Entre les diverses activitats aproximadament públiques d’aquest curs hi ha hagut algunes presentacions de llibres. La més especial ha estat, segur, la del llibre Quadern d’Armènia. […]
Fa uns dies vaig escoltar de cap a cap, després de massa anys sense fer-ho, la primera Dioptria de Pau Riba. I em va divertir descobrir-hi, com si el joc que conté el títol es prolongués, en la lletra de cada cançó alguna incorrecció o llicència lingüística, que segur que l’any 1970, quan el va publicar, encara tenia un cert efecte transgressor… […]
Rellegeixo Màrius Sampere i em fascina el to solemne de Pandemònium o la dansa del si mateix, un llibre de proses i aforismes aproximadament nietzscheans aparegut el 2008, solemne o potser, també, carregat de la ironia blava que s’amaga rere els seus ulls. […]
La protagonitza el propietari d’un bar de Manresa que, per no sucumbir als mals d’amor per la lluminosa Elionor, decideix que el seu local servirà els millors entrepans de la comarca. I se’n surt i amb nota, si més no durant un temps… Perquè, com que l’èxit crida l’èxit, per donar a l’abast haurà de llogar personal. Ja se sap: res no és més complex que les relacions humanes, i l’equilibri precari que aconsegueix amb els dos bons jans que treballen per a ell patirà una forta sotragada el dia que la Daisy travessi la porta del bar. La Daisy, que amb el seu rar magnetisme farà aparèixer de nou l’objecte més perillós i fora de lloc que travessa aquestes pàgines…
Estic segur que aquesta sinopsi breu i parcial no fa justícia al text, per bé que alhora en mostra alguns dels trets més característics. Com la claredat estilística. O un to que és contingudament jocós, que l’autor posa a prova en introduir-hi algun element gairebé d’astracanada. O l’ús sens dubte paròdic dels rols masculins i femenins, que el lector distret podria trobar ofensivament demodées.
Tots aquests aspectes, i encara algun més, m’han fet sentir com a casa durant la lectura de la novel·la. Com m’hi sento quan llegeixo Calders, o Trabal, o Folch i Camarasa. Me’ls ha recordat, especialment els dos darrers. Diria que gasten aquella mena d’ironia -o seria més exacte dir-ne mala llet- que sembla blanca i inofensiva, però és com un corc que deixa llavor. Perquè no s’oblida.
Montserrat Abelló, poesia en calma
Dona del seu temps, Montserrat Abelló s’incorpora tard a la vida pública, i sense continuïtat, silenciada per la vida diària. Nascuda el 1918, no és fins el 1963 que publica el prmer llibre de versos, i el segon no veurà la llum fins prop de vint anys després, el 1981. Potser és per això que, des d’un principi, la seva és una veu ja madura, afaiçonada pels anys i per la vida.
L’exili a Xile l’any 1940, després de la guerra civil espanyola i en esclatar la segona guerra mundial a Europa, la maternitat, la síndrome de Down d’un dels fills, el retorn a Barcelona el 1960, la recuperació d’una vida professional pròpia, entre altres dificultats, marquen la seva biografia. I, tanmateix, pot semblar que no deixen traces en els seus versos. Perquè la seva no és, ni de bon tros, una poesia tràgica, ni ressentida, ni queixosa. En condicionen la cadència de publicació, sí. Però, si de cas, hi apareixen com estímuls.
La de Montserrat Abelló és una veu vitalista i positiva, que rere la temperança i la quietud mostra una contundent passió. La mateixa que l’anima encara avui, amb més de noranta anys, a continuar activa i present en la vida cultural catalana. I no només com a objecte d’homenatges, que n’ha rebut molts i ben merescudament, sinó sobretot com a espectadora de luxe, discreta i respectuosa, de tota mena d’esdeveniments literaris.
Sovint pot recordar en alguns aspectes poetes coetànies, com Sylvia Plath o Anne Sexton, que comencen a escriure en la mateixa època que Abelló i després ella ha traduït al català. Es recorden mútuament, tot i que costa trobar en l’obra de la catalana els ressons de l’angoixa vital tan característics en l’anglesa i en la nord-americana. Sobre experiències en certa mesura similars, Abelló construeix un himne senzill a la vida, combatiu i orgullós, que troba en els motius més elementals –els ulls, el blat, el temps, l’aigua o, d’una manera ben marcada, les mans– símbols transparents i rics. Deixeu-me posar Memòria de tu i de mi, el llibre escrit el 2006 després de la mort del seu marit, com un exemple d’aquesta capacitat d’observar les adversitats, la vida mateixa, des de la serenitat i l’amor.
Desitjo que els lectors romanesos descobriran, amb aquesta tria de poemes, la veu cristal·lina i positiva d’una de les dones que, com qui no ho vol, ha sabut fer de la paraula nua un alt testimoni del sentit més profund de la vida.
Després de més de dos mil nadals i tants centenars d’anys de pessebres, després de tantes i tantes nadales, quina llum es pot esperar encara que irradiïn l’estable i les figures que s’hi aixopluguen? A la Nadala del portal, Josep Santesmases respon amb versos que claven arrels en la tradició literària catalana i hi descobreixen noves clarors.
L’any 1995 vaig començar a publicar a la revista Cultura una sèrie d’entrevistes sota el títol “Perspectives”. Una de les últimes va ser a Joan Fontcuberta, i la vaig recuperar aquí fa pocs mesos. El protagonista de la primera va ser el pintor Ramón Herreros. Ho he recordat ara que Herreros ha decidit celebrar diversos aniversaris obrint al públic el seu taller del carrer Coïmbra (en parla al seu bloc: http://ramonherreros.blogspot.com.es/), i que a més un relatiu veïnatge l’hagi convertit en client de Sopa de Lletres. Per tot plegat, i amb el seu consentiment, m’ha vingut de gust rellegir aquella conversa de fa ja unes quantes llunes: […]
Ramón Herreros, pintor
Quan us aproximeu al món de Ramón Herreros teniu la impressió que entreu en una altra realitat. El seu estudi és en una de les antigues viles de Barcelona, en un carrer que té una vorera construïda en els anys d’expansió de la ciutat deguda a l’absorció d’immigrants i l’altra a finals dels setanta, quan el barri adquiria un cert aire senyorívol. El traçat del carrer, el seu aspecte de llindar, i encara la pervivència enigmàtica d’antics tallers de fusteria, donen una sensació de caos, potser d’introducció en un món paral·lel, gairebé un procés d’iniciació.
Per arribar a l’estudi travesseu una porta de garatge per la qual accediu a un irregular pati interior. En un dels extrems, rere una porta, pugeu deu graons en la penombra. Al capdamunt, el rebedor: a un costat, endreçades lleixes farcides de llibres. Davant vostre, Ramón Herreros, amb un somriure, us obre la porta del seu món. Hi trobem ordre, espai, pau, forces positives.
Herreros va començar a pintar als catorze o quinze anys. En acabar el batxillerat va ingressar a l’escola Massana, i seguidament a Eina, on es va integrar a la primera promoció de la nova escola, sota els auspicis d’Alexandre Cirici. Som als primers setanta, anys d’ebullició ideològica, de clandestinitat frenètica, de plantejaments maximalistes. Herreros forma part de l’Equip A d’art conceptual, que bregava per donar sortida a un art polític i compromès, i alhora vàlid estèticament. El final de trajecte va comportar la renúncia a la pintura, el pas del discurs sobre l’essència burgesa i decadent de l’art a la consciència de la seva falta de validesa.
Aleshores Herreros s’interessa per la crítica de cinema i comença a treballar a la revista Destino com a compaginador. El 1977 participa en la creació de la revista Arc Voltaic, dedicada al cinema i progressivament oberta a la literatura, la filosofia i la pintura. La revista va deixar-se de publicar el 1983 i sis anys després ha reaparegut, amb una periodicitat aproximadament semestral, codirigida per Valentí Gómez i Oliver i Ramón Herreros.
Durant aquest lapse de temps Herreros ha retrobat la pintura. Visitant una exposició de gravats de Max Ernst, ens explica, va sentir certa ?il·luminació?: la cosa no s’ha acabat, diu que es va dir, i hi ha molts camins per recórrer. Des de 1979 torna a pintar, i ara no es dedica a altra cosa.
Ramón Herreros va néixer a Barcelona el 1947 i de l’any 1982 ençà ha protagonitzat una vintena llarga d’exposicions individuals i ha participat en més de trenta de col·lectives. Barcelona, Madrid, París, Friburg, Colònia, Stuttgart, Troyes o Yokohama, són algunes de les ciutats que l’han acollit.
Herreros es confessa persona solar. La seva jornada de treball ocupa una mitjana de dotze hores. Es desplaça habitualment en cotxe fins a l’estudi i s’hi tanca a quarts de nou. Treballa fins al migdia, que surt a dinar al barri, i sol dedicar la tarda a feines mecàniques. Tot i estar-se tantes hores al taller no se sent aïllat. ?M’ho passo molt bé?, diu, ?no et pensis que faig vida de monjo.? I continua: ?Potser faria falta: un aïllament total i absolut de vegades va bé per treballar. Però no s’ha de forçar.?
De fet, l’espai de treball d’Herreros té alguna cosa de monàstic. És com una immensa cel·la tancada a l’exterior, pràcticament sense finestres, sense obertures. Potser és per això que, de tant en tant, surt, s’enfila al cotxe i comença a donar voltes sense objectiu, amb algun llibre i els estris de pintar per equipatge. ?És un impuls irracional. Fer carretera m’estimula molt, em permet carregar les piles. Si estàs molt de temps tancat a l’estudi, pots arribar a un grau d’obsessió excessiva.?
No és la primera vegada que els elements irracionals apareixen en la conversa. Són implícits, per exemple, en la descripció del seu procés de treball. ?És difícil explicar-lo amb paraules. Parteixo d’imatges percebudes en un estat no exactament oníric, de semivigília. Es tracta d’un torrent d’imatges a partir de les quals s’inicia un procés d’abstracció. És un procés no calculable, que no puc fer sempre: no depèn de la voluntat de treballar.? El procés és llarg, abans no es dóna un salt clau: ?Hi ha un moment que el quadre agafa vida pròpia i no el pots forçar. És aleshores quan s’inicia el veritable diàleg amb el quadre.? Un diàleg que recorda el de l’escriptor amb els seus personatges.
Herreros treballa amb pintures a l’oli, fet que condiciona també el seu procés creatiu. ?El secat de l’oli és lent i, per tant, treballo diversos quadres alhora. Això permet l’espera del moment oportú del quadre, ser receptiu a l’impuls. Però l’impuls es produeix sempre en moments de treball. O en moments de vivència estètica molt forta.?
Quan parla de la pintura i del seu procés creatiu, Herreros acut a la poesia. ?Dintre l’espai de la llengua, l’activitat poètica és la que arriba més a prop de la pintura. Ara bé, per a mi Ésser i temps, de Heidegger, és poesia. La poesia és una situació anímica especial que et fa entendre més les coses. Un altre moment del temps i de l’espai.?
Al cap i a la fi, deu ser d’això que es tracta: d’intentar entendre més les coses, d’arribar tant com sigui possible a la seva veritat. ?Una veritat que hem d’escriure en minúscula: la sinceritat, contra la falsedat de molt del que es fa. N’hi ha molts que escriuen el que pensen que s’ha d’escriure, que pinten el que creuen que s’ha de pintar. Així s’evita el risc. Però jo crec que és bo arriscar-se.? Herreros defensa la necessitat de córrer el risc d’equivocar-se. Des de la convicció que cometre errors fa possible el diàleg.
Amb tot, un es pregunta què deu voler dir per a l’artista arriscar-se en un moment com el present, en què la confusió dels criteris de valor es fa extensiva també a l’estètica i en què predominen les raons i les desraons econòmiques. Un pregunta, per exemple, què pot quedar avui de l’esperit d’avantguarda de l’art abstracte. Per a Ramón Herreros l’abstracció és, diu, pura necessitat: ?És abstracte allò que no té una referència clara. L’abstracció pura no existeix, perquè en tot procés d’abstracció queden senyals dels referents inicials. El món referencial és molt limitat: coneixem malament una part molt petita de la realitat, i la realitat és molt més complexa del que podem percebre en primera instància. Hi ha ritmes, pulsions, moviments i moviments còsmics. És tot això el que trobem en les expressions pictòriques de l’home primitiu. Vet aquí un misteri enorme: quan l’home primitiu pinta, acut a formes abstractes. Probablement eren les que millor ajudaven a recordar l’ordre, a expressar el moviment de l’univers.? Un univers del qual l’home mateix se sent reflex, microcosmos del macrocosmos.
Parlar de l’ordre porta a parlar de la paradoxa. Aleshores Herreros desplega les seves intuïcions incorporant a la conversa les darreres aportacions en el camp de l’abstracció: les de la ciència. ?Tot món, ens diuen els científics, té el seu negatiu, a cada partícula li correspon una antipartícula. És gràcies a paradoxes com aquesta que t’aproximes a l’aprehensió d’allò que no es pot entendre. I aquesta ha estat fins ara la tasca més suggerent de l’art: fer aflorar el que és més enllà del nostre enteniment.? Art i ciència, realitat i abstracció, inquirir i reconèixer l’ordre. Tot el que veiem, el que vivim, el que sentim és polaritzable, té dos extrems que en el fons del fons no estan separats per una distància zero.
Ramón Herreros ve de Colònia i prepara una exposició a Troyes i una altra a Roma. Mentrestant, treballa en dues sèries de quadres que creu que és a punt d’acabar. Després, espera poder-se prendre un any sabàtic. Tot just per continuar la seva recerca pausada de l’ordre que hi ha més enllà de les coses, en les coses mateixes.
A les acaballes de la primera part, quan la noia es pensa que es veu les orelles, el narrador en diu:
“Ja no ocultava el seu menyspreu per tot i per tothom; de vegades començava a expressar opinions singulars, criticant el que tothom aprovava, i aprovant coses perverses o immorals, cosa que deixava el seu marit amb uns ulls com unes taronges”.
Més endavant, pobreta desclassada, davant una nota que li ha enviat Rouault, son pare:
“Emma es va quedar uns minuts amb aquell paper entre els dits. Hi havia una falta d’ortografia darrere l’altra”.
I a mesura que avança el relat la protagonista va fent passes enrere, refugiant-se en deliris romàntics:
“Emma es trobava de nou entre les lectures de la seva joventut, en ple Walter Scott”.
He rigut com feia dies que no reia amb la immisericorde objectivitat de Flaubert davant les seves criatures.
La primera és un elogi de la lectura: “Abans de posar-lo a dormir, l’Àngela li feia llegir alguna cosa en veu alta, sobretot poemes. El Ferri xalava. En poc temps els seus progressos lectors van ser espectaculars. Aquella era la millor medecina contra la impotència”.
La segona, una màxima a favor de l’autonomia paradoxal de les persones amb discapacitat: “Si em voleu ajudar de debò no m’ajudeu”.
La tercera, un resum del drama individual, familiar i col·lectiu que és també Plans de futur: “Són molts gels els que tots nosaltres hem hagut de trencar per arribar fins aquí, amb tu al capdavant, Ferri”.
La quarta, una mostra del sentit de l’humor amb què l’autor fa parlar el seu protagonista, i no és la millor: “Ja em disculparan que no m’aixequi… Però és que a casa sempre hem estat contaris a l’Alzamiento”.
La cinquena, i podríem seguir, una constatació moral en posar cara a cara Sunyer i Dalí: “La supèrbia només és estupidesa revestida d’intel·ligència”.