“La conquête” de Sarkozy
En dos moments de la pel·lícula, Chirac qualifica Sarkozy amb tres adjectius que diu que faran que els francesos no l’acceptin: és liberal, atlantista i europeista. Vaig quedar un pèl xocada, ja que a mi tots tres em semblen positius, però tothom sap que, en general, els francesos sempre han volgut ser sols. Potser a la segona volta de les eleccions, a Sarkozy li costarà la presidència haver anat tan de bracet amb Angela Merkel i el resultat donarà la raó als vaticinis del Chirac de ficció.
A la pel·lícula, Sarkozy representa la imatge del polític modern i amb aires americans, que vol portar la vida privada i pública amb la màxima transparència perquè el poble que l’ha de votar s’adoni que no amaga res. Això no agrada ni a Chirac ni a Villepin, que representen la França més ancorada en el seu passat de grandesa, la qual cosa queda palesa en les cases on viuen cadascun. Mentre Chirac i Villepin viuen en palaus que semblen de Lluís XVI, Sarkozy viu en un pis modern amb decoració moderna.
Durant tota la pel·lícula, Villepin, que aleshores era ministre d’afers exteriors i va passar a ser primer ministre, es dedica a posar el dit a l’ull de Sarkozy per fer-lo fora de la cursa per l’Elisi, amb el beneplàcit de Chirac, que només el veu com un peó útil però que pensa que no lliga amb la idiosincràsia francesa. Potser és que ni Villepin ni Chirac no s’han adonat que som al segle XXI? En qualsevol cas, és una lluita fratricida dins la UMP, la dreta francesa, per aconseguir el poder màxim. I Sarkozy està disposat a fer el que calgui per aconseguir-lo, sense manies.
Al final, després de tanta dedicació a la campanya i d’haver bregat amb tots els periodistes, la seva dona l’acaba deixant perquè es veu relegada a un segon terme. Així doncs, cinematogràficament parlant, el final és agredolç perquè Sarkozy aconsegueix la presidència de la República però perd la seva dona -aquí Carla Bruni ni surt ni se’n parla. És, doncs, una comèdia amb bons diàlegs i bones reflexions que ens il·lustra sobre la manera de fer política al segle XXI, de com els polítics miren de salvar les aparences i de tirar tota la merda al contrari per tal d’enfonsar-lo, mirant sempre de tenir més o menys controlats els mitjans de comunicació, que són la manera d’influir l’opinió pública i, per tant, de controlar-la.