Qui desfà el sentiment?
no és pas cosa de l’agosarat
vent ni de l’escassa pluja,
son les nostres pors,
el silenci que habita en nosaltres,
com un carnestoltes es disfressa
de fals sentit.
Naveguem sobre aigües poc clares,
ens arrossega la corrent i
s’enfonsa el vaixell dels sentiments.
T’escapes enmig de la boira,
ella empara el teu neguit,
si fossis lliure, vaguejaries
per la platja solitària
sense que el temps ni ningú
poguessin cercar-te.
Trepitjaries la sorra blanca
i et banyaries de matinada,
just quan dorm l’onatge.
No hi ha temps, hi ha moments,
qui més bé ho sap és l’Infant,
viu intensament sense grans preguntes,
sense grans respostes únicament amb allò del
que disposa, ho fa seu, ho experimenta, ho viu.
No hi ha temps, hi ha moments,
cap el tard, quan el fred gela les mans i el silenci
fa ressò, es troben els amics al cafè de la plaça,
conversen, perden la noció del temps,
descobreixen que li han donat corda als moments.
Cauen llàgrimes a la finestra,
miralls d’aigua distorsiona el vent,
la pluja esborra els records,
només el vent te’ls pot tornar,
aquell vent que et movia els cabells,
i et feia plorar,
el remolí d’emocions d’antany.
Ara ni rauxa ni desfici,
vent equilibrat,
dur l’aroma de tendresa a les mans.
Cauen llàgrimes a la finestra,
miralls d’aigua,
un nou vent torna a bufar.
Isabel Ribera i Carné