La nena del vestit blanc sempre va conservar la foto, no va saber mai qui eren les altres persones que hi ha, ni va recordar mai exactament el bar on algú va fer la foto del grup, ni com la foto va arribar a les seues mans. Era pels volts del carrer Entença, segur. Carrer Entença, 20, la casa on va náixer. En tornar de França els pares van viure una temporada a casa d’uns tiets, al Poble Sec, després van llogar la casa del carrer Entença, prop dels Encants de la Creu Coberta, on l’auelo tenia una parada i hi treballava la mare, el pare va deixar la feina a la bòvila del Poble Nou i va començar a treballar ell també als Encants.
A la casa hi havia la botiga, on venien el millor gènere (gèneru) de les partides que compraven a la subhasta. El gènere una mica menys bo el venien a la parada. Pocs anys després, quan els Encants es van traslladar primer al Camp del Sidral i després al final del carrer Dos de Maig, ells també es van traslladar al Clot.
Un dels records més dolços que la nena del vestit blanc té de la casa del carrer Entença és el d’un dia que estava saltant a la corda davant de casa i va veure sa mare que tornava dels Encants (treballaven moltes hores, per anar a les subhastes calia aixecar-se a les quatre del matí) amb alguna cosa a la mà. Era una meravella, una nina, li va dir que era de cel·luloide, preciosa, i era per a ella! No n’havia vist mai cap d’aquell material i li semblava impossible com era de bonica. La va conservar molts anys i el record de la nina, més anys encara.
PS: Jo tinc records que no em pertànyen, heretats, tinc records de la setmana tràgica i de la guerra i d’una casa al carrer Entença i d’una terra seca i de gent que la deixa…Tinc records d’anys que no vaig viure i records que pertanyien a persones que no vaig conéixer, a persones mortes o que ja no poden recordar els seus records, però jo puc.
És ben bonica eixa frase: Tinc records[…] que pertanyien […] a persones […] que ja no poden
recordar els seus records, però jo puc.
Ben tornada? Jo encara escric de Roma estant, però ja a penes…
Jo també puc recordar i guardar els records en la meva ment o en forma de cartes, fotografíes, fruits, sorra, pedres, la calaixera … fins i tot les pedres del ronyó expulsades després de díes de dolor, guardades en un petit tub. És el que hem de fer els que continuem i no oblidar.
És bonic això que dius. Jo de vegades també crec que tinc records de temps passats, dels besavis o de l’avi que no vaig conèixer. No saps ben bé si són records que has escoltat de petit o es barregen amb allò que has llegit, però n’hi ha alguns, de ben concrets, que saps perfectament que són records heretats.
Un poble -diu Michel le Bris- està format també pels seus morts.
Crec que una harmonia secreta d’aquest post teu s’ha filtrat en el meu darrer; perdent la volada poètica, és clar.
No caldrà que et digui que l’eco una mica sobrenatural de tot el relat m’ha agradat molt especialment.
Imagine el dolor, marieta, que hi ha darrere dels bells records que has escrit. El dolor de ser la veu de qui ja no pot recordar. Una de les escenes més colpidores d’aquell bell documental que és Roma d’E. Scola és quan, precisament a una pel.lícula tan plena de records com només poden estar-ho els estrats de la memòria a Roma, el director tria rodar una imatge entre malalts que ja no poden recordar.
Però, jo volia dir-te Maria que els records de que parles no són només “heretats”. I sí, clar que et “pertanyen”. Cadascú de nosaltres construeix un relat de la pròpia vida, i a eixa fràgil coherència l’anomenem biografia (i memòria…). I en el relat tant hi fa si ho has vist o viscut o si t’ho han explicat altres. Si l’incorpores al teu relat personal, són records. Jo tinc records d’una ciutat de fa cent anys on vivien els meus avis. Els seus records són el meu relat des de que són xiquet. Jo he passejat per aquells carrers. Total… “haver estat allí de veritat” està molt sobrevalorat. Mira aquell que estava al bell mig de waterloo i no se’n va adonar…
i aquests records també en ballen pel cap… els carrers que cites, les històries, una giragonça de records propis i aliens, de nissaga, que sura com illes a un magma comú. Ahir vaig veure coral romput a Palma ( ja saps, una adaptació d’en Ollé de l’obra de n’Estallés ) amb en T.Soler i tot era conegut, el poema, l’Ovidi – el record de l’Ovidi – l’imaginari i els records propis i aliens… una mateixa nissaga, un sentiment.