Conduint per carreteres
solitàries,
he sentit com el vent
despentinava els cabells
i la musica em copsava,
la llum desplaçava el
temps, i l’asfalt cremava
les hores.
Som titelles d’aquest món,
ens mouen les cordes i ens
fan ballar al seu so,
ho tenim ben après,
ni la consciència es capaç
d’alliberar-nos d’aquest pes,
deambulem pel nostre món
amb resignació i acceptació,
conformats a viure allò que
se’ns serveix, amb safata
de plata.
Vull cremar superficialitats
i teixir nous valors de vida,
vull romandre a l’ombra
d’aquells que s’amaguen
rere la façana de la burla,
covards d’aparences falses
que freguen la línia de lo
absurd.
No és fàcil allunyar-se’n,
resulta molt més còmode
seguir-los, riure’ls-hi les
gracies, tot sabent de la
manca de gràcia dels seus
banals comentaris,
ens hem anat acostumant
a viure amb aquests
registres farcits de poca-
soltades,
queda a les nostres mans
la capacitat d’abstracció,
el fet d’ignorar,
potser el més intel·ligent
a hores d’ara.
Hi ha una realitat ontològica
que viu dins nostre, composta
d’allò que veritablement desitgem,
difícil d’identificar,
tot allò que imaginem lliurement,
sense traves ni censures,
que surt del cor i omple de vida,
malauradament estem fets de
pautes que hem après,
i que ens han ensenyat a mostrar
la cara que convé, la que és correcta,
la ideal als ulls del món que ens envolta,
ens jutgen a través d’opinions
encotillades i falses morals per
trobar resposta a les seves repressions.
Hi ha qui es nega a seguir en aquest
catàleg de maniquins perfectes,
qui té la valentia de fer un crit al cel,
i dir-li al món que no esta dispost
a seguir el camí que ells ens han traçat.
No n’era conscient de que havia de perseguir els somnis i quan ho va saber, ja era massa tard.
El desencís d’una feina convertida en rutina després
del pas dels anys, una decisió poc encertada l’havia conduit cap el camí equivocat.
Si fos possible retrocedir en el temps… atrapar un altre viarany.
L’esperit de joventut s’havia adormit, al transcórrer dels anys, amb les experiències viscudes i l’ensenyança que dona la vida se li havia despertat de nou i ara es delitava imaginant com podia haver estat la seva vida si hagués pres un altre camí.
Havia vençut alguns monstres del passat i es sentia més segur per
emprendre un nou camí, però els missatges que li arribaven de l’exterior eren sempre els mateixos, no saps que et pots trobar allà a fora, aquí tens estabilitat i benestar, i això el feia trontollar.
Va decidir no llençar-ho tot per la borda, i va prendre consciencia de la realitat, les decisions passades no les podia canviar, no podia enganyar al temps, hi ha trens que només s’aturen un cop i ja mai més tornen a passar,amb l’esperit de joventut no ho havia après això.
Perseguir un somni no sempre és cosa fàcil, en la ment d’infant n’hi ha molts de somnis, malauradament alguns s’esvaeixen quan ens fem adults, d’altres continuen dins, potser amagats en algun racó per descobrir,
mai és massa tard, encara que no es puguin realitzar amb tota la seva plenitud, quan hi son, tard o d’hora afloren, i és llavors quan els hem de perseguir, intentar dur-los a terme dins les nostres possibilitats,
perquè perseguir un somni ens fa més lliures.
Diàriament el veig passar,
arrossega un carretó ple d’estris vells,
no puc evitar mirar-me’l, els seus passos
lents i feixucs em diuen que és d’edat avançada,
aparentment si,
però qui sap si la vida no l’ha tractat prou bé!
Té la mirada perduda, a vegades xiula una cançó
que desconec, en ocasions m’he preguntat com
si arriba aquí, un revés de la vida, una pèrdua important,
grans desenganys, falta de previsió, sigui el que sigui,
l’indigent segueix el seu camí, sense mirar més enllà,
dorm al ras, du la llar a les espatlles,
durant el dia l’acompanya el raig de sol i a l’estiu
l’aixopluga la calor, però les nits d’hivern son com espines
a la pell i la falta de temperatura li escurça la vida.
Els seus dies son el present, el passat ha quedat enrere
i el futur no té cap sentit.
El vagó de tren m’esperava, just vaig asseure’m
al costat de la finestra, així podia copsar les imatges
a l’exterior,el paisatge evocava al silenci, la muntanya
enfarinada s’alçava majestuosa davant dels meus ulls,
en una de les estacions va pujar un personatge que em
va despertar curiositat des del primer instant,
el cabell cobria part del seu rostre i duia barba de dos dies.
Just es va asseure al meu davant.
A mesura que el viatge anava transcorrent la curiositat
se’m va anar despertant i em vaig atrevir a mirar-me’l,
en una d’aquestes silencioses mirades, els ulls es van
trobar i vam fer un lleu somriure,
això va donar pas a parlar d’alguna cosa, d’on érem,
on anàvem, i així poc a poc vam saber l’un de l’altre.
Va arribar l’hora d’acomiadar-se, ell baixava primer,
quin greu! vaig pensar, quelcom qui havia conseguit
mantenir desperta la curiositat en la conversa!!
cosa bastant poc habitual en els nostres dies,
dit això, em passa pel cap un pensament,
aquelles persones que coneixem en un espai minse de
temps, resulten ser molt més interessants que altres
que coneixem de tota una vida.
Tot és urgent i res no s’acaba
i que efímer resulta ser allò
que més agrada!
hi hagué un temps en el qual
els dies transcorrien sense pressa,
les tardes d’inacabada llum
s’acoblaven amb la nit d’estels,
les estones s’impregnaven d’un
sabor dolç vora el foc,
les converses es perllongaven
fins a altes hores,
tot semblava tenir un sentit,
la senzillesa habitava prop nostre.
Perdre’m en la fredor dels teus ulls,
apropar-me al silenci de les paraules,
tastar els llavis del desig, acariciar les
mans tèbies.
Deixar que succeeixi el que hagi de succeir,
sense cap raó ni intenció d’entendre-ho.
entorn del món,
gira veloç i no sap
cap a on.
Caldria aturar-se
per veure-hi millor.
Preguntar-nos si
realment volem dur
el vel que disfressa
les paraules,
distorsiona la
realitat,
impedint claredat
en el camí.
Camines per senders
desconeguts,
quasi atrapes al raig
de sol, ansies descobrir,
aprendre,
viure experiències que
mai t’havies plantejat.
Avancen les hores,
s’inicia l’aventura,
no saps qui et trobaràs
ni tampoc que t’espera,
encetes un nou episodi
en la teva vida,
deixa que la màgia de
la sorpresa s’apropi a tu,
així sentiràs l’autèntica
essència del viatger.
Diàriament els veig passar,
s’aturen un instant i em
miren,
veuen el seu rostre al mirall.
M’interrogen amb la mirada,
cerquen respostes a través
dels meus ulls reflectants,
desitgen allò que no son,
escampen el seu humor,
somien amb un cos que no
és el seu,
d’altres riuen, o ploren,
o pensen,
centenars d’estats d’anim
queden enregistrats en el
meu interior,
i jo, els hi mostro el que son.
Si es pogués triar per tornar
a començar si la vida fos un
quadern en blanc a l’espera
de ser escrit, si s’aturés el
temps i esdevingué el silenci
per poder meditar,
si es pogués escriure tot allò
que sorgís del sentit,si tot això
fos possible,si no fos una
quimera,ni un desig impossible,
sabríem del veritable sgnificat
de la llibertat
Un dia marxaré per no tornar,
no sé on aniré,
ni tan sols sé si aniré a algun lloc,
només la plàcida tarda ho sabrà,
o potser la nit d’estels podrà respondre.
Digueu-li als astres que no abandonin
la seva llum per si de cas.
Si hi penso em sobrevé incertesa,
silenci fosc, no poder sortir d’un mal son!
Marxar per retrobar als que ja fa temps
que no hi són, aquells que van deixar
una joventut a mig camí,
si així fos, ja no se’m faria el silenci ni
el mal son, m’arribarà… com arriba a
tots algun dia, imprevisible,
el misteri de la mort.