Publicat el 19 de novembre de 2010
Perdre’m
Perdre’m en la fredor dels teus ulls,
apropar-me al silenci de les paraules,
tastar els llavis del desig, acariciar les
mans tèbies.
Deixar que succeeixi el que hagi de succeir,
sense cap raó ni intenció d’entendre-ho.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Reflexions per synera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
és meravellós el que esctibes, amb tant sentit i honestedat. Has de ser una persona molt especial. Que bonic conèixer gent com tu en aquest món tan gris. El teu ens dones llum
Quim
distreure! L’altre dia vaig pASSAR per primer cop i vaig trobar un delícia de post. Li deixaràs un comentari, vaig dir-me… Distreta!
Tot ell m’ha agradat, però aquest trosset molt:
Deixar que succeeixi el
que hagi de succeir,
sense cap raó ni intenció
d’entendre-ho.
Tenim una mania, la de voler entendre sempre les coses!
I escolta, això de què siguis vigatana! Jo que sempre em miro la PLana de Vic!
En fi! Benvinguda!