El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Què em passa? Quant m’he llevat no em trobava pas malament, però el cos no em respón i els pensaments comencen a prendre aquell aire tràgic propi de les derrotes més sonades. Com pot ser que no em responguin les cames per pujar al Costabona? Amb les ganes que tenia de tornar a aquest cim i no hi ha manera. Tanco el grup i els faig esperar-me massa sovint.

Em sap greu i penso que hauré de tornar enrera per no fer-los aturar. Una “pájara” en diuen en el món del ciclisme. Recordo que la última que vaig tenir d’aquest tipus va ser pujant a l’Aneto amb en Benjamí i l’anterior potser debia ser a la Pica d’Estats. Tindré els co… d’abandonar l’aventura tant a prop? El sucre és un bon reparador en casos com aquest i certament m’ajuda a arribar al cim del Costabona. Allà somric. Ja em sento molt millor i la resta de la jornada ja torno a ser jo.

Però cal no córrer per parlar dels senyorivols voltors donant tombs ben a prop del cim del Costabona. Una bèstia morta que ens trobem baixant del cim n’era el motiu. Els xiulets de les marmotes. L’espectacle del núvol que apareix al cim del Costabona, desapareix tot seguit, torna a apareixer i es va fent gran, gran, gran, gegant, immens. En la pujada al Costabona ens agafa la boira, en Severin replega el ramat i ens aturem a menjar ja ben voltats de núvol. La visió dins del núvol és perfecta, però estem rodejats de la grisor de les muntanyes. Un grup de cabres se’ns acosta a la recerca de menjar i potser de companyia. Quantes són? Vint, trenta, … No ho sé, però és la primera vegada que em trobo amb una situació d’aquesta mena i per la reacció dels companys crec que no sóc l’únic al que això li ve de nou.

Seguim pujant i jo vaig al darrera.

Ara ja em trobo una mica millor, però decideixo regular forces per la resta de la jornada. No se sap mai com pot anar el descens fins Vallter 2000. Crec que faig bé. On sóm? Coi! Quines fites més grosses! Però si en aquella roca hi posa: “Benvinguts al Pas del Meridià”! Vés per on, desapareixen els espectres que m’han acompayat i una alanada cassolana m’arriba del sud. Sóc al Coll de Pal! El pas del Meridià Verd! Sento l’olor dels esmorzars a Puig-l’agulla, veig el cim de l’Enclusa i em sento lligat per una fina línia imaginària amb el coll de Taradell. Sí. El Meridià passa per casa i els dos entrepans que he fet avui m’acaben de donar forces. Ara si que sóc jo de nou! I ho sóc amb tanta força que a Roca Colom estic a punt de deixar els pals que m’acopanyen. Una llarga plana ens porta a la Portella de Morens. Allà baix hi ha les instal·lacions de la pista d’esquí de Vallter 2000.

Està a punt d’acabar el dia més negre -personalment parlant, és clar- del trajecte. Crec que l’he superat amb nota veient la manera que l’he començat. Només ens falta baixar fins al Refugi-Alberg de Pastuira i s’haurà acabat el dia.

Asfalt? Em calço les espardenyes de set vetes, el millor calçat per caminar per asfalt, descansar els peus al final de jornada i…

… baixo a pes ferm per les corves de la carretera. D’altres, més agosarats que jo, prenen un dels braços del Ter per fer el descens i salvar els revolts. Quan passa la furgoneta d’en Bernat deixo pals, botes i motxil·la. Alliberat del pes, corro per notar el vent a la cara i arribar al Refugi on ja esperen els incombustibles. Una estona de descans molt minsa i, apa vinga, a jugar a bàsquet.

Al Pastuira, el primer en dutxar-se és en Severin. Curiós, no? Que el primer en fer-ho sigui el guia?

Falta un dia per acabar. La primera Transpi de Giroguies està a punt d’arribar a la seva fí i cal celebrar-ho com cal. En Ramon, que ha pujat especialment per sopar amb el primer grup de la Transpi, porta el nèctar dels Déus, un tou de saviesa popular i un bon grapat de coneixements estelars propis de l’alta muntanya.

La nit del Pastuira restarà en la memòria dels expedicionaris que la vam viure intensament. A les portes del Refugi, mirant al cel, xerrant, rient, … Estàvem a punt de completar els 150 quilòmetres -pam amunt pam avall- que fan els Pirineus gironins. Perquè haviem d’anar a dormir d’hora si l’endemà el que ens quedava era la cirereta del pastís?