una resposta no parem fins a descobrir-la: a fora —en les fonts que podem consultar— o a dins del nostre cap. La invenció ve d’aquí; de l’insomni que ens provoquen els interrogants i de la satisfacció associada a les explicacions
No sé com deu anar exactament però la bona reputació es construeix amb eines de seducció massiva. A la inversa, igualment; es destrueixen les imatges de personatges públics en un tres i no res, quan convé. Amb el vocabulari passa un fenomen semblant perquè algunes paraules surfegen damunt les onades de les modes com ho
Els carrers són un simulacre de la vida salvatge per als menuts que hi poden córrer tots sols. I tal com seuen per a descansar, beuen quan tenen set: l’aigua els arriba als llavis per instint. Ningú no els ensenya a fer cassoleta amb les mans per a proveir-se’n de la font de la plaça.
La mida no sempre es correspon amb l’èxit. Viure en un pis amb vistes panoràmiques en una població amb semàfors als carrers no garanteix l’accés a molts estímuls. Si tens els ulls tancats en la penombra, no veus els matisos. Si no destries els sorolls de les paraules, no perceps els murmuris. Si els dits
No saber llançar res es podria considerar un defecte. Guardar agendes laborals com a record durant dècades, conservar els papers usats d’embolicar regals per si de cas, col·leccionar les gometes dels enciams per a tancar bosses d’aliments a mig gastar, posar en un calaix les estampetes dels enterraments o construir muntanyes de revistes i diaris
La velocitat és una magnitud física vectorial. Amb fórmules plenes d’incògnites, es calcula la velocitat mitjana d’un vehicle. També la notem sense mesurar-la: si traiem el cap temeràriament per la finestra del cotxe quan anem de copilot per la carretera o si baixem vertiginosament per una muntanya russa. La velocitat ens toca. Ens podria ferir.
Invisibles o visibles són les paraules. Vibren en l’aire només o tenen la corporeïtat de la tinta sobre el paper. Poden ser un tub de neó encès enmig de la nit o han adoptat el relleu del fil brodat en la girada d’un llençol. Corren imparables dins la pantalla que sostens entre mans o s’han
L’esperança és molt discreta. Qui té esperança que el futur li millorarà el difícil present en què viu no ho verbalitza gaire; no fos cas que l’atzar li girés l’esquena. A més, a còpia d’esquivar massivament els salms als déus inestables, aquesta paraula ha anat quedant relegada als reductes teologals. Als carrers, l’optimisme li ha
Les partides de ping-pong dialèctic es presenten de sorpresa però algunes s’anuncien amb grans titulars en la nostra agenda de rutines. Si mai ningú ens vol entrevistar per a fer pública la nostra conversa, se’ns genera als budells una certa intranquil·litat perquè el paper o les càmeres sempre tindran més raó que la nostra desmemòria.