El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ens despertem amb una motxil·la rossegada per alguna bèstia i una bota de muntanya deixada en un prat proper. A la nit, la visita d’una garneua guineu afamada ha completat la pluja que ens ha acompanyat durant les primeres hores de la fosca. Res que no es pugui superar.

Malauradament, però, el genoll de la Núria no ha tingut tanta sort. El dolor fa que perdem dos dels companys d’aventura i que, dels tretze caminants de la Transpi, ens quedem en onze. Si la resta eren anècdotes, aixó fa una mica més de pena, ja els haviem agafat carinyo després de tres dies de marxa i el comiat del matí és ple de tristor. Però bé, el camí continua i aquesta vegada reseguim un tram força interessant del Pirineu. El destí: Sant Llorenç de Cerdans. El camí, els roquissars que envolten la població de Maçanet de Cabrenys i els boscos del Vallespir.

El dia comença en pujada i no triguem en trobar la boira ja abans d’arribar dalt del Moixer i del Roc de Frausa. Aquí dalt trobem tres cavalls clapejats i anem superant el roquissar ara per un costat, ara per l’altra. El camí s’allarga i la boira no ens deixa fins que comencem a baixar cap al coll de la dona morta on un menhir ha estat objecte de llegenda. Una llegenda sobre una dona…. No, no te l’explico. Millor que t’hi apropis i ho llegeixis en l’indicador que per aquella terra hi ha.

Avui les clapes entre els núvols ens han mostrat de tant en tant el Pantà de Boadella. Un altre company ha demanat per baixar cap a Maçanet de Cabrenys -tant proper i inaccesible des d’aquestes alçades-, el dolor d’un peu inflat juntat amb un malestar general, l’ha convertit en una mena d’heroi d’aquests dies. L’endemà ja no sortirà amb nosaltres, però circularà un parell de dies de company d’en Bernat i acabarà arribant a peu a Núria.

Des del coll de la dona morta es veu Tapis, però no arribo a veure Costoja -el poble dels carrers amb noms més curiosos del món sencer-, amagada darrera de la carena pirinenca d’aquest tram de camí.

Tot remuntant cap al coll de Perilló i el Puig del Torn, ens ve a visitar la pluja. Funda a la motxil·la i jaqueta de pluja, alguns; capel·lines els altres; i allà, al fons de la plana, es divisa la casa d’uns normands decidits a viure en aquestes contrades. Arrecerats en aquest lloc sembla que podrem dinar i esperar que passi la pluja. I baixa que baixa i flanqueja que flanqueja per corriols senglaners, en arribar a la plana ens trobem amb la rebuda dels gossos d’aquests bons samaritants de les muntanyes.

Avui dinem sota cobert, aprofitant un tancat de la casa. I, tot dinant, la pluja deixa de caure i podem reprendre camí amb més tranquil·litat. De primer, una pista, després, un cami més boscà. El proper objectiu seria el Mont Capell, però aquest serà l’únic cim del recorregut que no arribem a pujar. El cansament i la tensió d’un recorregut amb pluja, pedra i problemes físics d’algun dels companys ens fan seguir camí pel costat d’un mas naturista, primer; d’una cruïlla de camins, després i de la màquina que està partint el bosc per fer arribar una nova pista a un mas proper.

Una estona d’incertesa i segueix la baixada vers Sant Llorenç. Destrosats, ens arroseguem per Sant Llorenç a la recerca del càmping municipal i les sevs dutxes d’aigua calenta. Ha estat un dia força tens i en les cares de tots es veu aquesta tensió, però també l’alegria de ser més enllà de mig camí de Núria i de poder prendre una bona beguda al costat del riu.

I demà què?