El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquesta setmana he tingut els nebots a casa. Els nebots i els pares. Bé, primer va ser la Marta tota sola que em va fer un retrat per penjar-lo a l’entrada del Cau. Després va ser el Pau, tant menut com pallasso i entenimentat. I ara, aquesta setmana tots dos, juganers i riallers de mena. Aquesta setmana hem voltat una micona. El dijous vam ser als Sots Feréstecs. Com que els avis, els meus pares, ja són un pel granadots, hi vam anar amb el 4×4 de l’avi.

Per arribar als Sots Feréstecs, cal acostar-se a l’Estació de Tren del Figaró. D’allà mateix surt la carretera cap a Montmany. Una carretera asfaltada que va pujant i revoltant fins que s’acaba l’asfalt tot just a l’indicador d’aquest lloc on trobem Ca l’Uià, tot ple de cotxes vells i en desús. Allà comença una pista que primer ens porta a Sant Pau de Montmany, el lloc on en Raimon Casellas situa la residència de Mossén Llàtzer i la parella d’ermitans que l’acompanyen des de Barcelona. I un trós més amunt les ruïnes de la Rovira.

Fet en cotxe aquest camí perd part de l’encant de la novel·la d’en Casellas, però encara serva una part de la ferestega ànima que apareix en la novel·la d’aquest autor modernista. Llàstima que bona part d’aquests sots estiguin cremats. Però al cotxe tot són exclamacions i comentaris davant de l’espectacle d’aquest espai situat a mig camí entre Barcelona i Vic.

Un tros més amunt trobem un parell de cavalls amb una cria que la mare protegeix amorosament. Bé, cavalls, cavalls, els nebots hi veuen unicorns i la veritat és que l’estilitzada figura d’un cavall blanc recorda aquesta bèstia mitológica dels contes.

No triguem pas massa en arribar a Puiggraciós, magne santuari dedicat a la Verge que, segons conta en els seus Goigs

A Puiggraciós soterrada
mil dos-cents noranta-nou,
vostra Imatge venerada
la trobà un pastor i un bou.
Flor boscana, immaculada,
de perfum miraculós.

I quina vista més bella la que ens ofereix aquest lloc:

tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Un tros enllà, camí del coll de Can Tripeta, unes planes ens serveixen per dinar. Per dinar i per llegir. Per llegir i per fer els deures. Per fer els deures i per mirar el cim del Turó de l’Home que treu el cap un tros enllà del Tagamanent. Les ombres dels arbres ens aixopluguen del sol i l’aire i és tant fí que fa mandra de sortir. Però, tot arriba i ja són més enllà de les sis de la tarda quan ens decidim a baixar.

Ara, però ho fem pel camí més concorregut, el que mena a l’Ametlla del Vallès, a la C-17 i cap a casa. Una bona sortida a prop d’arreu.

Vés! Ara l’hauré de fer caminant i acostar-me als Graus de la part dels Cingles de Bertí i al Castell de Montmany. Però crec que el millor serà reproduïr el camí de Mossèn Llàtzer. Arribar-hi en tren i desfer camí a la manera d’antany. Potser encara m’hi trobaré la Roda-soques. Qui sap.