MOMENTS

COTTON IN THE SKY by JESUSEGE

L’enyorança s’acostuma al present i als seus propòsits, cobra intensitat i és metàl·lica traïció de la memòria, ferida lleu, ressó d’ahir pausat en la distància.
Hi ha dies en que l’enyorança és una pedra.
Hi ha dies en que les coses semblen els llavis d’allò no pronunciat.
Hi ha moments massa lluny.
Hi ha moments en que l’enyorança es la presència que en mi ocupes.


EL MIRATGE DE L’HIVERN










BAHÍA DE SANTANDER BY PHENIX


1.

 

Vol de l’hivern,

sobtat colp de vent,

finestra travessada
i enfebrida.

 

2.

Ara que et veig,

els versos són
paisatge,

una ànima espadada
de nuesa.

 

 

 

3.

Les avingudes són
vidres

perduts entre els xàfecs
de març.

El silenci és  ferida prenyada de fred.

 

 

4.

 

Si el teu llavi desa

la tralla de l’amor
sobre la fosca…

Vindràs?

 

 

5.

El mos de la carn

és un estrèpit suau,

un vel de ruixim
sobre la pell nua.


Gràcies a PHENIX per la seua fotografia preciosa BAHÍA DE SANTANDER



CONDICIONALS IRATS



Voldria ser com la gent que reposa en pau,
la gent ordenada amb mirada enjorívola,
la gent que té un ànima inventada cada dia,
la que estima per primera vegada,
que creix on no hi ha gestos ni presències.
Voldria viure en una casa plena de sol
perquè tu escoltares els ocells imaginaris,
aquells que exaudeixen la pluja.
Voldria aturar l’adéu mentre l’enyor
es sotmet a les invocacions de la vesprada.
Voldria morir on sovintegen
les mirades i els costums.
Ara t’ho escric, només per fer-te saber
que tot és com abans,
que hi ha una mateixa voluntat
feta de condicionals irats
i paraules repetides.

QUATRE RÀFEGUES DEL VENT

          





 





          I

 

L’arbreda de la fosca

dringa pel dol

del vent planetari.

 

          II

 

La veu del vent

és un soroll remotíssim…

Fa massa tems que no ets açí.

 

            III


Les paraules ploren

entre el gris difús

d’aquesta brisa freda.

 

           IV


Només un cos sol

on cap l’aparença

dels colors adormits.

Tot és silenci i vent,

porós horitzó

en una mar deserta…


 

 

 

AL VORAVIU DE LA PASSIÓ


A aquest amor li cap només amor, camins d’aigua, dolors breus tot marcant el cos on el fred és absurd.
A aquest amor només li cap la nit amb una lluna aliena sobre l’esquena blanca del capvespre.
He mirat auest amor amb ulls de sal. Recordava haver-li vist mentre s’obria pas per dins de la passió. Hui, l’he mirat per esbrinar l’amor i les coses que importen. Són els matisos que la carn embasta al voraviu de la passió, és el fum dels sentits, un ball d’arestes. Sóc jo que encara no he après a negar-te…

EL TEMPS INVOLUCRAT

CLOCKS by S. DI PINO

Ahir eren imprecises les hores,
criatures estranyament abstractes ,
entre llàstimes  i veus vulnerables,
entre espies que escarceraven rellotges
i discretament  acaronaven els somnis.
La ingratitud era un jardí
on no cabien els teus ulls.
Cadenes com estrelles de llàgrimes
urgien a les meues mans en els minuts absents:
el tic-tac còmplice,
una palometa peresosa,
un gratacels sense pell,
l’estupor d’un camí,
la raó i el seu present…
L’ahir era una baralla de naips mutus
que esmicolaven els dies
versemblants,
aquell temps involucrat.

EN ACABAR-SE EL DIA

En acabar-se el dia
caurà una cortina de paraules
desconegudes i senzilles,
preguntes i respostes,
la fotografia de la distància
que em distreu de tu.
Tancaré la cambra on viu la meua solitud
I les ombres, els camins,
els gestos de clemència…
Fora del dia, els ocells llunyans
se sentiran atrets pel teu nom,
invocat en secret pel futur més incert.
Tot serà un riu d’imatges vagues
que encara hem de viure.
Tot caurà en la fondària de la carn
que ens separa de l’ànima.
Molt lentament, en acabar-se el dia
la teua llengua aquosa serà boira desperta,
Inconfessable densitat que em banyarà la boca.
Caurà una cortina de besades, suspeses
darrere del ressò dels versos.
Et miraré les mans i les rialles
mentre m’esperes al final de les hores dormides
en acabar-se el dia…

BREVETAT AL FEBRER



NOMÉS NOSALTRES

Són les onze de la nit.

Ací estem,

només nosaltres:

els teus llavis, la finestra,

l’abaltiment i l’hivern

adormit en un fil de veu.


 

 

PLUJA

He desfet el dia

amb la certesa que vindràs.

La melangia és ara

tan sols  pluja de paraules.

 

 

 


IMPERATIUS

Encén-me la boca.

Fes-me desoir tot el silenci.

Sotmet-me a la claredat
del teu esguard.

Atura el temps on ressonen les flors.

No mires enrere.

Vetla els meus somnis.

Amb un  sol
gest, prodiga’m el teu amor.

Encén-me novament la boca.