El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Quan els veus pel carrer t’allunyes d’ells. Et fan pena. Gent sense sort, penses. Gent sense ofici ni benefici que vagaregen tot el dia pels carrers de les ciutats occidentals per pidolar el poc que necessiten. Carn de menjador popular i beneficència. Gent sense cultura, desplaçats i desclassats. Pobra gent, penses. Però potser n’hi ha uns quants que no funcionen d’aquesta manera. Els vols conèixer.

Ja fa uns quants anys d’això, però… Recordo que estàvem intentant engegar la furgoneta amb mon germà per anar fins al magatzem a buscar algunes cosetes per la botiga que en aquells temps regentava ma mare, quan vam sentir un soroll de motor una mica especial i tot estrany. Quan mon germà va baixar de la furgoneta, allà al darrera, rebuscant a la brossa, hi havia un home brut i esparracat amb una barba d’uns quants dies, un barret tot estrambòtic i un llibre revellit a la mà, que li va dir exactament quin problema tenia al motor. No li vam fer massa cas, la veritat, però quan vam portar la furgoneta al taller, allò que ens havia dit aquell jan era exactament el que passava.

Un reportatge del Canal 33, emès un divendres al vespre del mes de juliol mentre la gent devia estar mirant l’entrevista amb un personatge molt i molt important i una pel·lícula forç interessant per TV3-, em va recordar aquesta feta. Era un documental sobre els rodamóns dels trens dels Estats Units de Nord-Amèrica. Un col·lectiu d’individus que cerquen la llibertat lluny de l’esclavatge de la tecnologia que ens impregna i ens domina. Perduda la dimensió natural i humana de l’existència ens veiem sovint superats per tot un munt d’estris tecnològics que se’ns fan imprescindibles i semblen solucionar-nos l’existència. Però a quin preu?

L’altra dia llegia un article escrit ja fa un quan temps per l’Eduard Aibar a Paper de Vidre en el que parlava dels Amish i la tecnologia. Segons explicava aquest professor de la UOC, davant d’un nou giny tecnològic, els Amish, reunits en consell, es pregunten: Ens uneix o ens separa?

Bonica reflexió, oi? Com diu ell la societat amish no és, ni de bon tros, una societat utòpica, però no està malament la pregunteta, eh?

Tornem, però, als trens de les praderies i als seus genets lliures. És curiós veure com es relacionen -segons conta el documental- els rodatrens americans, els llaços d’amistat que si desenvolupen, els noms amb els quals es bategen entre ells d’una manera similar a la dels indígenes d’arreu del món, la manera d’enfrontar-se a la mort. Impressionant veure la relació existent entre Horizontal John -malalt terminal-, el seu gos i un company a qui troba de tant en tant i que serà l’encarregat de llençar les cendres del difunt tot resseguint les vies, després d’una cerimònia funerària basada en el cercle de l’amistat entre rodamóns.

Les coses venen com venen i l’emissió d’aquest documental ha coincidit amb un regal que em va fer una companya de feina. Una novel·la sobre una de les tribus dels indígenes australians en la que una dona americana va de walkabout amb els "autèntics" -nom amb el qual es coneix la citada tribu australiana segons aquest llibre-. I què és el walkabout sinó una manera mística de rodar el món? Una altra manera de mantenir els lligams entre la natura i l’home per damunt de qualsevol tecnologia d’una manera força espiritual.

També ha coincidit amb una altra lectura no demanada i trobada a les prestatgeries de La Tralla vigatana. Una lectura que incideix també en aquesta problemàtica home-societat-tecnologia. A "l’esperit de la política", l’autor ens ofereix una visió de la perversió del concepte de política des de la Grècia clàssica -on tenia un sentit holístic- fins a l’actualitat -on s’ha reduït exclusivament a la recerca del poder de decisió dels governants-. El problema inherent a aquesta degradació dels mots és l’allunyament que l’home fa de sí mateix i de les dificultats de desenvolupar-se com a persona, com a societat i com a unitat dins d’una regió biològica, natural, abastable.

L’autor, un dels amics de Sofia de la comarca d’Osona, ens diu en aquest llibre que la democràcia occidental actual és una quimera inexistent, ja que les dificultats de comprensió inherents a l’ús extensiu de la tecnologia fan que una persona no pugui conèixer tots els problemes socials amb la profunditat necessària per a prendre decisions i que es veu abocat a creure en els especialistes de cadascun dels problemes a resoldre. Les decisions individuals resten doncs subordinades a les explicacions que els tècnics en la matèria en qüestió aboquen. El resultat és la tecnocràcia, el sistema de decisió propi de les democràcies occidentals actuals. Un sistema que esclavitza l’individu, tot fent-lo dependent de la tecnologia i qui diu que hi entén…

…Per mostra un botó: Cita l’autor un proverbi africà -demostrat pels fets, ens diu l’autor de Tavertet- segons el qual si et pica una serp, trobaràs la planta que en té l’antídot a deu passes. Ai làs! Som capaços de reconèixer aquesta planta? Més encara, com podem trobar l’antídot a deu passes si ens desplacem amb vehicles a motor i no caminem? I una altra: Segur que l’antídot encara hi és o l’hem cobert d’asfalt sota una carretera? En definitiva, l’antídot possiblement ja no hi sigui. Caldrà portar-lo en avió d’algun laboratori farmacèutic on l’hagin fabricat artificialment i pagant amb diners. És una millora? És un avenç? Hem evolucionat?

Ufff! Déu n’hi do! I tota aquesta reflexió a partir d’una coincidència de lectures, documentals de televisió i records! Mare de Déu Senyor! A veure si tornem a començar el Doctorat i em torno a centrar en qüestions de govern local en xarxa. Crec que serà més senzill, no?

Ah! Si. Per si de cas, aquest estiu me’n vaig de walkabout predefinit pels Pirineus més mediterranis. A la tornada t’explico com m’ha anat el viatge entre l’Estació de tren de Portbou i el complexe lúdic-turístic de la Vall de Núria.