marginàlies

Exposam les criatures, per activa o per passiva, per obra o per omissió, a tota mena de perills, els feim servir de conillets d’experiments i, a sobre, els tractam amb una superioritat tan esborronadora com estúpida ignorant que en vivor ens donen cent mil voltes. Irresponsablement els adulteram -tant en el sentit d’intoxicar com de fer-los adults abans d’hora- i sempre pesa més el nostre atàvic cansament i preocupacions enzes que les seves necessitats peremptòries d’atenció. En no produir ni generar guanys, com també passa amb els vells, els abandonam a la seva sort, o a la dissort en molts casos, i els convertim en l’ase de tots els nostres cops; gairebé sempre paguen els plats romputs de les insensateses dels adults. A l’hora de dissenyar els itineraris educatius que tant directament els afecten, per exemple, no els tenim gens en compte: els dissenyam el tub per on han de passar a la nostra conveniència i qui no hi passi en tocarà les conseqüències tard o d’hora. Mai se’ns acut mirar el món des de baix, com ells; mai no provam de posar els nostres ulls a l’alçada dels seus i mirar detingudament el que veuen. De sempre, amb ells, ha pesat més la disciplina, l’ordre, que no l’autoritat, això és: “poder d’imposar-se a l’opinió dels altres pels mèrits, per la superioritat, per una bona reputació, etc.”, com ens indica el diccionari. I malgrat tot això, ells no deixen d’alliçonar-nos tostemps per molt que no aprenguem les seves lliçons. I n’hi ha que a això li diuen llei de vida. Són els dracs amb cara de porc.