Per camins de Tramuntana
Deixa un comentariLa nit reparadora ha tingut com a protagonistes les vaques -pels que es van decidir per les tendes de campanya- i el só del ví negre reparador convertit en roncs -pels que vam dormir al Refugi-. Van caure quatre gotes, però el sol torna a picar de valent en aquesta serra de l’Albera on sol, mar i tramuntana són grans protagonistes.
Després d’un esmorzar lleuger, de deixar els estris al carretó senglaner de les motxil·les, de carregar la bossa de ganyips (ho vaig aprendre fa poc, jo en deia fruits secs) i d’un entrepà preparat pel nostre “salvador” Bernat, emprenem el camí remuntant per sobre mateix del Refugi de coll de Banyuls cap al Puig de les Eres i el Pic de Salifort.
Ah! Si! Me n’oblidava! El sopar d’ahir, dins del Refugi fet en un búnquer, va estar amenitzat de conversa sobre la guerra civil, sobre la nostra terra, sobre els exiliats i els nacionals i va acabar amb unes fresques notes del Tin whistle d’en Roger, el nostre anglès afincat a Suècia.
On estava? Ah! Sí. Pujant al Pic del Salifort des de Coll de Banyuls. A l’Albera ampurdansa hi ha boscos. Jo sempre havia pensat que només n’hi havia per la banda del Rosselló i pels voltants de Requesens, però la pujada al Salifort presenta alguns trams boscans que ajuden a alleugir la calor.
Des del Salifort, la vista és espectacular i el carenejar fins al Refugi de la Tanyareda ens permet d’admirar l’obra d’art que la Tramuntana ha fet damunt dels arbres que s’apropen massa als cims de la serra de l’Albera. Arbres monumentals o més menuts, tots arrupits de nord a sud, amb branques allargades com si volguessin abastar la Catalunya Sud que els és tant propera.
Arribem als peus del Puig Neulós. Cal salvar el desnivell fins al cim del gegant de l’Albera on una gran antena de comunicacions intenta competir amb el monument d’en Manel de l’Albera, el pastor-escultor d’aquesta serralada que sembla ser que descansa al cementiri de Sant Martí de l’Albera.
Sóc en terra coneguda. L’any passat ja hi vaig pujar aquí dalt. Ho vaig fer des de Requesens, allà vaig per on circula el GR-11. Un tros enllà, just on acaba la pista que puja des del citat casal, hi ha el Roc dels Tres Termes i el camí emboscat que, en forta baixada, ens deixa al coll de l’Ullat, on el Chalet de l’Albère ens ha de permetre refer-nos per seguir camí al dia següent.
Baixem bosc avall amb l’esperança d’arribar i trobar-nos en Bernat amb tots els estris a punt, però els camions de La Jonquera i la caravana de cotxes d’El Portús, el tenen ven atrapat. En Severin aprofita una plana propera al Refugi per fer una sessió d’estiraments que ens ajuda a recuperar-nos d’aquesta exigent jornada alberesa. L’alcohol i la paella engolits per un grup de francesos d’un camping proper els fa fer el ridícul amb els seus intents de molestar a qui té d’altres coses a fer que barallar-se amb gals panxuts i borratxos.
Finalment, arriba la furgoneta i amb ella, la tovallola i el sabó i una dutxa d’aigua freda tot just abans de sopar. Són quarts de nou del vespre i la vista des de la terrassa del chalet és tant espectacular com el fred que hi carda. Les postres i els cafès els fem tot mirant el Canal Meteo de la tele colonial francesa amb la companyia d’altres caminants i d’un parell de Mastins dels Pirineus, tant negres com tranquils, que em fan caure la baba.
Aquesta nit -ja sigui per l’efecte matalàs o per un menor consum de ví- els roncs no apareixen amb la força de coll de Banyuls. Aixó si, gairebé patim lesions per la dificultat d’accés a alguns dels llits d’aquest Refugi francès.