A la mierda con looo catalaneeeeeeeeee!!!
Deixa un comentariLa primera rèplica a aquesta afirmació feta tan a l’engròs és que s’ha de distingir d’entrada entre nacionalismes agressius i nacionalismes defensius, que són, aquests, els mateixos que, normalment, es veuen obligats a defensar-se de l’agressivitat d’aquells (segur que en teniu un exemple de cada al cap, ara mateix).
Tenim, doncs, que a un nacionalisme sa, que només pretén salvar la pell del seu poble, pot ser que se li oposi un antinacionalisme realment malaltís, obsessiu, agressiu, i que mai s’anomena nacionalisme a si mateix (això és per als altres, per als desgraciats que es resisteixen a morir com a col·lectivitat humana diferenciada).
Per a aquests antinacionalistes, no cal dir-ho, no és menys aconsellable viatjar (de fet, els convindria molt més), i fer-ho preferentment a la nació ‘de marres’, allà on viuen “els nacionalistes” (és a dir, els nacionalistes dolents): el contacte directe, sense intermediaris tòxics, resulta molt instructiu…
Que viatjar és una activitat saludable, que eixampla horitzons mentals i relativitza els punts de vista del viatger, ho deixa ben palès aquest vídeo de la Mel Rodríguez, una noia de Huelva que, com diu en una entrevista recent a VilaWeb, ha sigut la primera i més sorpresa per la repercussió tan gran que ha tingut entre els internautes (no sé si tots de Catalunya, com deien aquest migdia els Òscars de La competència [RAC1] fent-ne conya, perquè segons ells als catalans ens agrada d’allò més saber què pensen de nosaltres per aquests mons de déu…; però tant se val: en aquest cas i en aquest moment, no és estrany que hagi cridat tant l’atenció de tanta gent).
La noia s’ha espantat una mica, de tant de bombo per una iniciativa que ella volia modesta, i s’ha vist obligada a demanar excuses per haver dit que en certs llocs fomenten l’odi anticatalà. Jo li diria que no cal que pateixi, primer perquè aquí ja estem més que acostumats al xarop de bastó, i segonament perquè aquesta afirmació no deixa de ser certa: només s’han d’obrir ulls i orelles per comprovar-ho cada dia.
Mirem, per exemple, aquesta mostra provinent del sud peninsular: la xirigota que van dedicar ara fa un any una colla de Cadis al diputat Duran Lleida perquè havia gosat criticar el subvencionisme andalús (i abans que ell Joan Puigcercós, amb un resultat semblant, i abans…).
Representa que demanen respecte, i que engeguen a pastar fang “els catalans que insulten”, i ho demanen de manera suposadament festiva. I tanmateix, no podria resultar més trist.
Respecte, diuen? Mireu, gent: allò de “los hombres y las tierras de España” (que a damunt és un invent castellà, no pas andalús), val més que ho deixem córrer, que ja ens hi hem fet prou mal, i tothom a casa seva i Déu a la de tots.
A vegades és la distància (sobretot quan és volguda), que ajuda a veure les coses amb la necessària perspectiva, i a tenir un respecte per l’altre que no és possible en les relacions de proximitat (sobretot quan aquesta és forçada).
“Lo diré para que se entienda, en un andaluz muy claro, a la mierda con los catalanes que insultan, son de los que por sistema van contra los andaluces, y si no se les responde se creen que nos asustan, y a la mierda Duran Lleida cuando nombra Andalucía, y a la mierda Catalunya si protege a ese cabrón, que ofende tras el respaldo, del cargo y del Parlamento, pero aquí se acaba el cuento, porque lo digo yo”.
“Ya está bien de burchar, catalán, mira que te lo dice un andaluz, no hagas que me ponga cruz y me acuerde de tu madre, respeta a Andalucía, cobarde, cobarde, que vive Dios, que en la sangre y el sudor, que antes de que nacieras tú, levantaron Catalunya, y el andaluz, si se emborracha en un bar luego no sabe mear, y ahora muérdete las uñas, que el catalán sea al fin un idioma oficial porque el andaluz andando, ya te lo dije una vez, hay que mamarlo y mamarlo”.
»També hi ha una altra cançó, en aquest cas dedicada al president de la Generalitat, Artur Mas, que diu: “Tú, sin embargo, presidente, de la Catalunya revenida, tú ni eres payaso ni eres nada, y has deshonrado al catalán por reirte de los niños de mi Andalucía, y yo maldigo tu conciencia, que explota la inocencia que parió la tierra mía, no te empeñes, presidente, tú no sirves para payaso, miserable señoría, que los niños de esta tierra, para hacer gracia no necesitan tus palabras para decir tus tonterías”».
[e-noticies, abril de 2012]
Quan vull estimar de debò la llengua catalana, jo sóc ella; i per ella també sóc aquesta llum que no es corca mai; la llum que no permet que cap corc ressagat, o no, l’afebleixi en cap moment perquè, ni que estigui de viatge per terres forasteres, ni així, no vull deixar de saber-me sempre i en tot moment als anhels bondadosos del meu cor.
Acullo, doncs, els altres en català i prou, i si em diuen que no m’entenen, els responc que no tenen cap obligació d’entendre’m; i si em diuen que no entenen l’idioma català els pregunto si el volen aprendre; i si em diuen que sí, els ajudo enraonant sempre en català i per fidelitat a l’estimació que vull de debò.
I, repeteixo, no puc acollir cap altre idioma si abans no acullo el que estimo de debò i amb tot el cos i amb tota l’ànima i amb totes les forces més inimaginables… I no puc acollir cap altre idioma, tampoc, si deixo el meu de banda per caure només com la típica viatgera “molona” o per fer-me només la simpàtica rodamón (vés a saber quants interessos roïns no amaguen aquestes dues postures o aquets dos adjectius).
Ningú no em pot forçar a deixar de parlar sempre en català, i menys en nom del respecte vers l’altre idioma i/o persona.