Solcades

Mai ho he dit i no caldria dir-ho, però diuen que tinc una memòria d’elefant, magrat ser un despistat de llibre. I en aquest sentit, acabo de rebre els resultats que així ho posen de manifest i que m’han col·lapsat els sentits per uns segons. Per bé i per a mal (i més per a mal que per a bé, en certs casos indesitjables), poc a poc puc anar rememorant seqüències, episodis, anècdotes, converses, estats d’ànim, fesomies, gestos, etc. en alguns casos mereixedors d’una observació tafonòmica més que sentimental.  

I tal dia farà un any i el temps ha girat: a la meua cambra de Les Cases entra un aire que he enyorat molt i a l’spoty hi sona The National. Sóc, sense esperar-ho, gairebé per sorpresa, feliç. He recuperat un centre vital colossal.

Com cada 25 d’agost, les meues batalletes i llampades canvien de títol. De La nau de las anmas, ara en diré Pace sulla Terra. No he descobert cap fórmula infal·lible per assolir la pau interior, però sospito que comença quan un deixa de discutir amb si mateix per qüestions que a l’hora de sopar ja han perdut tota importància. Lo desig és senzill: viure amb una mica més de calma i procurar que la nostra presència no augmente el soroll del món.

Pace sulla Terra és un desig, però també una pregària. La pau no consisteix només a evitar los grans conflictes; a voltes també convé que calle jo abans de dir alguna barrabassada, que escolte una mica més i que recorde que tenir raó és una cosa ben relativa si no es fa amb esperit esportiu i científic: acceptant que l’altre pot encertar-la i que una hipòtesi també pot acabar tranquil·lament a la paperera. La sort, com tot, és cosa de Déu, però la pau interior també demana que natros li fem lloc i no li ompliguem la cadira de preocupacions.

Comença l’any, ja ho sabeu els lectors del bloc que per mi l’any comença entre la verema i la primera entrada d’olives (la del raig, en diuen), qualsevol dia que jo decideixi. Que en poden ser tres o quatre, de dies, i no sempre seguits.

De La nau de las anmas en faig un balanç positiu, malgrat no haver rebut cap comentari. Un, potser, i en referència a una nota d’anys anteriors. Alguns m’han dit que he tornat a l’estil més Solà, al dels anys de l’insti i la uni. Tenen raó, però això no és una cosa premeditada. Les darreres entrades esguarden pistes molt explícites al respecte. Algún penjat del meus crítics les coneix; els qui no em coneixeu, segurament no.

El títol de La nau de las anmas el vaig pensar quan estava acabant un quadern escrit a mà dedicat a un amic cortsenc, del barri, que va traspassar el 2002. Ara he pensat: ‘sense ell…’ I és un formalisme suat, però és ben bé així si dic que sense ell la vida ha estat més merdosa per a tots los qui l’estimàvem. Però les vides amb bruticieta també són amor, i Pace sulla Terra anirà, a voltes, d’això mateix: de la reconciliació, de la pau interior i d’aquella serenitat que arriba quan ja no necessitem demostrar res. No sé si arreglaré el món des d’un bloc, però no empitjorar-lo abans de dinar ja em sembla un començament prou digne.

Estigueu bé, sobretot quan pugueu, i a patir, l’últim dia.

’Al final, no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics’

Martin Luther King Jr.

‘La foscor no pot expulsar la foscor: només la llum pot fer això. L’odi no pot expulsar l’odi: només l’amor pot fer això.’
Martin Luther King Jr. Strength to Love.

Alguns vam aprendre a patinar a la pista de gel de can Barça. Era divertit fins i tot quan l’amiga del darrere et prenia per l’esquena i tots dos perdíeu l’equilibri i tornàveu a caure, somrients. Però ara ‘cada mestre té el seu llibre’, ves, i quan caus a terra, deixa fer, que passin les coses pel misteri del bé. Pensa el que vulgues, pensa que compartim sentiments, pensa que la pista, diuen, es de gel i els patins llisquen i aviat aprendràs a fer el tomb i anar cap enrere, com un atleta experimentat o com un explorador que sent la ràbia d’haver de combatre la calor del migdia. Has vingut a patinar o a suar? He vingut a passar dues penes: la teua i, quan marxe, la meua i la teua. Ves a cagar. Sí, gràcies. A la via. Sí. Gràcies. Però vencerà la mort, com sempre. I en morir alguna cosa passarà en aquesta vida. La taula, els papers, els articles, això mateix, la banalitat, l’amistat, les mentides compartides i les que mai vam compartir però ens mantenien a l’aire, junts com fos, als marges de la terra femada. Perquè un dia vam deixar de ser per començar a trascendir en les respectives vides, l’un davant de l’altre. No, no. Tu això no ho podies pas saber. Jo mano, jo sofreixo. Jo mano, Déu ho sap. ‘Cada mestre…’ i foc a la barraca. Que no sigue dit. O potser sí. A la manera dels bons. Assenyala amb el dit la lluna.

‘Pels seus fruits els coneixereu.’

Un punt més, un traç. La consciència que abriga la nit per a que la por que els teus ulls revelen sobrevisque a la meua mort. Arribada l’hora, hauré traspassat com la branca d’una olivera que no ha reisitit a la gelor de les dues o les tres de la matinada, però fins la primavera no amolla les fulles. Serà així, sense misteri, sense cerimònia, content de romandre a l’arbre fins que el pagès em talle sense sospitar res. I jo per fi reconegue la terra que em va parir, abans d’acabar al munt de llenya per a cremar. Però abans de tot això, jo hauré empeltat al mateix arbre, una farga arreu del Sénia, arreu d’aquest territori discret de la meua pàtria en lluita sempre contra les pàtries hostils a la calma.

I convocant la multitud, els digué: ‘Escolteu i enteneu: no és allò que entra a la boca que contamina l’home, sinó allò que procedeix de la boca que contamina l’home!’ Llavors se li atansen els seus deixebles, i li diuen: ‘Saps que els fariseus, sentint aquestes paraules, s’han escandalitzat? Però ell, responent, digué: ‘Tota plantació que no ha plantat el meu Pare celestial serà arrencada. Deixeu-los: són cecs i guies de cecs. Però si el cec presta ajuda a un altre cec, els dos cauen a la fossa’.

Podria arribar a esdevenir espill? Potser ja m’hi apropo quan projecto els contes de l’estimat Calders. He llegit els seus contes i puc esdevenir l’encís de Gorienko. Només cal imaginar això: el sol del migdia, valent, amb l’esperança del dia repartida entre els angles dels carrers, al marge encara de la tarda que ha d’arribar per sempre, en el crepuscle de la nit serà tot el guany a causa d’un somni que fa mal.

També, aproximadament, podria ser d’aquesta manera: acabat el formatge, la maleta espera al camí polsós el clown empordanès que l’ha de posseïr. El clown arribarà amb un cotxe antic, perquè tot això va passar el 1956. Quan baixe de l’auto s’espolsarà els pantalons amples, de pana, i veurà la maleta. Es coneixeran. I, evidentment, les espurnes del sol del migdia resoldran els dubtes. A poc més de seixanta quilòmetres, les platges.

És bonic imaginar que, allà a les quimbambes, uns altres també tenen els seus eclipsis i els celebren a la seua manera. I imaginar també que potser per la seua banda s’imaginen que els seus marcianitus, és a dir natros i uns altres, també fem la nostra xerinola quan passen coses allà dalt. Però, comptat i debatut, la notícia més previsible o ignorada sigue que no vulguen saber res de les nostres històries. Que malgrat els toquem la moral amb les nostres naus no mos vindran amb punyetes i romanços del pal. Perquè en saben més. Això és segur i no cal que patim més en este sentit.

Guarda il video qui.