La meua tardor està mancada de pròleg. Hem menjat xai i vedella, però sense gatzara, sense càntics a l’hora del cafè, aquella hora més certa que real, terrosa, amb un toc de misteri. Per estos verals curulls d’argelaga fa de bon passar el Nadal, esperant la pluja o esperant la neu que, diuen, ha d’arribar
M’encén lo sol escolant-se pel costat del balcó. Diuen que nevarà ací al Montsià i a la Noguera m’esperen per anar a triar xisquetes. Diuen que és possible que neve ací, al litoral, a Les Cases. Tant de bo neve i l’aiguatge faça créixer el cereal dels camps sembrats. Mentrestant, em manquen hores, com tots
A la font de la felicitat sempre hi brolla l’aigua neta que baixa dels cims de les muntanyes, les muntanyes emblanquinades per la neu, colossals, solitàries, distants fins que t’hi apropes a estimar-les, a recórre-les, a descobrir los seus secrets i la seua màgia. Voldria que la vida fos un ascens més que un descens,
Nadal. Lo cerç bufa amb ganes. Quan minva, torno a la feina d’espollogar els arbres. Fa anys que no els he tocat a fons perquè he volgut esperar a que es formessin després d’una espollogada de regeneració el 2015. Ara els cal una bona aclarida, ara que les rames pengen amb harmonia. Diuen que ‘al
Hem dinat peus de porc i en acabat he fet allò que feia ma iaia Ramoneta, allò de sense dir res prendre unes tisores i un cabasset i tornar somrient amb uns brotets de romaní i farigola que col•locava sobre les brases del foc a terra amb un cert ordre, no de qualsevol manera. I
Avui he tingut un somni que m’ha deixat tolida l’ànima i la raó i ara cerco en el silenci una mica d’escalf per a l’enteniment. Un xic de calma després de du al molí una bona pesada d’olives que a rossegons he carregat esta vespra. Mentrestant, les hores reforcen la idea que ha estat un
Aturaria el temps així que se senten belar les mares i les cries, que sempre coincideix amb l’hora dels crepuscles. Quan lo cel pren matisos i cada matís du una emoció diferent, una record o un pensament que va amb natros sense ser-ne conscients.