El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui el dia s’aixeca d’una manera diferent. No sortirem caminant de Sant Llorenç. La manca de camins i senders que remuntin el bosc de Falgos fa que la furgoneta ens estalvïi un tram d’asfalt pesat i totalment superflu. El dia pinta força dur, malgrat que el punt culminant de la jornada sigui tant sols a poc més de 1500 metres d’alçada. Per mi és un gran dia: Arribarem a Coll d’Ares. Un lloc per tenir una mica de malaltia d’enyor per la proximitat de casa i de la veïna població de Prats de Motlló on, de tant en tant, m’apropo amb un cop de cotxe.

Malauradament, el bestiar de la sang s’ha acarnizat en el peu del company de Palafrugell. En Jordi prefereix reservar el seu peu adolorit per properes etapes i el veïem sol al camping, mentres la furgoneta pren el camí de Falgos. És ben bé un zoom de càmera que s’allunya fins a perdre de vista a la persona que es queda amb la mà aixecada i saludant. En aquests moments penso en la tristor amb la que jo em miraria la marxa del darrer viatge de furgoneta saben que el cos respon, però que una inoportuna lesió em deixa a terra sense poder seguir camí.

Sóm al final de la carretera de Falgos. Refem camí fins al coll de les Maçanes i l’espectacle de la Muga ens apareix davant dels nostres ulls. Sóm a la capçalera del riu Muga i des d’aquí s’aprecien tots els desnivells que el pas d’aquest riu ha deixat en la roca i, allà, al fons, el Golf de Roses on acaba desembocant aquest riu. L’espectacle del bosc que hem pasat, el faldeig que hem seguit i ara aquest espectacle ja valen la pena de fer una sortideta per aquests verals. Una petita remuntada i ens parem a fer un mós al Pla de la Muga, farcit de flors que la nostra farmacèutica sap destriar i coneix amb una mestria que em sorprén. Vorejant el Pic de la Llibertat anem a la recerca del coll del Boix amb els acolorits paisatges empordanesos a la nostra esquerra. Tot seguint la frontera ens anem apropant al Comanegra, el punt més alt d’aquesta jornada. El veïem davant nostre, tot pelat per la cara sud i farcit de bosc a la cara nord. Als nostres peus hi ha tot un farciment de masos habitats per gent que ha preferit l’Alta Garrotxa a viles i ciutats de llocs més planers. Les esquetlles de les vaques a les Basses de Monars, el Puig de les Bruixes i la Cresta d’en Ferran, molt més al sud, la Mare de Déu del Món que queda per sota nostra quan comencem la remuntada del Comanegra, entre els dos cims del qual i a recer dels arbres, dinem com cada dia i fem una petita becaina. Des d’on sóm sembla que el camí s’acabi. Al fons podem veure el Costabona i darrera seu els cims de la darrera jornada de camí. A la dreta del Costabona se’ns presenta la Serra del Roc Negre, l’avantsala del Canigó que queda darrera d’aquesta impressionant carena.

Des del segon dels cims del Comanegra comença un descens infernal fins la Collada Fonda -quin nom tant encertat per aquest descens!-, reseguim tota la Serra de la Baga de Monars i arribem al coll de Malrem. Quins prats més bonics per estar-hi en bona companyia. Camins vers La Menera i la Mare de Déu del Coral al nord i vers Beget i Rocabruna al sud.

Ja sóm prop de coll d’Ares. La jornada se’ns torna ha mostrar llarga quan, per fí, prenem la pista que toreja el Montfalgars per la banda francesa. L’amo ens diu que el camí “no passa pas per llà, que no hi ha passat mai” i que la municipalitat de Prats ha de senyalitzar el camí. No ens en dóna la culpa i arribem finalment al coll per la porta de ferro d’aquesta propietat.

A Coll d’Ares, parem. Alguns esperàven trobar-hi la furgoneta per anar fins al lloc on dormir. Aprofito per anar al lavabo i alguns companys i companyes per fer el got. Encara hem de caminar més?

Una, dues, tres, quatre pases seguint pel vessant sud dels tuquets, ens enfilem una mica als prats. Allà lluny es veu un vehicle de color clar. Una mica més a prop una tenda. Ja hi som?

La samarra taronja d’en Bernat ens confirma l’arribada. Només cal baixar pel vessant francès per veure l’estada d’aquest dia. L’espai on dormirem tot mirant els llums de Prats sota nostra i de Perpinyà un trós enllà. Rememorant els fets de Prats de Motlló, recordant la figura de l’Avi i de Nosaltres Sols.

Aquesta nit veiem un cel estelat i algunes llàgrimes de Sant Llorenç que solquen el cel indicant-nos el camí de Núria. En silenci, assegut damunt d’una manta que ens aïlla del terra humit d’aquest cantó, rememoro la llegenda de l’ós. Aquell que, quan torni, farà fugir els ocupants francesos.

Cinc dies ens separen de Portbou, només 2 de Núria. Només dos dies i ja s’haurà acabat?