Solcades

I

És ben just a la fi del dia

proclamar-se derrotat pel sol

i la càndida bonesa de l’estiu.

Però ara puc dir amb certesa:

– He vençut la canícula

anant de camí en camí,

solitari com una rabosa!

Als peus de les oliveres

m’agombolo com un conill

i passo els dies d’agost

com una llagosta migratòria

que espera que arribe la tempesta!

II

Fastuosos bancals d’argelagues,

de romaní, farigola i matissa,

esplèndides roelles marcides,

hipèric enrogit com un dimoni,

vosaltres que coneixeu lo secret

que la terra eixorca oculta,

governeu per sempre els secans

i que els moixons us canten alabances.

Que l’espurna que encén la nit

trobe en los marges la seua pau

i que aquesta pau romangue 

ací i més enllà de la carena

i encara més enllà de la mar,

sense perdre’s, sense domesticar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!