El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Recordo el Taradell de les fonts i de l’aigua. Jo era menut quan l’avi em portava a berenar ara aquí, ara allà. Ara, es fa dificil de reconéixer els llocs on paravem a berenar. La majoria són cau d’esbarzers i brolla baixa. Però si uns camins desapareixen, d’altres venen a substituir-los. Aquest relat és el d’un camí vora la riera de Can Masgrau. Hi vols venir?

Sortint de Taradell per la carretera de Viladrau hi ha una barrida del poble de gent afable i treballadora, treballadora i somiadora, somiadora i… Bé. De bona gent. Un dels carrers d’aquesta barriada és el Camí de les Gaies, que de carrer passa a camí i de camí a escales i d’escales a senderol tot just passats els horts que els veïns van treballant any rera any des de ves a saber quins temps.

Seguint aquest sender s’arriba a un roquissar vermellós que devalla suaument fins a la riera de Can Masgrau i, al acabar el roquisar, un sender ens porta fins la carretera de Viladrau, just al punt en què es troba un indicador força rovellat del sender que, amb molt bon criteri i força feina, van mantenint els companys del Centre Excursionista de Taradell.

Aquest camí ens pot portar fins al castell, però molt abans d’arribar-hi i, tot just passat el trencant que mena a Can Masgrau hi ha un camí a mà esquerra que ens porta a la riera en un lloc màgic que em porta records agradolços. Agres, perquè encara recordo quan, de ben menut i en companyia de l’Avi Josep (en Pepitu de Cal Sastre o el manyà del Tint), vam viure la caiguda d’un cosí a la riera entre les roques que en aquest punt hi ha encara, ara. I dolços pels berenas de pà amb membrillu (ara en diuen codonyat) que l’àvia Maria ens preparava amb tant d’amor.

Sempre que hi paso, m’hi aturo a recordar l’avi amb el bastó i la cosinada juganera que l’acompanyava i que saltava d’una banda a l’altra de la riera o que jugava a ves a saber quines coses. Ara, la fesomia està una mica diferent. Si més no, no recordo pas que hi hagués el camí que a llevant del roquissar remunta la riera per la banda de les cuines d’en Rocaguinarda (si no són en aquest costat de la carretera de Viladrau, ja m’ho sabreu perdonar, però així és com m’ho contava l’avi i així és com m’ha quedat en la memòria). En qualsevol cas, aquest camí va vorejant la reira per la seva banda esquerra amb uns paisatges més propis dels contes de fades que de les narracions televisades modernes.

Remuntant remutant s’arriba a una pujada força empinada que serveix per remuntar la presa que aguanta l’aigua creant un pantà que aquest segur que no hi era en temps dels meus records. El dia que vaig fer aquesta passejada, hi havia un pare i una filla amb canyes de pescar -no sé si hi ha peixos o estaven passant l’estona-. Però el camí segueix vorejant el pantà fins arribar a una pista que a l’esquerra dèu portar a la carretera i a la dreta va pujant suaument fins a un nou roquisar primer i fins a la plana de Mansa després.

Un dubte. Qui ha reconstruit aquest mas, hi ha posat un roquissar a l’entrada i amb ferro hi ha forkat el nom "Amansa". Sempre havia entès que era Mansa el nom d’aquesta casa, però aixó és una cosa que hauré de comprovar amb algun d’aquests savis populars que tenim en aquesta vila. Segur que en Jaume de Cala Laia, Mossèn Josep o, fins i tot, Mossèn Pladevall en podrien dir alguna cosa i aclarir-me aquesta feta. Els hi hauré de preguntar.

Tot just passat el mas, el camí es bifurca. A l’esquerra s’arriba a la carretera de Viladrau en un punt on una barrera no deixar baixar els cotxes cap aquesta contrada. A la dreta, el camí va pujant i pujant, tot farcit d’amples revolts fins arribar a la Collada. Tot just sota la Collada he vist un arboç i m’ha vingut al cap la imatge aquella tant castellana de l’ós i l’arboç, simbol del municipi de Madrit. Seguim camí.

A la Collada hi ha un tou de camins per fer. Es pot anar fins a la Trona tot planejant. Es pot pujar a l’Enclusa per la via directa. Es pot anar cap al cantó del Villar i de Viladrau. Es pot pujar al Puig Grifó i, seguint camí, anar fins al Coll de Taradell o, fins i tot, voltar cap al Castell. De possibilitats n’hi ha moltes, però tafaner de mena com sóc, he desfet un tros de camí per endinsar-me a la zona d’ensinistrament de gossos de caça que hi ha entre el Puig Grifó i el castell. Cal estar alerta que no estiguin ensinistrant gossos, ja que pot ser perillós. En qualsevol cas, per fer-ho, s’agafa un camí que surt de la pista per la qual hem pujat a la collada per la dreta. El camí va faldejant el Puig Grifó fins que esdevé un sender i, un pic més endavant es bifurca. A l’esquerra es dèu pujar cap a la carena del citat Puig. A la dreta el camí arriba fins al centre de la vall i puja cada cop més embrollat i perdedro fins a les baumes i roquissar que hi ha darrera del Castell de Can Boix.

Des d’allà només cal arribar fins el castell i desfer el camí senyalitzat amb les marques blanques i grogues del Sender de Taradell fins arribar al punt de sortida.

Un camí variat i entretingut que ens porta per una de les contrades més boniques del municipi.