El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dijous al matí vam prendre el 4×4 del pare i vam anar ha recórrer un tram dels Pirineus Orientals. De Coll d’Ares a Portbou sense sortir de Catalunya. Repetitiu? Potser sí.

Però no és el mateix fer-ho a peu que fer-ho en cotxe i, encara menys, si serveix per portar els pares pels llocs on has passejat tot just fa una setmana, perquè puguin fer un tast dels Prineus llevantins i apropar-se a llocs tant bonics com desconeguts per la majoria de gent.

Tot comença, doncs, amb la pujada al mític Coll d’Ares, indret que uneix Ripollés i Vallespir entre Molló i Prats de Molló. Allà hi arribem força d’hora i no hi estem pas massa, perquè la visita a la població de Prats és una obligació que s’ha d’acomplir, tot passant -com sempre- pel Galliner, que li serveix d’entrada.

Prats de Molló és una població fortificada que té un tou d’històries tancades dins i fora les seves muralles. La millor entrada pel sud és la Porta d’Espanya, un portal de carruatges que conserva una placa en memòria de Francesc Macià, l’home que, exiliat en aquesta població, va aconseguir gran ressó internacional per Catalunya durant el judici dels Fets de Prats, ja fa una bona colla d’anys.

De la Porta d’Espanya es pot anar a la Porta dels Pastors, cap a ponent de la població, un lloc encisador que ens permet albirar els contraforts del Massís del Canigó ben a la vora.

Després, cal pujar fins a la Creu de la Missió per un pany d’escales força llarg i pessat. Entrar a una esglèsia plena de retaules i amb un os de balena encastat a la paret d’entrada, i donar la volta a les muralles d’aquest sector, és una delicia que, tant sols, Prats de Molló ens pot oferir.

Un dels millors senders a Prats és el que ressegueix, des de la Porta de la Fàbrica, el camí cobert que mena al Fort de La Guarda per tornar a baixar, tot seguit, fins al Firal. Lloc on se solen ballar sardanes i es fa el mercat de productes de la terra.

Al Firal, davant per davant de la Porta de França, hi trobem tot un símbol dels Angelets de la Terra, l’Arbre Mentider -ara tot just replantat de nou- i la Font que hi ha a sota. Durant força anys aquest fou l’espai de congregació dels catalans per parlar de política i de les seves coses. Cal fer esment, com no, de la plaça Josep de la Trinxeria -el valerós pagés que va dirigir els Angelets de la Terra-. És la plaça de l’Ajuntament i de la casa natal d’en Carles Bosch de la Trinxeria, escriptor i muntanyenc català a qui retrobarem ja cap al tard a La Jonquera, lloc on morí a finals del segle XIX.

Cal abandonar Prats, però. El camí per terres catalanes tot just acaba de començar i per seguir-lo cal retornar a Coll d’Ares per prendre una pista en força bon estat que, entremig dels boscos septentrionals de la Baga de la Sadella, ens apropa a la Mare de Déu del Coral.

La Mare de Déu del Coral és un santuari i hostelatge ubicat en un lloc impagable. Una placa ens fa saber que fou allí on, vers al 1880, es va ballar la primera sardana llarga de la Catalunya Nord!

Seguint la pista cap a llevant, els boscos no ens deixaran indiferents i la bonica població de La Menera -cruïlla de camins, ascensions de muntanya i travesses- ens rebrà per obrir-nos de nou el pas a l’asfalt.

El dinar, el fem a Serrallonga, asseguts en un dels milers d’arees d’esbarjo farcides de taules per menjar a l’aire lliure, i el café, a Sant Llorenç de Cerdans, la darrera població en el camí vers una de les joïes catalanes dels Pirineus.

Costoja és una població menuda i eixerida que es troba al capdamunt de la carretera que uneix Sant Llorenç de Cerdans amb Maçanet de Cabrenys. Una formidable esglèsia, carrers estrets amb noms tant explicatius com el Camí de Prova Dones o el Via Crucis dels Somnis Inconfesables, la Casa de la Nostra Terra en l’antiga fàbrica d’espardenyes de Costoja o l’Ajuntament-Escola són llocs de visita obligada d’aquest racó del Massís de les Salines.

Per pujar a la Mare de Déu de les Salines s’ha de prendre una sinuosa pista molt ben conservada que parteix del capdamunt del poble de Maçanet. Des d’aquest punt, les vistes sobre l’Empordà treuen l’alè i permeten reseguir tota la Badia de Roses tot just als nostres peus. Malauradament de l’antiga hospederia propietat del Bisbat de Girona, només en resta un Refugi lliure en força mal estat.

Si la pujada es fa en 4×4, la baixada es pot fer per la pista que, vorejant el Castell de Cabrera, ens mena al Coll del Lli i al veï coll de Manrella, on un monument i una placa amb força errors ortogràfics i gramaticals, ens recorda el pas del President Companys i el lehendakari Aguirre vers la Catalunya Nord.

Una roca més moderna ens recorda una feta: “Dos estats, però una sola nació”!

Es fa tard ja i la nit s’apropa. És moment de rebre les sorpreses de La Jonquera, pas fronterer més conegut i vila menys coneguda de Catalunya. Entrar a La Jonquera sempre és una sorpresa i allà gaudïm de la bona estada que ofereixen a la Pensió Marfil. Un plaer reservat per excursionistes i iniciats en l’art de descobrir contrades!

Un bon sopar precedeix una passejada al só de la tenora. Unes quantes balladores i el dolç cant de la sardana ens reben davant per davant d’una de les plaques que recorden el citat Carles Bosch de la Trinxeria, el nostre conegut escriptor i excursionista pirinenc.

La cadenciosa melodia de les sardanes ens gronxa vers el son i ens permet llevar-nos de bon matí amb ganes renovades per seguir camí fins a la mar a través de l’impressionant Serra de l’Albera, tant desconeguda pels catalans del sud com admirada pels del nord.

De primer, un passeig vora un Llobregat farcit d’ànecs i de boga ens retorna a l’aparcament del costat de l’Ajuntament on tenim el cotxe. Després, la carretera ens mena vers Cantallops i el coll de Medàs. Primera aturada -per obrir la porta de l’Albera i per admirar la regia figura del castell de Recasens-. La pista ens apropa a la costa, passant pel curiós Mas de l’Esglesia, casa construïda tot aprofitant l’antiga planta de l’Esglèsia de Santa Maria de Requesens, i per un tou d’alzines sureres.

Tot aquest recorregut ens permet admirar l’Empordà i rememorar-ne les descripcions fetes per en Josep Pla, aquest homenot tant d’aquesta terra i tant avessat a descriure’n els encants.

Passar pistes i pocs cartells fan que acabem aquest recorregut a Sant Climent Sescebes i que haguem de pujar per carretera fins Espolla que era el lloc on haviem de desembocar. I és que des d’Espolla es pren una pista que ens remunta fins al coll de Banyuls. Aquí la parada és obligada, tant per donar un cop d’ull al búnquer reconvertit en refugi que en aquest coll hi ha, com per admirar la Merenda al nord i la plana de l’Empordà amb Figueres fent-li d’eix, al sud.

Vinyes i més vinyes de raïm negre viuen a redós de Banyuls de la Merenda. Masos i més masos, barris i més barris rodegen la carretera que ens deixa vora el mar en aquesta població de la Costa Vermella. Remuntem Port Vendres i Colliure i admirem el Rosselló tot atravessant-lo d’Argeles a El Portús.

Tot just abans d’entrar en aquesta població comercial i fronterera, un trencant a mà esquerra ens permet remuntar el camí fins al lloc de dinar: El Chalet de l’Albera, allà dalt, al coll de l’Ullat, rodejat d’arbres immensos i de boscos màgics. En aquest punt es pot optar per dinar al Chalet o per fer foc en les brasses que hi ha pels voltants i menjar en les taules que hi ha repartides entre els arbres.

Bones vistes sobre la vall del Portús i el Bassegoda, un bon àpat i, nosaltres no ho varem fer, però des d’aquest punt es pot fer baixar el menjar, tot pujant al proper Puig Neulós. En el nostre cas, vam optar per la pista que surt a llevant del Chalet de l’Albera i que, pel mig de boscos i sense deixar la pista principal, ens ofereix unes noves panoràmiques del Rosselló i ens deixa a La Roca de les Alberes, just damunt d’Argeles. Només manca desfer camí per Colliure, Port Vendres, Banyuls de la Merenda, Cervera, Portbou i Colera per descansar al Port de Llançà, bressolats per les onades de la Mediterrània i d’una bona cervesa catalana.

La resta ja és història d’autopista i eix, de plana ampurdanesa i boscos de les Guilleries fins arribar a Taradell.

– Ep! Tú. M’has parlat de Catalunya, però a la manera de Rússia?

– Ah! Si. És que el jorn acaba a la bonica població d’El Brull on, com cada any, porten un grup de catalans d’origen forà que ens animen la nit amb sons d’altres racons del món. I aquest any van ser tres mestres russos tocant tonades d’aquest gran país amb violí, acordió i balalaica contrabaix. Una nit fresca, però molt ben caldejada pel Trio Balalaica i el glopet de vodka de l’entreacte.

Sublim la seva versió final de “El meu avi”!