Avui fa 65 anys que fou assassinada una persona que va esdevenir un símbol.
El millor record són els darrers moments de l’home i els primers del mite. El millor record encara són presents en la petjada que vaig deixar fa un any en aquest cau: http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/5274 .
En el Ple Ordinari del dijous de la setmana passada, dia 6 d’octubre, l’Ajuntament de Taradell va aprovar una moció en relació al nou Estatut. Es va aprovar amb els vots favorables dels dos Grups Municipals amb representació al consistori. No sé si ha estat la primera que s’aprova en un Ajuntament, però, en qualsevol cas, la feina ja està feta.
Atès que el Parlament de Catalunya, després de 18 mesos de treball, va aprovar el passat 30 de setembre de 2005, el nou Estatut per àmplia majoria amb el suport de 120 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, constituint un esdeveniment de primer ordre en la història de les aspiracions col·lectives del nostre poble i que respon a un consens polític de molt ampli espectre que pretendrà abordar amb més garanties els reptes que es plantegen com a nació amb vista al futur.
Atès que la reforma de l’Estatut és una demanda cívica i política present en la majoria de programes electorals dels partits amb representació al Parlament de Catalunya.
Atès que el nou Estatut és un exercici de sobirania de la nació catalana i neix amb voluntat de marcar un horitzó comú per vies democràtiques i pacífiques i representa la voluntat i el desig de la societat catalana de disposar d’un major nivell d’autogovern i d’un sistema de finançament just que acabi amb l’espoli fiscal de Catalunya.
Atès que l’ampliació competencial que es concreta i el nou sistema de finançament per a Catalunya representen un salt endavant considerable respecte al redactat del 1979. En aquest sentit, es guanyen espais de sobirania i s’estableixen mecanismes de bilateralitat en la relació entre el Govern català i l’espanyol. El nou Estatut, doncs és hereu de la lluita per la recuperació dels drets nacionals de Catalunya que va arrancar al 1714 i que ha tingut episodis tant rellevants com el text estatutari impulsat durant el període de la Generalitat republicana que va comptar aleshores amb un ampli suport per part dels Ajuntaments. Es tracta d’un projecte amb fondes arrels en el nostre passat que mira, però, cap al futur, un futur obert, esperançat, de plenitud nacional i social al servei del conjunt dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
Atès que, des de la perspectiva que ens és pròpia, volem subratllar les millores que introdueix el nou Estatut en matèria de règim local, començant pel seu aprofundiment com a competència exclusiva de la Generalitat, valorem com altrament positius el reconeixement fet al paper institucional dels Ajuntaments, que s’enumerin els seus àmbits competencials bàsics i es fixi la necessitat d’una futura Llei d’Hisendes Locals catalana. Els municipalistes catalans fem suport al nou Estatut i, d’acord amb la vocació de servei a la ciutadania que ens ha caracteritzat històricament, ens sentim plenament compromesos amb l’aposta per la millora de l’autogovern de Catalunya.
Atès que el nou Estatut ha de ser debatut i aprovat en els propers mesos per les corts de Madrid,
És per tot plegat que els grups polítics municipals de CiU i Esquerra Republicana de Catalunya proposen al Ple de l’Ajuntament de Taradell, l’adopció de la següent moció:
Primer.- Manifestar i fer públic el suport al text del nou Estatut aprovat pel Parlament com a pas important per a l’avenç de l’autogovern de Catalunya.
Segon.- Adherir-se a les campanyes cíviques i institucionals que, en un futur, es puguin organitzar en suport del nou Estatut i encoratjar la Comissió que ha de nomenar el Parlament de Catalunya per defensar-lo al Congrés dels Diputats i al Senat a no defallir en l’exercici de la seva responsabilitat nacional i democràtica.
Tercer.- Instar les forces polítiques amb representació al Congrés dels Diputats i al Senat a aprovar íntegrament la proposta de nou Estatut emanada per la majoria aclaparadora del Parlament de Catalunya i a mantenir la unitat d’acció que permeti que no es modifiqui i que no hi hagi cap retallada.
Quart.- Sol·licitar al President del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, que acompleixi el seu compromís solemne d’aprovar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya.
Cinquè.- Traslladar aquests acords al President de la Generalitat de Catalunya, al President de la Mesa i als grups parlamentaris del Parlament de Catalunya, al President del Govern espanyol, al President, a la Mesa i als Grups Parlamentaris del Congrés dels Diputats i Senat.
(Transcripció de la Moció conjunta aprovada en la Sessió Plenària del dia 6 d’octubre de 2005)
Casun l’olla, en freixa i en tot el que hom es pugui cagar. Ahir al matí, baixant en tren a Barcelona, vaig estar preparant la petjada d’avui i la veritat és que m’agradava molt. Però mira, les motxil·les són massa petites i per la feina hi dec tenir la meva. Bé, espero que sigui allà, perquè sinó és que l’he perduda. En qualsevol cas, les amistats serveixen per alguna cosa i, després de carregar el primer 3 de 9 amb folre d’enguany, he anat fins a l’Estació de Sants, he près el tren fins a l’Estació de Balenyà, he pujat a peu fins a Taradell, he sopat una micona i m’he posat davant l’ordinador per trobar-me un breu missatge que deia "Bonissim!" i una adreça www.boicatejam.org. Encara estic rient ara! I me n’he oblidat de la motxil·leta perduda, de l’àcida petjada que potser pujaré demà a la web, de la punyetera Creu Roja que no és capaç de portar dues ambulàncies a una actuació de nivell i que ens ha fet sortir de plaça molt tard i de la burriqueria dels veïns!
Casun l’os pedrer! Com sempre a Catalunya, n’hi ha que se surten de mare, que recuperen el millor de l’esperit català, es baixen els pantalons i fan un calvo a tots aquells que van a veure curses de braus amb el mantón de manila i el pedaç de senyera que tenen per bandera.
Jo ja he demanat que em boiCATegin! Tampoc m’entendrien…
Aquest matí he anat caminant des de la Font Gran de Taradell fins al Turó del castell de Tona. Un camí que es mou pel marge ponentí del terme de Taradell i que tradicionalment ha estat utilitzat per la gent de Taradell per anar als Aplecs Sardanistes del Castell de Tona. Tradicional terra de pagesos, triangle màgic personal -Tona, Taradell i Sant Miquel de Balenyà-, ara sembla ferit de mort per la mà del progrés (?) que farceix aquest territori de Camps de Golf, restaurants de renom i naus industrials i polígons. És imparable el procés? És obligatori que Osona esdevingui un nou Vallès? Si ha de ser així, només demano que no sigui ara, que no sigui encara, que trigui encara un temps i que passejar per aquestes contrades encara sigui un anar de mas en mas fins a la propera i veïna població de Tona. En qualsevol cas, les rodes ja han manllevat el terreny als peus en aquesta contrada i les pistes són el camí més comú per creuar els camps entre turons d’aquesta part del país del qual en sóc una petita peça. Deixem-nos de reflexions i mirem de seguir aquest camí, el camí de l’Aplec del Castell de Tona.
Sortint de l’ombra del mil·lenari Plàtan de la Font Gran cal remuntar un pany de camí empedrat en direcció al poble. Allà, tot seguint les marques del Sender de Taradell, voregem la Riera que ens queda a l’esquerra. La Riera de Taradell, juganera en aquesta època de l’any, ens acompanyarà fins més enllà del pont per on, temps a venir, ha de passar l’anomenada Ronda de Ponent. Nosaltres i passarem per sota tot just superat el Molí de Més A prop.
D’allà el Molí de l’Esquís, embrutit per construccions de maó, cal desviar-nos del camí per creuar novament la riera de Taradell. Tot aquest tram de camí no és gens perdedor degut als senyals de la gent del Centre Excursionista de Taradell. No trigarem gaire, just en el punt on s’inicia la propietat del Molí dels Capellans, en desviar-nos per un costerut corriol que ens pujarà fins la Plana de la Madriguera. Mirador excepcional de la Plana de Vic que en dies clars ens permet resseguir tot el Cadí encimbellat pel Pedraforca.
Els senyals ens guiaran pel tombant d’aquesta carena, deixant la carretera de Mont-rodón dessota mateix. Ja tindrem temps de baixar-hi, per creuar-la i endinsar-nos pels camps que volten la Riereta, aquesta sí, ben seca. Després de fer un tram de pista planera, anirem pujant fins al Puig. I, seguint encara, els senyals del Sender de Taradell, podrem admirar aquest casal voltat de camps.
Deixades les boscúries de mà esquerra podrem gaudir d’una magnifica panoràmica del poble de Taradell. Avui hi ha caçadors per aquesta zona, caçadors voltats de gossos, i la boira no deixa veure gaire les vistes que són tradicionals d’aquesta zona.
Arribats en una cruïlla, prenem el camí que, a mà dreta, ens anirà baixant fins creuar el Gurri i després de prendre una drecera que ens estalvia un tros de camí, deixem les marques del Sender de Taradell per prendre una pista que rodeja el Turó de Mont-rodón per la cara nord i va baixant fins a l’impressionant Granja de El Camp, tota farcida de bestiar i que sembla quelcom més que una casa de pagès. El Camp es mostra com una veritable explotació agrícola i ramadera, com una vera indústria del sector primari.
El camí segueix un trossic més, fins arribar a una pista asfaltada que, cap al nord, ens portaria al barri de Mont-rodón i que prendre’m cap al sud, a l’esquerra, per anar fent el camí de Tona. Abans però, seguint-la una mica al nord ens trobem Can Vilacís del Camí, un mas que sembla força acollidor i tranquil, i l’Hostal dels Frares que no ha perdut encara el seu estil hospitalari que, de ben segur, en d’altres temps tingué.
El camí de Tona, però, no mena pas cap aquesta direcció. Cal prendre el camí en direcció contrària per arribar a una nova cruïlla de pistes. Per un costat es va al Blanquer, per l’altra a Can Perdalers. El tren passa rabent a la nostra dreta i nosaltres prenem el camí que, passant per sota la via, ens fa vorejar aquesta darrera casa. Davant nostra es veu ja el poble de Tona i el seu turó més característic. Passem davant per davant del Tussell i arribem a la nova pista que uneix el Mas El Colomer amb Tona.
Aquí, si heu fet les gestions oportunes, podeu donar una bona ullada al Museu del Blat que en Joan del Colomer va anar bastint i que ara és un espai de mostra de guarniments i eines del camp que mostren la tradicional vida a pagès i serveixen d’homenatge a la pagesia d’aquestes terres.
Al costat de la paret del Colomer, un camí entre dos camps que passa pel costat d’un hort ens deixa a El Verinal i a un parell de fàbriques càrniques i de pinsos que són la porta a la ja ben propera població de Tona. Hi entrem per un carrer que ens deixa a l’antiga nacional, just on hi ha el trencant que mena al Parc de la Ferreria. Aquí només cal seguir els indicadors de la Ruta dels Turons que ens permetran anar pujant pel Passeig de la Suïssa, entristir-nos pel lamentable estat de la Font que dóna nom al Passeig i anar avançant cap al centre de Tona fins al trencant que, vorejat el turó del castell, ens anirà apropant al Santuari de Lurdes de Tona. La pujada final al castell va ampliant els horitzons visuals i ens mostra diverses perspectives de la població i de la comarca fins arribar a la Tunda que sembla donar nom a la població, a l’Església de Sant Andreu del Castell i a la torre d’aquest vell castell de Tona.
Des d’aquí dalt, Taradell es mostra llarg i esllanguit damunt de la pedra grisa i, gairebé imperceptible, es veu onejar la senyera de l’Enclusa. Un diàleg de molts anys entre dos turons. Un diàleg no tant vell entre dues senyeres. Seguint la llargada del poble, ens apareix el Matagalls en tota llur contundència per la cara nord i la dolça baixada vers coll Formic per la cara sud i, passat aquest coll, el Pla de la Calma, sembla una línia immortal entre dos parèntesi muntanyencs, el turó de Coll Formic i el turó de Tagamanent. Una vista molt especial pel final d’un camí fet per un territori afaiçonat per la mà de l’home.
Quina pregunta més estúpida, no? Però la culpa la tenen el Centre George Pompidou de París i el diari Avui a parts iguals. El primer, per organitzar una exposició; i el segon, per publicar-ne una àmplia i documentada noticia amb la imatge d’un barbut admirant una pintura. Bé, això de que és una pintura és cosa meva, perquè al diari no es veu ben bé cap on mira i sembla que estigui ullant el nom del periodista que escriu la informació.
Si estàs una mica desinformat sobre el dadaisme, puc manllevar les paraules de l’Àlex Vicente, el periodista que signa la crònica del diari, per fer-te cinc cèntims d’aquest moviment: "En temps de la Primera Guerra Mundial, un grup d’artistes cosmopolites contraris al conflicte i refugiats a Zuric redacten un manifest que acabarà dinamitant la concepció tradicional de l’art. Aquests artistes rebutgen tots els valors preestablerts i donen l’esquena als principis de l’humanisme, que han deixat de tenir valor en temps d’una guerra que acabaria provocant vuit milions de morts a Europa. Amb aquest manifest es crea un moviment que anomenen dadà, una paraula pronunciable en totes les llengües i amb un significat que encara desperta interrogants."
Bé, amb això ja n’hi a prou per saber que, juntament amb la ciutat de París, el surrealisme de Joan Ponç, el situaciuonisme del 68 i les obres d’en Boris Vian, el moviment dadaista va tenir un cert influx en aquest ós revellit i ruralitzar que va viure els seus anys de somnis artístics durant la seva frenètica i nihilista adolescència. Una riquesa conceptual per un món prou animal que torna a mostrar-se amb braó aquests dies en mitjans de comunicació ponentins i en dues places colonials ubicades en territori africà.
Aquells anys, totes aquestes cose ja es veien a venir. De fet, ja hi eren. Sembla que tot canvia, però hi ha móns que no evolucionen. Llavors, jo em quedava amb en Joël, en Noël i la Citroën, els tres fills ultraprotegits de l’Arrancacors d’en Boris Vian, descarnada imatge d’una societat occidental que encara es troba palplantada al mateix lloc: En la cultura de la por i de la ultraprotecció davant dels fantasmes de l’exterior. Quin gran reflex de la nostra manera de ser en la darrera novel·la d’en Sánches Piñol! Quina manera més fina i brutal, alhora, de mostrar-nos tal com som!
Primer, disparar. Després, preguntar. I mai, mai, sobre tot mai, solucionar.
Jo ho podria haver fet ahir al vespre tornant de buscar bolets a les fosques també. I és que el conill havia quedat enlluernat per les meves llums i no podia sortir del canal que aquestes feien a la carretera, però suposo que són massa anys de fals artista i enlloc d’encalçar-lo amb el cotxe i matar-lo, vaig decidir conduir-lo amb els llums del cotxe fins un camí boscà.
No sé si aquesta serà la resposta serena i raonada que sabran donar els veïns de l’oest a la proposta de modernització de la pell de brau o si seguiran amb el casticisme anticervantí i deixaran passar una nova oportunitat de fer-se grans, deixar la mamella que els alimenta i començar a comprar-se el biveró i les primeres farinetes.
Nosaltres, la mare que els ha donat de mamà des de fa massa temps ja, comencem a tenir els pits ressecs, els mugrons ennegrits i massa queixalades al pit fetes per una boca maldestra i poc ensenyada. Seràn capaços de deixar la mamella i començar a treballar o faran cas a aquell vell aforisme que hi havia en algunes parets de Barcelona fa uns quans anys i que deia: "Viu dels pares fins que puguis viure dels fills"?
No és costum, ni m’havia plantejat mai, d’escriure diàriament en aquest cau obert a la xarxa. Però, a vegades, la vida permet un encadenament de successos prou dignes com per ser presentats en públic. I el d’avui és un d’aquells casos que val la pena deixar escrits en aquest espai, si més no per ser poc habituals i prou edificants. Es tracta de quelcom que m’ha passat avui tot pujant de Barcelona amb el tren de quarts de sis de la tarda. Ho vols conéixer?
Avui els vagons anaven plens a vessar de gent quan el comboi ha arribat a l’estació de Sant Andreu Arenal i no he pogut prendre lloc fins més enllà de Montcada-Ripollet.
En el seient on m’han fet lloc, tenia davant per davant a un subsaharià -és tal com en diuen ara als negres, oi?- llegint una biblia (les tapes blaves i les vores daurades dels fulls són típics de les biblies en anglès que utilitzen arreu del món) i al seu costat hi viatjava un home alt i cepat que parlava per telèfon amb una llengua que m’ha semblat eslava.
Com és de costum, he tret la llibreta per anotar quatre coses, queixar-me de quatre coses més i repassar el triangle de la felicitat. Com? Què no el coneixes? Doncs diuen que és aquell format pel coneixement (o la seva recerca), el compromís (amb els veïns, amb l’entorn humà, allò que avui s’anomena vida cívica i que sempre s’ha conegut com política) i el plaer (que dóna el lleure, la natura, el sexe, …). Bé.
Doncs, estava jo amb aquestes reflexions després d’un llarg dia de feina quan ha passat el revisor, aquell personatge que, amb un correcte castellà (dificilment en català, suposo que no dèu ser obligatori el seu ús a Catalunya), et demana el bitllet i li dóna una repassada. Ai làs, però, ha resultat que el senyor revisor no entenia ni un borrall d’anglès i un servidor ha hagut d’explicar-li que el veí d’enfront, el de la biblia, venia de l’aeroport i allà no havia trobat el lloc on validar la targeta de tren que duia. El revisor, molt turbat i envermellit de rostre, no ha tingut cap problema en cobrar-li el bitllet senzill. Però , ves per on, això ha donat peu a l’agraïment del veï de camisa negra, americana de mal gust i pell bruna. El tercer veí de trajecte, l’home cepat, ha resultat ser un búlgar amb passaport grec que treballa en una fàbrica d’embutits de Vic.
Aquest bon home, ha decidit entrar en la conversa i preguntar-li l’origen al company de la biblia. Aquest ha resultat ser un fervent cristià animista italià. I la conversa ha acabat derivant sobre l’existència de Déu i la necessitat de l’home en creure en ell i la vida després de la mort per tal de viure i desenvolupar-se en llibertat en aquesta vida mundana.
Curiosa coincidència la del tren:
– Un grec d’adopció que les ha passat de tots colors i que ha renascut d’un periode de carrer que l’ha ensenyat a viure sense res i ha valdre’s per si mateix. Una ànima solitària que ha après a creure en ell mateix com a única persona capaç de superar-se en l’adversitat de la vida.
– Un cristià animista italià que defensa Déu con a Ànima Suprema i Creadora i en els homes, àngels, difunts i diables com a ànimes a la recerca del Paradís, del Regne de Déu.
Quin estira-i-arronsa més ben argumentat i bell entre dues maneres de superar les penúries! Quina conversa més rica, raonada, intel·ligent, excelsa! Quina diferència amb aquells que tanquen la porta als nassos de qui no pensa com ells! Quina lliçó de democràcia per part de dues persones de bé, d’origens diversos, que les han passat de tots colors i ara són a casa nostra, treballant com el que més!
La veritat és que, quan he hagut de baixar a l’Estació de Balenyà, m’ha sabut greu deixar-los a mitja conversa. Ells anaven a Vic, a treballar, com ho voldrien fer tants i tants d’altres que no tenen la sort que tenen ells i s’enclasten una i altra vegada a les muralles que bastim després de vendre’ls les excel·lències d’Occident i l’economia de mercat que ens diu que produïm, consumïm i callem, produïm, consumïm i callem, produim… en un cercle infernal on oblidem que el món és gran i que hi ha gent que es mor de fam mentres d’altres viatgen a l’espai.
A voltes m’ha semblat està immers en qualsevol conte de l’enyorat Pere Calders. Més encara quan tot això m’ha passat a la sortida d’una jornada on es parlava de diners, de beneficis, de plusvàlues, d’inversions, de …. Que riques que són les plusvàlues d’aquells que han après a no necessitar pràcticament de res! Com el company grec, com el company italià!.
I, per reblar el clau, en engegar la ràdio del cotxe, ja a la carretera de Taradell, m’han contat l’origen del nostre comiat més apreciat. Sabieu que l’origen etimològic del "Passi-ho bé" és Pacis et benne (Pau i bé)?
Quina expressió més bella, no? Això de desitjar la pau i el bé quan t’acomiades! Aquesta expressió tant nostrada, tant com l’elevada conversa d’un grec d’origen búlgar, un cristià animista afro-europeu i un badoc poca-solta de Taradell com jo.
Passi-ho bé, benvolgut lector. Passi-ho bé, benvolguda lectora. I moltes gràcies a la ignorància idiomàtica d’un revisor castellà que m’ha permès gaudir de la inesperada companyia d’aquest viatge. Només em queda escatir qui ha propiciat aquest encontre: Haurà estat la juganera ànima d’en Francesc Pujols? Potser ha estat cosa del màgic Calders? O haurà estat l’excels Dalí? No ho sé, però en qualsevol cas, passi-ho bé
És curiosa la manera en la que els llibres tenen la capacitat de cridar-te al só de la realitat. Uff! He escrit "realitat", n’hi hauria per fer un tractat de filosofia sobre la realitat, llur percepció i existència. Però no és el cas d’aquesta petjada.
En aquesta petjada vull parlar d’una troballa, d’una eclipsi i de la gent que es tapa ulls i orelles i només brama quan se li proposa la darrera solució de convivència peninsular. A què ve treure la Corona, l’Església i l’Exercit per titllar un document fruit de dos anys de treball i de consens dels representants legals d’una comunitat de decimonònic? Se’ls estira la mà i de sortida hi escupen! Seran capaços de prendre-la i encaixar-la fraternalment o seran incapaços de saber de què va la història i quin és el resultat últim del menyspreu felipista?
Alguns ja fa temps que ens vam cansar de regenerar la pell de brau, però hem tornat a transigir pel bon nom del nostre poble. Hem tornat a començar el poema del pare del republicanisme ibèric amb un dolç Escolta Espanya. Si aquesta vegada diuen que no, que volen seguir robant-nos les carteres, que volen seguir incrementant el volum de gent incapaç d’arribar a final de mes, que volen construir noves Ciutadelles, que… potser serà l’hora d’acabar la poesia d’una vegada i llançar-los els mots que els fan tanta por i fer-ho de la mà dels germans dels Pirineus. Defensar l’Estat-Nació al segle XXI és anacrònic i decimonònic de debò. Fer-ho de la mà de la Corona, de l’Església i de l’Exèrcit fins i tot li dóna una capa rància més pròpia del món fosc de la mantellina que de la realitat d’un Estat que ens diuen que és democràtic.
Les lleis estan al servei de les persones i no a l’inrevés. Si després de més de vint anys i de canvis socials i polítics a nivell internacional i local, la única resposta castellana és una norma caducada i el manteniment d’unes lleis que permeten la mort d’innocents afamats al Nord d’Àfrica, no anem bé. I quan no es va bé, quan hi ha problemes que no tenen solucions, cal modernitzar, evolucionar, proposar…. Catalunya ho ha fet. És capaç Espanya de fer-ho?
***
I ara anem pel llibre, per la descoberta literària, i mirem de lligar tot això amb l’eclipsi anular de sol d’aquest passat dilluns. Que sembla que no, però potser hi trobem paral·lelismes en el món dels somnis i la il·lusió.
Va ser a l’Estació de Balenyà on em vaig trobar una obra mestra de la literatura, un llibre de poesia -per cert, llegeixen poesia a Castella? Els aniria bé-. Un llibre de poesia versionat per un gran escriptor català. Xavier Benguerel és capaç de donar una vivor especial als versos de Charles Baudelaire. L’obra fou publicada pels Llibres del Mall l’any 1987 i com diuen a la part posterior del llibre: "El desenvolupament d’una societat industrial de masses, l’adveniment del proletariat i de les classes marginades, l’experiència del xoc amb les multituds a les grans ciutats, la "pèrdua d’aurèola" del poeta, totes són situacions a partir de les quals Baudelaire mesura el que significa en realitat la catàstrofe en què es troba l’home modern i el preu que aquest ha de pagar per les seves sensacions. D’entre totes, la més significativa, i la que Baudelaire elevarà a nivell de veritable experiència, serà el fet de tenir per destí viure "entre els cops de colze de les multituds".
Una veritable declaració de principis per part dels editors que recordem que escriuen l’obra en aquella època on el jovent del nostre país ens movíem a cops de rock radical i ens trobàvem davant de la policia, al cas antic, cada onze de setembre. Baudelaire, a ulls del Mall, d’en Benguerel i del jovent d’aquells anys era la resposta descarnada al clot on ens volia enterrar una mal anomenada Transició feta amb les pistoles de l’Estat damunt la taula. Nosaltres tornem a estirar la mà i volem que l’encaixin, però seran capaços de fer-ho?
I ara la poesia:
El sol s’ha recobert d’un crespó. Si és tot u,
oh Lluna de ma vida!, emmantella’t amb ombra;
dorm o fuma al teu gust; callant i en la penombra,
i dins l’antre del Tedi enfonsa’t tota tu;
t’amo així! Tanmateix, si vols avui, igual
que una estrella eclipsada que en l’entrellum sortia,
fatxendejar als indrets que obstrueix la Follia,
bé està! Surt de l’estoig, ullprenedor punyal!
Encén la teva nina a l’ostentosa flama!
En els esguards dels rústecs el teu desig inflama!
De tu tot m’és plaer, mòrbid o petulant;
sigues allò que vulgis, nit negra, roja aurora;
cada fibra al dolç llarg del meu cos tremolant
crida: Amat Belzebú, sóc aquell que t’adora!
Charles Baudeliare/Xavier Benguerel; El Posseït
No és un camí nou. De fet, l’he fet de tantes maneres i per tants llocs que se’m fa difícil escollir-ne una via per pujar-hi. Crec, però, que la tardor d’aquest cim és per la cara nord. Aquella dels castanyers, l’ermita de l’Erola, l’Oratori i Sant Segimon, però també de Coll Pregon i coll de Joan. Viladrau – Viladrau amb bona companyia. T’hi apuntes?
Quins núvols més negres que hi havia a l’horitzó! De la banda del Matagalls, les nuvolades amenacen tempesta i ho fan amb més, molta més virulència que la que perboquen els genets de l’apocalipsi mediàtica, dels falsaris polítics i militars dels veïns de ponent.
La sortida de Taradell s’inicia amb recel, però amb valentia. Amb el valor de qui sap que ho fa per un col·lectiu de gent que depassa, i de molt, la seva persona estricta. De fet, aquesta sortida, havia de servir per preparar-ne una de més grossa amb gent amiga, amb aquells qui compartim feines i penúries. D’altres iniciaran altres sortides per col·lectius més grans i per millorar desigualtats imposades per servilismes atàvics, però no és el cas.
És curiós, però, de veure com la tossuderia de qui sap que s’ho ha estudiat bé i que ho fa animat per bons sentiments i sentit de responsabilitat, pot actuar sobre les amenaces de llamps i trons. Bé, en aquest cas, la bufera del Puigmal i dels seus companys pririnencs ha ajudat a esqueixar els núvols i a jugar amb ells a plaer. Si a vegades sembla que tornen a ajuntar-se, el vent dels Pirineus torna a separar-los amb una força que, des d’allà l’ermita de l’Erola, es viu suaument.
Crec que ja havia comentat en un altre petjada d’aquest cau que la pujada al Santuari de Sant Segimon és un camí màgic. Un tros abans d’arribar a l’Erola, hi ha cabres i ovelles i gossos dels temps dels pastors que cercaven pastures des de Foix i Tolosa de Llenguadoc fins més enllà de Morella. A l’ermita llegeixes les llindes del segle XVII, aquell temps on Catalunya vivia les partides de bandolers i les disputes entre els diners urbans de la naixent burgesia amb la seva colla de petits artesans en el bándol cadell i els diners dels terratinents i els senyors amb el seu estol de pagesos en el bàndol dels senyors de Nyer.
Més enllà, et trobes la força de la natura dels castanyers de soca i tronc gegants i retorçats com bruixes, aquelles primeres dones que van patir la severitat del poder per voler ser dones. I això ho pots amanir amb l’aparició del reig bord, origen de llegendes i rondalles i món màgic propi d’aquesta terra i de llur llengua vernacle.
Després cal pujar, és clar. Sempre cal pujar si es vol fer cim. En aquest cas, però, el camí és força entretingut: Ara creues un torrent d’aigua jove i viva. Ara puges un roquissar. Ara et quedes embadalit amb la serenor de la Plana. Sí, sí. La serenor. Ja us deia abans com les amenaces de tempesta marxen per l’influx dels vents enraonats. El cel resta blau i es manté d’aquesta manera fins al nou ball de núvols del cim del Matagalls.
I puja que puja i puja que puja, arribes a Sant Segimon. Quant hi faran l’allotjament pels caminants? No seria un lloc màgic per arribar-hi tot xino-xano i admirar tot el mar de cingleres, valls i cims que des d’aquest lloc es veuen? N’estic segur que estaria ple de gent que s’hi enfilaria des de Coll Formic, Sant Marçal, Viladrau, fins i tot de Taradell, Vic o més lluny encara. Perquè n’estic encara més segur que seria un punt de trobada de gent de bé i de muntanya que farien d’aquest Santuari el seu allotjament i, potser, font d’inspiració per escrits i obres d’art!
De Sant Segimon a Sant Miquel dels Barretons, el camí segueix un pany de paret que impressiona, però l’ermita que corona aquest espai permet fer el darrer descans abans d’iniciar el darrer tram de la pujada. Aquí cal utilitzar les mans per seguir la roca i salvar el desnivell o voltar un tros enllà per arribar als prats verds i màgics d’aquest paisatge d’alta muntanya que hi ha a llevant de Taradell.
Potser aquí el camí se’ns fa avorrit, potser esbufeguem més del compte per la pujada feta. Però val la pena veure com s’apropa la creu, com els núvols juguen amb Les Agudes, com tenen pres el coll Formic. La vista des de la Creu del Matagalls cap al nord és tant bonica!
I sobre els núvols que hi ha al Vallès, és tant i tant màgica!
La veritat és que em quedaria allà dalt dia si i dia també. Però cal seguir camí, cal portar aquelles imatges, aquelles sensacions a casa i gaudir-les quan les coses es giren. Saber que allò és casa teva, que allà dalt hi ha prats, hi ha boscos, hi ha natura, una natura que t’ha afaiçonat la llengua i el caràcter, generació rera generació, des de ves a saber quan! Allò és una part de tu, com ho és Taradell, com ho és Osona, com ho és Catalunya, la Catalunya de veritat, aquella que no coneix de fronteres. I respires.
Respires quan segueixes la carena fins al Coll de l’Home Mort i gairebé et posaries a xiular quan vas fent ziga-zagues per arribar a Coll Pregon. T’en recordes quan hi passàvem les nits d’Aplec? En aquells temps, quan érem menuts, hi pujàvem des de coll de Joan i la pujada ens semblava tant i tant feixuga. Però a la nit t’ho passaves molt bé, jugant entre tendes, rient, cantant a la vora del foc, fent… Al dia següent havies de fer cim. Però a la nit no hi pensaves i al matí, tot i que se’t tornava ha fer laboriós, sabies que allà dalt et trobaries a més gent que, com tu, anaven a passar-hi una agradable jornada.
I, és clar, de coll Pregon cap a coll de Joan, per aquella pista que alguns feien en cotxe i d’allà tot xino-xano fins la carretera de Sant Marçal.
Ull! Recomano deixar un cotxe aquí. El tram dels colls a Viladrau es fa llarg i carregós. Per si de cas, us diré que aquest darrer tram segueix per casals impressionants. Es passa d’admirar la natura a admirar la cultura. Perquè aquestes vivendes són això: cultura. La cultura que ha fet els masos i els casals de pagès que hi ha a casa nostra.
I bé, aquest camí s’acaba, espero que la immillorable companyia el gaudís tant com jo. Sé que ho va fer, però sempre es desitja per la felicitat dels altres, de la gent que t’acompanya i que ha triat fer algun camí amb tu. Sigui aquest deliciós camí, sigui el llarg i engrescador camí d’Ítaca o sigui el camí de la il·lusió que, potser per darrera vegada, ens porta a tots a Madrid dins d’una motxilla de memòria aquest proper dimecres.
Aquesta, com la d’ahir, no és una petjada habitual del cau de l’ós.
La d’ahir tenia cert regust polític i no parlava tant d’un viatge o una excursió. Bé,s i, la del President d’un Parlament amb una motxil·la estatutària a Madrid.
I aquesta es refereix més aviat a la capilaritat dels óssos. I és que, com informe Vilaweb, avui se celebra el World Beard and Moustache Championships a Berlin. I als barbuts sempre ens agrada que ens identifiquin com a tal, més encara en un moment en el que es porta poc pèl i, per tant, poca alegria.
I pot haver un equip català al Mundial de barbes i bigotis Brigthon’07? Si algú té temps per montar-lo i algu més està disposat a patrocinar-lo, potser m’hi apuntaria.
Miraria de fer un bon paper entre veritables obres d’art.
"El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors"
Francesc Pujols
Prop del cau, se senten moltes veus capficades amb "el tema" de debat actual al Parc de la Ciutadella. Cadascun hi diu la seva. Es fan agoserades apostes. La gent escriu, ara moguda pel seny, ara per la rauxa… Entaforat en la gestió de la formació virtual que oferim a la feina en aquesta temporada de tardor-hivern, capficat en la definició d’un treball de recerca que haig de tenir enllestit massa aviat, il·lusionat per la sortida del proper cap de setmana a la creu del Matagalls i animat pels tombs que prèn la vida política local i comarcal, m’he perdut una mica tot "el tema" aquest de tanta actualitat. Val a dir, també, que em miro les lleis i les normes com quelcom que fan les persones per servir-se’n i no a l’inrevès i que la millor norma és aquella que no cal escriure.
Bé, en qualsevol cas, que no em veig capacitat per opinar res entorn del tema de moda a Catalunya. En parla tanta gent de l’estatut! Ja se sap, la ignorància és atrevida i molta gent en parla sense coneixement. Jo no ho faré pas.
Això si, em dóna la sensació que aquesta norma pateix el mateix mal que el nostre sistema de convivència, la fòrmula de presa de decisions que coneixem com a democràcia occidental o liberal. A veure si em sé explicar prou bé amb l’ajut de les crosses que m’he buscat per fer-ho:
Fou un il·lustre pensador afincat en terres d’Osona qui, fa uns anys ja, va posar el dit a la nafra del nostre sistema de presa de decisions, tot ananat al moll de l’os de la política.
Aquest amant del coneixement i la saviesa -que no fa fàstics a la ciència, però que tampoc rebutja la religiositat per arribar a escatir l’esdevenir del món i els éssers que hi viuen- afirmava que no es pot parlar de democràcia en les societats occidentals avançades, ja que la veritable democràcia demana de gent totalment informada per tal de valorar totes les decisions amb la responsabilitat i coneixement de causa que aquestes es mereixen. L’autor en qüestió ens deia, en un riquíssim tractat d’humanitat del qual ara no en recordo el nom -però que miraré de cercar-, que els problemes actuals de la humanitat i de les societats han près una mesura inabastable per a la persona humana: Hom no té prou espai per posar l’atenció en tot el que l’afecta ni el temps suficient per a poder conéixer tot el que cal decidir en el seu entorn immediat.
Davant d’aquesta situació, diu aquest pensador encimbellat als Cingles del Collsacabra, qui realment governa són els tècnics, els experts en les matèries objecte de discusió. I aquests dicideixen en els seus camps específics de coneixement. I els seus arguments, les seves raons, tampoc ens arriben directament, sinó a través dels mitjans de comunicació entesos en un sentit ampli -aquell que inclou als amics que considerem més saberuts com a informadors privilegiats-. És aquí on l’angoixa de la persona resulta evident: no pot decidir sobre tot el què l’afecta i, quan decideix, ho ha de fer sense coneixement de causa i mancat de molta informació rellevant. Voler participar socialment, és una de les bases d’una vida rica i plena, però no pot, perquè tot el supera.
Doncs bé, arribem a l’objecte d’aquest article que no és altre que establir una greu mancança de l’Estatut i de les legislacions modernes: Són massa complexes i tenen massa articles. Per mostra, un botó: El texte que es discuteix al Parc de la Ciutadella té més de 200 articles. Pel capbaix no deuen ser pas menys que els que tenia o encara té la famosa Constitució Europea. Es poden amagar tantes coses en 200 articles! Es pot estar d’acord en tantes d’altres!
Amb això no vull dir que l’Estatut sigui més o menys bó (=útil per a definir i construir el nostre país), només dic que pel ciutadà de carrer més o menys interessat en política o, el que és el mateix, en la participació en la vida social de la comunitat on viu -que la política no és res més qua això-, l’Estatut cada cop està més lluny del seu dia a dia i feina hi haurà en canviar aquesta percepció ciutadana i en recuperar l’esperit que en altres temps teniem.
Res més, ho deixo aquí. Deixo el dubte, la pregunta sobre el veritable sentit democratic del nostre sistema, sobre l’esperit de la política i sobre la complexitat sobrehumana del món que hem construït, del qual el nou Estatut n’és una mostra més, i m’en torno als boscos del Montseny i al cor de la meva pàtria, els Pirineus, la montanya del foc, del foc del coneixement que no és terra de frontera, sinó de germanor.
amb criteri català
que per a Francesc Pujols
vol dir
amb criteri senyat
Quan trobem el seny, ensenyem-nos i ensenyem
Aquesta és, segons Francesc Pujols, la missió de Catalunya
la Pàtria de la Veritat
Amics de Francesc Pujols
Com mesura un casteller, una única persona dins del conjunt d’una colla, l’èxit d’una diada castellera? És clar que hi ha una mesura en el nivell de castells assolits, en haver aconseguit les fites marcades, en haver superat el llindar de la colla. Aquestes són mesure col·lectives, mesures socials en un col·lectiu. Però a nivell individual, a nivell de cadascun dels castellers que conformen una colla, la mesura pot ser un altre: La capacitat de sacrifici per la gent que hi ha al teu voltant i per la colla. La voluntat de mostrar allò que has assajat i creus que pots fer bé.
En aquesta Mercè, els deures estaven fets. Sí, sí, ja sé que sempre es pot fer més, que sempre s’ha de fer més, que si…. Però això són coses que l’Equip Tècnic de la colla ja estudiarà, ells són els que en saben, que per això són on són, no? El que si que conec és l’esforç de fer quatre folres que no arriben a bon port en una mateixa diada. Fa uns anys, a Terrassa, van ser sis. I després van venir èxits. Avui han estat només quatre. Quatre vegades entaforat en una soca. Quatre vegades amb les espatlles sobrecarregades. I és que avui no hem començat bé. Els nervis, potser? El quatre ens ha deixat de pasta de moniato. Estàvem molt millor que ens els assajos allà dins al nucli del castell. És cert que les crosses tiràven el meu cos enrera, però hi havia molta corda quan han parat de sonar les gralles i he vist el cap aplanat de forma més o menys antinatural. No ho sé. No m’ha agradat la caiguda. I la decissió de la tècnica m’ha semblat prou encertada. Tirar la torre per treure una mica de pressió a la gent i asserenar els ànims de la colla.
I la torre de vuit folrada ha fet el seu paper. Per uns moments ha semblat que les coses començaven a girar en possitiu. Però el tres de nou no m’ha deixat ni concentrar-me. De fet, m’ha deixat amb mig pensament al cap. L’espatlla feia mal, però la caiguda n’ha fet més. El de l’espatlla era superficial, l’altra era més pregón. Un mal d’aquell que no deixa marques, que no es veu. Com podia caure un castell que abaix viviem tant bé. Bé, potser no tant, però una mica de corda encara hi havia també en aquest castell. El 4 de 8 ha estat una bona consolació final, però ens hem quedat sense oferir la millor imatge dels castellers de Barcelona a la plaça de Sant Jaume. I en un dia tant agraït que, a vegades, semblava ben bé un partit de futbol o un concert de rock, això fa una mica de pena.
No ho sé, les coses s’han toçat de bon principi i no s’han acabat de redreçar en tota la jornada. Això sí, sembla que la colla no ha rebut la sotregada amb la força debastadora de l’any passat. Veure’m si surten lessions en fred. Però encara queda un bon pany de temporada. Un bon pany que ens pot permetre mostrar que els deures estan fets i que podem tenir aquestes dolces cireretes que són els castells de nou un any més.
Serà Sarrià el lloc on alçar castells de nou aquest any? D’aquí a quinze dies ho sabrem. Ara ens resta recuperar-nos de les ferides, veure si algú ha près mal de debó -esperem que no!- i seguir fent castells. Que la colla segueixi fent castells o, com diriem si fossim un grup de rock’n’roll, "Show must go on!"
Lluny de Taradell, penso en Taradell. Són les festes de la Mercè de Barcelona. Unes festes plenes d’actes per tota la ciutat, amb un cartell on hi és pràcticament tothom. Es fa dificil fer una tria d’actes, però s’ha de fer. Massa gent a tot arreu.
Dijous al vespre vaig agafar el metro i em vaig acostar a la Rambla del Raval, al cor de la Barcelona musulmana (àrabs, urdús, amazigs, …). En l’escenari del BAM mediterrani hi presentaven l’espectacle que em vaig perdre al Mercat de Música Viva de Vic. Connexió Argam, aquest mescla de Condició Humana -el grup d’en Xavi Maureta- i de músics amazigs nord-africans, obria l’escenari. El públic reflexava la barreja de l’escenari: Europeus i africans escoltant, xerrant i mirant el concert. El clàssic crit de "servesa bier" dels venedors ambulants de cerveses. Nanos corrent entre la gent i jugant a preseguri-se. Gent de totes les edats. La música? Home, doncs, amb la qualitat pròpia de qui ha mamat jazz al Taller de Músics i de qui assaja dia si i dia també. Un bon inici de Festa Major.
En aquella Barcelona, però, la Rambla del Raval és un oasi enmig d’un desert de vici i memòria de temps passat. El Marsella, cau de l’absenta. Els mercats de carrer en lloc inverosímils. La carn de dones que fan al carrer des de temps inmemorials ja. Llàvis pintats, vi barat, barretes de hatxís barrejades amb plàstic per obtenir més guanys en la venda de la droga. Botigues regentades per qualsevol persona vinguda de països on passen gana. Aquest espai clou a les altres Rambles, les Rambles de Barcelona. Un espai on el brogit per festes torna a ser una constant. La nit de dijous, l’espai era per gegants, capgrossos i dracs sense foc. Turistes i més turistes fent fotos. La Plaça Reial plena de gent. Carrers estrets. La Barcelona gòtica.
***
I divendres. Divendres, l’assaig, és clar! La Mercè és una festa de castells i enguany el calendari ha ordenat les actuacions de menys a més nivell casteller: Dissabte al matí, l’esclat de colors de 7 colles a plaça -les cinc del Pla de Barcelona i les dues colles convidades de la Catalunya Nord. I diumenge, els grans castells. La màgia de malves, verds i vermells. Tres colles per fer més gran la llegenda de la Plaça de Sant Jaume. Diumenge és el dia. El gran dia. És la jornada castellera on el toc de castells sona més pur i les caigudes són grans desfetes.
L’assaig de divendres no ha anat pas malament. Les proves del tronc del tres de nou i del quatre de nou -amb la gent del folre tocant de peus a terra- han anat molt bé. S’hi han posat els dossos i els castells s’han vist ferms. Una bona dosi de confiança per aquells que sentirem el pas del castell en les nostres espatlles Quan s’han vestit les soques, la cosa ha canviat una micona. Poca gent per un assaig previ a la Mercè. Ja erem gent, ja; però com sempre, la pressió no era prou forta. S’han posat quints -com el dissabte anterior-, però el nucli del quatre,amb la mida molt ben pressa al principi, ha acabt com un bunyol de Quaresma. Al final hem pujat tres folres damunt la soca: Una vegada el del tres i dues vegades el del quatre. Dues hores justes d’assaig per prendre la mesura de les nostres forces cara al cap de setmana casteller.
– Demà farem el mateix que diumenge, però amb un pis menys! – ha dit el cap de colla pujat damunt de la taula per segon cop en aquest assaig.
***
Arribem a dissabte, doncs. El dissabte comença amb pilars a quarts de dotze a la Basílica de la Mercè. Rendim homenatge a la patrona o a les autoritats? M’agradaria creure que els pilars són per Barcelona, però crec que aquest no és el sentit d’un acte on el protocol marca més que no pas els castells i la gent que s’ho mira. No m’agrada, no m’ha agradat mai aquest vinclement del poble davant les autoritats. No he entès mai perquè nosaltres -qui els escollim i els paguem el sou- ens hem d’agenollar davant del servei. Què ho fan ells davant de la seva minyona? Per què no podem oferir castells a plaça i deixar-nos de cultes al poder?
I la cercavila? Llarga. Molt llarga. Això si, hi ha un moment de goig en aquest camí. És el moment en que comences a sentir la remor que omple la plaça de Sant Jaume després del Ball de l’Àliga. Són les acolorides samarretes del públic allà, al final del carrer ciutat. És el primer toc de les gralles de la primera colla que entrarà a plaça. Són els aplaudiments de la gent. A aquests í que els dedico la feina que faig amb la meva colla! Aquesta és la gent per qui val la pena fer castells!
La plaça és castellera per unes hores i comença la ronda simultània, els castells i la veu d’en Cervera. On és en Cervera? Aquesta veu no és la seva! És la veu del Buti. Hi ha relleu a la plaça de Sant Jaume? En qualsevol cas, la veu intenta fer crèixer l’interés i la saviesa per aquesta tradició tant nostrada.
La jornada segueix el sue ritme habitual i nosaltres fem els deures: 3 de 8, 4 de 8 i 2 de 7. Demà ja hi possarem un altre pis. Per avui, ja n’hi ha prou. S’acaba l’actuació. És hora de mentalitzar-se. Demà, diumenge, és el dia dels grans castells, de les grans construccions. És dia de folres. És hora de sentir els peus de les crosses dels segons a les espatlles, de sentir l’alè del baix sota la barbeta, d’apuntalar el segon i quadrar esquenes amb els companys de nucli. Demà les gralles em diràn si recuperem el 4 de 9 amb folre. Si fem el 3 de 9 amb folre, serà el primer en que no aniré d’agulla. Avui m’han fet entrar d’agulla en un 3 de 8 tant bonic, tant segur. No és el mateix veure el castell des del rovell de l’ou que veure’l des de fóra. Però ara cal pensar en demà. Demà caldrà fer una altra petjada al cau. Una petjada que serà dolça o agra depenent de si hem estat capaços de superar-nos novament com a col·lectiu o no. Això, però, serà demà.
Avui he patit la primera caiguda del Doctorat. I és que anava tant tranquil i tant segur de mi mateix pel camí triat que, quan m’ha dit el tutor que m’equivocava i que no anava per bon camí, m’he desorientat una micona i he estat a punt d’enviar-ho tot a Can Pistraus. Suposo que per això he tornat a la boletera del pare i m’he fet amb unes quantes carreretes més. Després de collir-les, triar-les i deixar-les a sol i serena ja m’he trobat un xic més bé i amb més ànims. Però bé, aquesta és una història molt diferent a la que t’estic explicant des de fa un parell o tres de dies, oi? Anem al tercer dia de la ruta pels Ports i rodalies? Vinga, va, som-hi!
Què bonica que és la nit a la muntanya. Embadalit mirant el cel, m’he possat a dormir molt tard. Aquí no fa fred i la nit és clara. Al nord un estel brilla sobre la resta. Al sud, un planeta sembla desprendre més llum que un estel. Miratges celestials, pau eterna… mirar amunt i al passat brillant.
Bona ruta i ben senyalitzada?! No he sabut ni per on començar i després de quatre o cinc infructuosos intents m’he endinsat a les Ombries de Panxanegra i m’he amarat de cultura local. A buscar bolets!
Bé, a buscar, a buscar no ben bé. Són ells els que m’han trobat a mi i m’han fet perdre el camí. He trobat pinetells i rossinyoles de pí a mans plenes. He disfrutat com feia temps que no ho feia buscant bolets i als vint-i-nou anys he iniciat la meva carrera de boletaire en solitari en terres del Montsià i del Baix Maestrat.
Ara són les onze del matí i estic esmorzant. No trobar el camí ha anat prou bé. Amb els prismàtics he albirat el Tossal dels Tres Reis. Encara podria pujar-hi, però mira, ara no em ve de gust! Vaig ha donar un cop d’ull al Barranc de la Fou i cap a Horta de Sant Joan.
Ah! Per cert! Fredes és un poble com cal, un poble de muntanya, com en fan falta en aquest indòmit massís que són els Ports per fer-lo encara més interessant i acollidor. Fredes té quatre carrers: El carrer de Dalt, el carrer del Mig, el carrer de Baix i el carrer Major. Té un Bar Restaurant, rural i acollidor. Hi he trobat Guies per caminar per la Tinença de Benifassà, mapes de la zona i productes “pijicumbes” per muntanyencs de l’esquerra burguesa.
Falten cinc minuts per un quart de dues i torno a ser davant del paper. El Barranc de la Fou no té res a envejar a les Gorgues occitanes i nordcatalanes. És un feréstec engorgat, encimbellat de muntanyes rocoses modelades per un riu inexistent i per un vent que ara, el què és ara, no apareix per enlloc.
Al costat de la pista, avans d’arribar a la Font del Teix hi ha una roca que passa desaparcebuda pels conductors. És una bauma que es tanca sobre la pista i que aguanta part del seu pes amb uns puntalets de pedra modelats pel vent en mil-i-una formes diferents. Si un si fixa bé, pot distinguir una palmera, un follet, un donut, … Bé, voldria anar més amunt, però el temps se’m llença al damunt i la pista no m’acaba de fer gaire gràcia.
I, bé, ja sóc a Barcelona, dutxat, amb la motxilla buida i els bolets triats a la nevera.
Baixant pel Barranc de la Fou, una família de caminadors m’ha preguntat pel camí que els falta fins a la Font del Teix. No els he pogut pas ajudar. Jo no hi he arribat pas i així els hi he fet saber.
De camí a Horta de Sant Joan, he passat per la Sènia, Mas de Barberans, el Raval de Crist de Roquetes, Xerta i Prat del Comte.
Aquesta zona és un mar d’oliveres i oliveres i oliveres i oliveres i més oliveres i alguna terrassa. La carretera a Roquetes a través de Mas de Barberans és una carretera que no pren ningú. De tant en tant, un tractor et recorda que hi ha gent al món. A mà esquerra els Ports; a mà dreta, planes, l’Ebre i la Serra de Cardó.
Passat Roquetes la nacional ja és coneguda. Fins passat Xerta tot és bastant avorridot. Els Caterpillers de les obres de la carretera són uns camions impressionants que, avui, descansen en repòs.
Em desvio pel trencant de Prat del Comte i passo de nou per terreny muntanyós. No sóm als Ports, però la natura també és generosa en aquesta part de la Terra Alta. A mig camí, al costat d’un Hostal abandonat, hi ha una font. M’he parat a omplir la cantimplora. Li diuen la Font del Fangar.
Prat del Comte s’apareix de sobte amb els seus colors terrossos darrera d’un revolt. Són curioses les ruines sobre un monticle que hi ha a la sortida del poble. Si tingués més temps m’hi pararia, però aquesta nit haig de ser a Barcelona i sento la crida de Picasso.
Una mica més i em passo el trencant de l’Horta. Just on cal girar hi estan fent obres i si no vigiles segueixes de dret al país oblidat: el Matarranya i Terol.
L’Horta de Sant Joan!
Què bonic!
Què bell!
Encimbellat sobre la seva muntanya, domina una plana il·luminada per la llum del sol que tant atreia en Picasso. Picasso, Picasso. Picasso va viure a l’Horta de Sant Joan. Segur que era el seu amagatall del brogit del París que ell va viure. I davant per davant de l’Horta, la mole, la impressionant muntanya, l’increible illot de Sant Salvador, el magnífic cim de Santa Bàrbara. Pura veneració pel desconegut.
He visitat l’Horta de Sant Joan abans de dirigir-me cap al Monestir de Sant Salvador i iniciar la ruta de les Ermites. Un camí fàcil i ben senyalitzat que utilitzen per anar el bosc la gent de l’Horta i d’altres llocs. M’he trobat molts turistes i he seguit el camí fins al pla dels xiprers, just sota el cim. Després he tornat enrera. Per primera vegada a la meva vida he tingut vertigen. Però les vistes i el camí són fantàstics. Tota la Terra Alta fins a Gandesa es descobreix des d’aquest cim altiu. Tot el Massís del Port i enllà, el Matarranya s’obra a la vista del viandant.
Sortint de l’Horta me n’he anat justament cap al Matarranya. He volgut entrar a la regió més desafavorida de la Franja i m’he acostat fins Arenys de Lledó i Calaceit. Oliveres i més oliveres. Carreteres buides de cotxes. Pobles plens de vida. Arenys de Lledó m’ha donat la sensació de poble altament visitable. Calaceit te un poblat ibèric i sembla una de les poblacions més grans d’aquesta nacional 420.
I bé, de Calaceit a Barcelona hi he tornat per la N-420, per la A-7 i per la Pau Casals. Fosc, de nit, recordant aquest bell viatge i escoltant roc dur a la ràdio. Brogit al borgit!
A Reus, les rondes estaven colapsades i a mida que m’acostava a Barcelona, tornava a trobar-me la circulació cada cop més densa, més enganxifosa, més sorollosa. Al acostar-me a ciutat he vist que hi viu massa gent, massa persones, massa anònims. No m’hi acostumaré mai a la metropoli. Vols dir que sóc un d’ells? Crec que sóc un barcelonauta: una petita ànima rural perduda en la inmensitat de formigó i malabava que m’envolta i m’oprimeix.
Hauria de ser al bosc, però m’ha agafat una mandra de tres parells de nassos. A més, ja hi aniré d’aquí a una estona. Segurament dinarem a Espinzella amb pares i nebots. O sia que ja tindré temps de caminar, si vull i en tinc ganes. Que, per sort, encara tinc llibertat per fer el que vulgui els caps de setmana. Bé, la llibertat, la llibertat, no ho sé. Però mate-m’ho i anem per feina.
Ara el que vull és seguir tirant de la memòria, de la memòria dels Ports. M’acompanyes al meu passat?
He volgut fer massa quilòmetres en un dia i, finalment, només he pogut fer una de les rutes previstes. Ara sóc a Pinar Pla. No caminaré pel Barranc de la Fou, el Retaule i les Mirandes. Faré la ruta del Tossal dels Tres Reis, m’acostaré a Horta de Sant Joan i cap a casa.
Els Ports són una escopinada dels Pirineus enclastada a les terres de l’Ebre, el Maestrat i el Matarranya.
M’he llevat a les set del matí, congeladet i cobert de totes les peces de roba al meu abast. La nit, colrada d’estels, ha estat molt freda. Només els puntets brillants del cel l’han fet suportable.
Ben d’hora he pres el sender bosquerol que neix al costat de la Font de Cova Avellanes i que em porta fins a la falda de la Mola del Boix, un vaixell que s’enfonsa als Ports. Enmig d’un bosc de fades i encantaires he aixecat els ulls cap una roca propera i m’he cabrejat. Collons! Una imitació per turistes d’una cabra hispànica!
He seguit fent camí distret a través d’unes terrasses antigament cultivades i la meva sorpresa ha estat quan la imitació per turistes m’ha aparegut en una altra posició. Quan m’he acostat a la roca, la cabra ha fet uns esgarips guturals. Suposo que un avís de la presencia del muntanyenc foraster.
Per on es dóna la volta en aquest tou de roques? Per un moment la paret de la Mola del Boix m’ha semblat infranquejable. Miro i remiro les roques escatint un pas que em permeti creuar a l’altra banda, però tot és endebades. No sé trobar per on el camí pot creuar la carena sense fer una micona d’escalada. Un soroll. Entre els arbres, cercant el camuflatge perfecte, un cabró hispànic, grós, em fita espectant.
– Que fa aquest galifardeu a aquestes hores per ací dalt, xeic!
Ressegueixo les seves feixugues passes per boscos i marges i m’ha portat fins un pas entre roques, a un estret pas que m’ha obert de nou la vissió sobre el Delta, una vissió molt més clara que la d’ahir. I al fons, potser un núvol, potser Mallorca, potser un producte de la meva fèrtil imaginació. El Pas de l’Embarronat és això, embarronat.
Són les deu. M’assento, em posso roba més estiuenca, esmorzo amb gula i segueixo camí cap a Serrassoles i Casetes Velles. Serrassoles i la Mola del Boix són un combinat perfecte. Serrassoles està plena de pinedes, vestida i coqueta; la Mola del Boix mostra la seva impúdica nuesa de roca grisa i ferrenya.
Haig d’agafar la llanterna per continuar escrivint. Ja és molt fosc aquí, a Pinar Pla.
El camí per la Mola de Serrassoles transcorre entre pinedes i plans, en un camí lleugerament ascendent, però molt agradable. De cop, apareixen, lluny a la vall, les Casetes Velles, masies disperses a la plana. És un lloc tot bufó, que m’ha recordat els països occitans, als indrets on la gent viu lluny del brogit urbà.
He devallat a la plana sense seguir massa el camí marcat. No és necessari. De baixada, he assistit a una descomunal batalla campal entre un mastodòntic escarbat negre i un llefiscós cuc grisós. L’escarbat aguantava a la boca el cuc que es recargolava i regirava a tort i a dret, intentant escapolir-se d’una mort segura i propera.
Se segueix aquí els senyals del GR-7 que van per una pista forestal transitable on, de tant en tant, es troba algun cotxe de boletaires esperant els seus amos. De cop, una cavitat a mà esquerra m’ha cridat l’atenció. És l’entrada d’una vella mina en desús, un túnel llarg que jo, imbècil de mi, començo a seguir lamentant-me d’haver deixat la llanterna al cotxe. He tingut una mica de por i he girat cua.
Un tros més endavant, una bassa anuncia la proximitat de la Font de la Llagosta. Per fí! La cantimplora ja està totalment seca i necessita del líquid element.
Un tros més endavant, el GR-7 deixa la pista i jo, també la deixo, per dirigir-me a la Cova del Vidre, una bauma usada en temps prehistòrics per aixoplugar homenots i que, en l’actualitat, és un bon lloc per fer-hi bivac. És una bauma gegantina, amb raconades recollides per dormir-hi calentó i amb la fondària suficient per fer-hi foc sense perill d’incendi. El socarrimat sostre així ho demostra. Veus, si hagués fet més cas a la Guia, podria haver fet la ruta d’ahir i la d’avui juntes i podria haver passat la nit a la Cova del Vidre.
I bé, aquí comença la part més feréstega i primitiva del cap de setmana. Aquí és on els barrancs apareixen en tota la seva immensitat. El perill m’acompanya a cada passa. El bosc és magnífic, llegendari, embruixador. A mà esquerra, les roques escarpades i senyorívoles, a mà dreta el bosc que s’esfondre cap al no-res de la plana llunyana. El Barranc de Barretes, primer; i el Barranc d’Orió, després, ens mostren la petitesa de l’ésser humà en l’immensitat de la natura. Aquí, com a pocs llocs, es descobreix la fatxenderia de l’home, creient que algun dia acabarà amb la terra. Aquí segur que si fan bolets a dojo. Coi! El bellugar d’unes mates, i un esbufec entretallat i monumental atrauen la meua curiositat. Al acostar-me a les mates, en surt esperitat un senglar gros com un bou que arria barranc avall.
On és el coll de Pallers? Enmig d’aquesta vegetació sembla ben bé que el coll no arrivarà mai. Per un moment, m’he sentit atrapat en la natura. No pas perdut, però si atrapat. Unes veus m’han tret de l’encanteri. Dos boletaires amb les cistelles carregades traguejaven d’una bota de ví. Cal pujar per unes roques i ja s’arriba al coll de Pallers.
El coll és ple d’alemanys prenen el sol sòta el Paller Gros. Jo hi he fet un mos afamat avans de reprendre el camí conegut fins a Cova Avellanes.
Pel camí uns “domingueros” m’han convidat a un revifador traguet de ví. Deliciós.
He dinat a quarts de quatre en un bon restaurant de Roquetes, davant el televisor i seguint les converses d’una família propera. L’accent de la zona és deliciós, però sembla que a TV3 no se n’han adonat d’aquesta riquesa de la nostra parla i la presentadora segueix la plana monotonia del català estàndar, la llengua sense accents, sense variants dialectals, de plexiglàs. Quina pena.
I bé, ho deixo, perquè tinc el braç adolorit d’aguantar la llanterna. Bona nit, i fins demà.