‘Al món ainu hi ha unes quantes cases humanes en una vall al costat d’un petit riu. Les entrades sempre miren a l’est. Al centre de cada casa hi ha un foc. Els raigs de sol entren per la porta de l’est tots els matins fins a tocar el foc, i es diu que la
I És ben just a la fi del dia proclamar-se derrotat pel sol i la càndida bonesa de l’estiu. Però ara puc dir amb certesa: – He vençut la canícula anant de camí en camí, solitari com una rabosa! Als peus de les oliveres m’agombolo com un conill i passo els dies d’agost com una
I Necessito el sol i la calda del migdia, un rossegó de pa torrat amb oli i uns llibres per anar llegint, per acomiadar-me dels dies d’agost, com sempre, a la meua manera. II Que la fragilitat del meu cos trobe en la mar la seua guingueta així que l’horabaixa s’endrece i no calgue ja
El rabí Nachman de Breslau (1772-1810) va escriure sobre ‘la cadira buida’ o, dit d’una manera més eloqüent si es pot, sobre la manera d’omplir de saviesa les nostres vides. La seua lectura fa més de deu anys que m’acompanya perquè és inspiradora en la mesura que evoca veritats universals i raons que aparentment son
‘Estic estranyat: amb quina lleugeresa us passeu del qui us ha cridat en un règim de gràcia -el Crist- cap a un altre evangeli que en realitat ni existeix. Passa que alguns us entabanen i intenten de capgirar la Bona Nova que és Crist. Però no: encara que nosaltres o un missatger del cel us
La col•lecció de Textos filosòfics de l’editorial Laia va publicar el 1983 l’Assaig sobre el govern civil precedit per la Carta sobra la tolerància, de John Locke (1632-1704). Es tracta d’una edició a cura de Josep Ramoneda. Aquesta lectura aporta un seguit de conceptes sobre la societat moderna. Locke va ser un filòsof de l’Humanisme,
Les converses m’agraden, em distreuen, si em provoquen. És a dir, no tinc cap mena d’aversió per les converses insulses i avorrides com un dia sense pa. Però les converses animades, les que des de la meua humil intel•ligència considero intel•ligents, no les acabaria mai. Això ho saben els tres amics i conversadors habituals amb
I Quan tot és tant blanc que m’esclata el somriure i la pau se’m torna gatzara, s’obre el cel i la pell se m’eriça. II Tot i perdre avui una altra volta i voler romandre a soles per esperar que arribes i em cobreixis l’esquena amb un pedaç de roba vella, et prometo que et
Aquest migdia los ulls de la guineu teixeixen la neu en l’obaga de la vall i ara que el sol es pon les ànimes s’eleven per sobre dels cossos i tot és nou per natros, tot s’amara de misteri.