Un dia marxaré per no tornar,
no sé on aniré,
ni tan sols sé si aniré a algun lloc,
només la plàcida tarda ho sabrà,
o potser la nit d’estels podrà respondre.
Digueu-li als astres que no abandonin
la seva llum per si de cas.
Si hi penso em sobrevé incertesa,
silenci fosc, no poder sortir d’un mal son!
Marxar per retrobar als que ja fa temps
que no hi són, aquells que van deixar
una joventut a mig camí,
si així fos, ja no se’m faria el silenci ni
el mal son, m’arribarà… com arriba a
tots algun dia, imprevisible,
el misteri de la mort.
Me ha llegado al alma este relato. Soy catolica y recientemente he visto al Papa en Barcelona. Que bella descripción del camino que todos deberemos recorrer en nuestro ultimo suspiro en este mundo, que no sera el ultimo que debamos vivir.
Me alegro de que haya gente como tú, que nos ilumines con relatos tan bonitos, claros, y tan ilustrativos.
Con gente como tú, este mundo es mejor.
Muchas gracias por tan lindas frases