En Joan de l’Ós
Deixa un comentariL’altra dia va passar-me pel cap una vella idea. La de concentrar el màxim possible de rondalles catalanes que tenen l’ós com a referent o protagonista. I vaig creure addient de començar per versionar una de les rondalles més clàssiques de casa nostra: La rondalla d’en Joan de l’Ós. La font original -com no?-, el Folklore de Catalunya d’en Joan Amades. Anem’hi?
Diuen que fa força anys un avi li va contar al seu net que quan fou avi li v explicar al seu net que vet aquí que una vegada hi havia un pare que tenia dos fills. Un sagal i una mossa. Es veu que en aquells temps encara no s’explotaven els recursos i que la gent podia anar al bosc a cercar el combustible per les seves llars. Aquest fou el motiu pel qual el pare, enfeinat com estava, va enviar els seu fills al bosc a cercar la llenya que avui es deixa als boscos per convbertir-los en pires funeràries de bèsties, vegetals i persones.
Doncs diuen els que hi eren que, quan els nanos estaven fent el feix, els va sortir un ós gros, gros, gros com una muntanya de les més altes del Montseny i que els va espantar tots dos d’aital manera que el noi va fugir cames ajudeu-me i sense pensar en res, mentres la pobra mossa es va arraulir i no va tenir ni esma per a fugir. L’ós, que com tots els de la nostra mena, no era pas dolent del tot, la va agafar amb tot el compte que sabia per no fer-li cap mena de mal, se la va carregar al damunt i trinco-tranco se la va emportar cap al su cau. Conten els avis molt púdicament que en la intimitat de la llar, l’ós se’n va enamorar i la va fer la seva dona. Però, vet aquí, que l’ós que es creia lleig com un pecat i que veia tant guapa la seva muller, en tenia una gran gelosia i una gran por a que no se li escapés. Per això no la deixava sortir mai per res del cau que tancava sempre que sortia amb una pedrassa molt grossa i molt pesant que era impossible de moure per qui no tenia la gran força de l’ós.
Però ja se sap com són aquestes coses, oi? Resulta que la dona va tenir un fill, un fill que era mig persona com la seva mare i mig ós com el seu pare i que el noi es va anar fent gran i tafaner fins que un dia va sentir la crida de l’exterior i va voler sortir del cau, tot treient la pedra, però, ai làs!, no va poder pas.
Quan va tornar l’ós i va veure que algú havia volgut aixecar la pedra! Es va posar fet una fúria i va preguntar a la seva dona què havia passat. La dona, atemorida i plorosa, li va fer saber que havia sigut el menut i l’ós que ja se’l volia menjar d’una sola queixelada, però la dona vinga a plorar i vinga a dir-li que no ho fés que era el seu fill, que no ho tornaria a fer, que ja se sap com és la canalla… i les llàgrimes i els precs de la bona dona van entendrir el cor de l’ós que va deixar-lo estar.
L’endemà, quan l’ós va ésser fora, el noi, que es deia Joan, va dir que passés el que passés ell no es volia estar més tancat allí dins. Va treure tota la seva força, va fer moure la pedra i mare i fill se’n van anr corrents, corrents perquè l’ós no els pogués atrapar. Però vet aquí que l’ós arriba al cau i en trobar el cau obert de bat a bat i no veure ni dona ni fill es va posar fet una fera i llançava uns bramuls que feien tremolar tot el Montseny i bona part de les Guilleries. Va anar-se’n bosc enllà i no va trigar pas massa en atrapa-los. Però el sagal, així que el va veure, se li va tirar al damunt, el va agafar per la boca i la hi va obrir amb tanta força que el va esqueixar del tot i el va deixar mort i estenallat.
Vet aquí que mare i fill van arribar-se a Taradell, que era la vila que tenien més a la vora i en Joan, que era molt bon nano, va voler anar a estudi, però al mestre, com que era mig bèstia mig persona, li feia por i no el va voler perquè no li espantés tots els altres nois. En Joan s’aborria molt, ningú volia jugar amb ell, perquè tenia tanta força que era un perill per la resta de la canalla. Tothom intentava evitar-lo.
Però vet aquí que un dia es va presentar per allà la Font Gran un homenàs alt i gros com un Sant Pau que volia apoderar-se de tot el poble i fer-ne no sé pas què. Quan en Joan ho va saber, el va anar a trobar i d’un cop de puny el va aixafar com si d’una mosca es tractés. Tothom va restar molt content que els hagués salvat d’aquell monstre i el batlle, per agrair-li-ho, la va preguntar:
– Què vols per paga?
.- Doneu-me una vara de ferro que pesí set quintars.
El batlle i en Joan van anar a cal ferrer i allí va prendre la vara, se la va carregar a l’espatlla com si fós una escombra i se’n va anar cap a l’Enclusa i la Trona per tornar-se’n cap als boscos de les Guilleries a veure si trobava feina o alguna cosa o altra per fer, puix que freturava d’esbravar la seva força.
Vet aquí que a la poca estona de caminar va topar-se amb un home que amb la punta del dit xic arrencava els arbres més alts i més cepats. En Joan va dir entre ell: "Aquest fa per a mi", i li va preguntar:
– Com et dius?
– Arrencapins.
– Quant guanyes?
– Cinc sous cada dia.
– Si et vols llogar amb mi te’n donaré deu.
– Ja està fet.
I els dos van seguir bosc enllà.
Vet aquí que no van trigar pas gaire a topar amb un home que amb un cop d’espatlla apartava les muntanyes de lloc i es feia pas pertot arreu. En Joan, aixi que el va veure, es va dir ell mateix: "Aquest fa per a mi". I li va preguntar:
– Com et dius?
– Regiramuntanyes.
– Quant guanyes?
– Cinc sous.
– Si et vols llogar amb mi te’n donaré deu.
– Ja està fet.
I ja van ésser tres els que trinco-tranco i xino-xano, van seguir enllà enllà, del bosc, fins que van veure que tot s’ennuvolava i que un desgavell de núvols molt negres i molt espessos cobria tot el cel amb gran negror. Cap dels tres no s’en sabia avenir. I vet aquí que tot d’una van veure allí, ben amunt, al cim de la muntanya més alta de la contrada, un home assegut, que tot bufant, bufant, feia córrer i ballar tots els nuvols del cel. En Joan es va dir per a ell mateix: "Aquest fa per a mi". I li va preguntar:
– Com et dius?
– Bufim Bufaina.
– Quant guanyes cada dia?
– Cinc sous.
– Si et vols llogar amb mi, jo te’n donaré deu.
– Ja està fet.
I ja van ésser quatre els que trescàven alegrement pels boscos de la contrada. Vet aquí, però, que la nit arribava i el sol ja es ponia pel cantó de Taradell. I, com que es feia de nit, van pensar en buscar algún lloc on passar la nit. Allí lluny, lluny, van veure un mas i en Joan els va dir:
– Anirem a passar la nit allí.
Arribaren a peu de porta i truca que truca, truca que truca, no contestava ningú, fins que es va escaure passar un home que tot es va esborronar en veure que trucaven en aquell mas ferestec i els va dir:
– Ai, pobres de vosaltres! Ja sabeu el que feu i on truqueu? Si aquest mas és la casa del dimoni, que se us menjarà de viu en viu.
En Joan, tot decidit, va contestar:
– Prou m’agrada, prou, que sigui a Can Banyeta. Així ens veurem les cares i ens podrem barallar com Déu mana.
Veient que no hi havia manera que el dimoni obrís la porta, d’un bot en Joan va saltar per la finestra i des de la part de dins va obrir la porta i va deixar entrar als seus companys. I quin rebost més proveït que hi havia! Pernils, llonganisses, capons a l’ast i pans de nou lliures hi havia. Com que duien molta gana, a cada mossegada endrapaven un pernil, un capó i un pa tot sencer.
Mentre sopaven, en Joan no parava de dir:
– Ara digues on deu ser aquest beneitot de dimoni! Tant que a mi m’agradaria que sortís per deixar-lo més calent que a les fogueres de l’infern! Em sembla que aquell tanoca ens ha prés el número; però si l’atrapo, ja li faré parar l’engany, ja.
I quan van ben acabar amb totes les existències, se’n van anar a dormir en uns llits molt ben parats i molt tous que van trobar.
L’endemà tots es van llevar ben de matí i van dir a en Joan:
– L’amo, maneu feina.
I en Joan els va contestar:
– Tres de nosaltres ens n’anirem al bosc a treballar, i un es quedarà aquí a fer el dinar. Quan el tingui fet, que ens faci un xiulet i vindrem a menjar. Avui es quedarà l’Arrencapins.
En Joan i els altres dos se’n van anar cap al bosc, i l’Arrencapins va quedar-se per fer bullir la perola de les farinetes. Però vet aquí que al cap d’una estoneta de ser tot sol a casa, va i sent una veuota tota estranya i forta que des del canó de la xemeneia crida:
– Mira que caic!, mira que caic!, mira que caic!
– Cau d’una vegada i no cridis!
I així que va haver dit això va caure una cama de persona, i de seguida va tornar canó avall de la xemeneia:
– Mira que caic!, mira que caic!, mira que caic!
– Cau d’una vegada, però no cridis més, refotre!
I de seguida va tornar a caure una altra cama. I així es va anar repetint, i van caure, ara un braç, ara l’altre, ara el ventre i l’esquena i el cap i, quan va haver caigut tot, es va ajuntar i va tornar-se el diable, tant pelut, que cada pèl tenia més de tres pams de llarg, amb una cua de set canes i unes banyes que semblaven dos samalers. Així que va haver-se ajuntat va dir a l’Arrencapins:
– Porta’m una cadira, que vull seure.
– Jo només serveixo l’amo qiue em paga.
– Donc ja me la portaré jo.
I el diable va i agafa una cadira i s’asseu a la vora del foc. Es treu una pipa grossa, grossa com una llar de foc i diua l’Arrencapins:
– Porta’m foc a la pipa.
– Jo només serveixo l’amo que em paga.
– Donc ja me’l possaré jo.
I el diable va i agafa les set brases més grosses de la cuina i se les posa dins de la pipa, dona unes quantes pipades i omple tota la casa d’una fumada que no es podia respirar. Aleshores va i diu a l’Arrencapins:
– Destapa l’olla.
– Jo només serveixo l’amo que em paga.
– Donc ja la destaparé jo.
I el diable va i destapa l’olla i, ai coi!, carda una escopinada dins de les farinetes. L’Arrencapins, tot empipat, li diu:
– ¿Saps que ets molt brut de fer servir l’olla d’escopidora?
– A mi, de brut, no m’hi ha tractat mai ningú.
I agafa la vara de set quintars que en Joan havia deixat darrera de la porta i li venta una pallissa tan forta que el deixa tot estès a terra estenallat. I se’n torna xemeneia amunt per allí on havia baixat.
Vet aquí que en Joan i els altres dos vinga esperar i esperar que l’Arrencapins els fes el xiulet per anar a dinar i, cansats d’esperar, en Joan va i diu: – Bé triguen prou a bullir aquelles farinetes. ¿Vols-t’hi jugar que aquell tanoca s’ha adormit? Anem, anem cap a casa que ja veura.
Quan arriben a casa, es troben l’Arrencapins estès davant del foc mig mort i l’olla de les farinetes bull que bull a l’arravatada. Aixequen el pobre Arrencapins del terra que els explica tot el que li ha passat fil pre randa. En Joan, no se’n sap avenir, i de covard i tanoca no el deixa i tots se li enriuen a cor que vols cor que desitges.
L’endemà en Joan fa quedaren Regiramuntanyes mentre ells se’n van a treballar al bosc. I vet aquí que torna a sonar aquella veuota del dimoni que des de dalt de la xemeneia torna a dir:
– Mira que caic!, mira que caic!, mira que caic!
– Cau d’una vegada, però no cridis.
I, com el dia abans, torna a caura primer una cama i després l’altra i després un braç i després… fins que es torna a trobar el dimoni tot sencer i seguint la matexia facècia: Que si ara la cadira, que si el foc de la pipa i així fins que torna a escopir dins les farinetes i li venta una pallissa an Regiramuntanyes, que el deixa per mort, i, au!, altra volta xemeneia amunt. I, com el dia abans, en Joan, cansat d’esperar el xiulet, que decideix tornar cap a casa i que es troba el company més mort que viu. En Joan que tot s’empipa i que prega an Bufim Bufaina que no caigui en el mateix parany que els seus babaus de companys.
I ja et dèus imaginar com va acabar el pobre Bufim Bufaina, oi? Doncs no et pots imaginar com estava en Joan de l’Ós d’emprenyat. Treia foc pels queixals i renegava set vegades com un carreter.
– Ja n’hi ha prou d’aquest color! Demà em quedaré jo a fer les farinetes.
I altra vegada el diable, com cada dia, va cridar des de la xemeneia, va demanar això i allò i en Joan tampoc no el va voler servir. Però així que es va acostar a l’olla per destapar-la, que en Joan agafar la vara de ferro de set quintars i li venta aital cop que el deixa estès i mort.
En Joan que ja l’agafa per una orella com si fos un gat i que va i me’l tira en un pou molt pregon que hi ha allí al defora. Aquesta vegada si que bullen les farinetes i en Joan fa un xiulet que deixa ben admirats als seus tres companys.
Tot menjant les farinetes en Joan els explica com havia acabat la visita del dimoni i, en acabar la teca, en Joan elsporta fins al pou on l’havia tirat. Tots tenien moltes ganes de veure el diable que tant els havia tustat, i ja ho crec quie si el volien veure. El millor era baixar-hi lligats amb una corda, primer l’un i després l’altre. Com que el pou era tan i tan pregon, podria ésser qe pel camí els agafés basarda i en Joan va portar una campaneta perquè, si, en baixar, agafaven por la toquessin i tot seguit els pujaria i tornarien amb ell.
Primer va baixar l’Arrencapins, però quan li havien donat set-centes canes de corda encara no veia el fons i gairebé ni el forat de dalt del brocal, i va fer sonar la campaneta. De seguida el van pujar.
Aleshores ho va provar en Regiramuntanyes, però quan li havien donat set-centes canes i un pam de corda, també va agafar por i va sonar la campaneta.
Després, ho va provar en Bufim Bufaina, que també es va espantar, i va fer sonar la campana quan li havien donat set-centes canes i dos pams de corda.
Finalment, en Joan de l’Ós tot empipat en veure que allí en comptes de tres valents tenia tres taujenasos espantadissos, decideix de baixar i els diu que, per més que toqui la campaneta, que no el pugin pas.
Triga set hores a arribar a baix! Però vet aquí que en comptes del dimoni va i es troba amb tres belleses que fan un ball rodó i que, així que el veuen, li diuen:
– Però on vas, desgraciat? ¿Que no saps que aquí és a casa del dimoni?
En Joan va i carda set cops a la porta amb la seva vara amb tanta força que la porta ja es ben enfonsada. De seguida se li presenta el diable, que li diu:
– Hola, valent! Tu per aquí? Ara si que ens les mesurarem, sagal! Aquí tens dues espases: tria la que vulguis i ens les farem. El primer que ragi una gota de sang, ha de donar-se per perdut i lliurar-se a l’altre.
El dimoni que li mostra dues espases: una de lluent i brillant com un mirall i l’altra rovellada i ronyosa que ni es podia mirar. Quina triaries tu?
Doncs en Joan va i escull la rovellada.
Van barrejar les espases estona i més estona, i barreja que barreja i xiula que xiula, per més que potollen no aconsegueixen de tocar-se ni l’un ni l’altre, fins que en Joan, que és set vegades més llest que el dimoni, d’una espasada va i li talla una orella. Quin terrabastall que feia en banyeta! Llença uns garranyics-garranyecs esgarrifosos i tot posant-se la mà a la ferida va i li diu:
– Noi, m’has guanyat i ara sí que veig que ets ben valent. Aquesta orella que m’has tallat te la guardes i, sempre que et trobis en treballs i que passis algun trasbals, no et cal més que mossegar-la, jo sortiré i et faré tot el que em demanís.
Aquelles tres noies tant guapes van quedar totes parades de veure que hi havia qui havia vençut el dimoni i tot eren manyagaries pel seu heroi, però en Joan va i els pregunta:
– Que no us agradaria tornar a casa vostra?
– Jo ho crec que sí -responen totes alhora.
I en Joan que va i en lliga una amb la corda, fa sonar la campaneta i els seus companys la pujen fins dalt de tot del pou i la treuen fora. I va i tornen a arriar la corda i en Joan en lliga una altra i després una altra i les dues que pujen fins a retrobar-se en terra fermat.
Però vet aquí que en Joan va i pensa: "Aquells tres galifardeus, amb una mossa cada un ja pots comptar com deuen xalar! Si ara pujo jo serem quatre per tres i no faltaran diferències." I ell que sí que quan torna la corda a baix, en comptes de lligar-s’hi ell va i lliga una pedra ben grossa i ben feixuga que h havia a les portes de l’Infern. I quan la te ben fermada fa sonar la campaneta. Els altres que comencen a estibar la corda, però com que es pensaven que era en Joan, per tal de treure-se’l de sobre, deixen anar el fardell a mig pou i paxam!, la pedra cau al fons i tota ella s’esberla. En Joan que es diu a ell mateix: "Ves si m’he salvat d’una i bona!" I es treu l’orella del dimoni de la butxaca, li venta una bona mossegada i, al moment, se li presenta en Banyeta, que li pregunta:
– Què vols de mi?
– Que em treguis del pou i que em diguis on són aquells tres galifardeus amb les tres mosses.
El dimoni carda una bufada que enlaira en Joan fins al cap damunt del pou i, tot seguit, li diu:
– Els teus companys i les tres mosses són allí baix a l’Hostal de la Guineu, que fan gran gatzara i es riuen de tu, tant com poden.
En Joan, enfellonit, agafa la vara de set quintars i amb quatre gambades fa cap a l’Hostal i, heus aquí que me’ls troba fent el got enmig d’una gran xirinola; i, cop de vara ve i cop de vara va, els aixafa tots sis com una coca fins les portes del cementeri. I vet aquí que mai més no se n’ha sabut ni asi ni bèstia dels sis poca-soltes.