El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui és dilluns dia 15 d’agost. La primera meitat de les vacances s’ha escolat ja pel desaigua dels records i la memòria. Sóc a Calafell, a ca ma germana, però hi sóc de debó?

El meu cap és amb en Severin, en Bernat i els dotze privilegiats que avui han començat a caminar la primera etapa de la Transpirinenca en versió Giroguies. Una setmana els separa de Núria en un recorregut que no he deixat de rememorar pas a pas des de l’arribada a l’estació del cremallera.

I és que ahir vaig tornar amb el primer grup de gent en participar en aquesta aventura pirinenca, una aventura rodona, rodona i d’una màgia que ha desplaçat la Transamerica del 2002 com a millor vacances viscudes fins ara.

La pujada al Querroig, la nit a coll de Banyuls, Panissars, el Puig Neulós, el refugi de l’Ullat, les Salines, el Costabona, el naixement de la Muga, el coll de la dona morta, el Comanegra, el mas darrera el Mont Capell, les vistes d’Olot, la pluja d’estels vora coll d’Ares, la petita cursa fins al Pastuira, la nit d’eufòria vora el Ter amb en Ramon, en Severin, en Roger i en Pau, la boira de Roca Coloma, l’aigua freda i la guineu de Salines, el Canigó al costat, la Mediterrània cada cop més lluny, la carenada final fins al coll de Nou Creus i Núria. Un munt de records que es barrejen amb els rostres de companys i companyes.

I és que han estat set dies que s’han fet curts al costat d’un grup de gent inconmensurable. Suposo que aquesta setmana en faré la crònica, la crònica de la Transpirinenca a l’estil Severin.

Ah! I veient l’espectacularitat d’aquesta setmana ja espero amb desig els camins que és capaç de trobar-nos aquesta mena d’isard dels Pirineus que té ben poc a envejar al gran George Verón. L’any vinent començarem a Núria, però fins on arribarem?