Publicat el 22 de novembre de 2010
Senzillesa 2010
Tot és urgent i res no s’acaba
i que efímer resulta ser allò
que més agrada!
hi hagué un temps en el qual
els dies transcorrien sense pressa,
les tardes d’inacabada llum
s’acoblaven amb la nit d’estels,
les estones s’impregnaven d’un
sabor dolç vora el foc,
les converses es perllongaven
fins a altes hores,
tot semblava tenir un sentit,
la senzillesa habitava prop nostre.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Reflexions per synera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Que
romanticisme desprendrén els porus de la teva magnífica i pura poesia i que bé
descrius la crua realitat del Segle XXI que ens envolta com una mort lenta i
dolça
Albert
senzilleza sempre és pot reconduir, no?
Costa, però s’ha d’intentar.
Bon dia!