Oi?

Només tres lletres fan el títol del seu darrer llibre, Dol, escrit a la memòria del seu germà i que va obtenir el cinquantè premi de poesia Ausiàs March de Gandia. Hi he trobat uns quants poemes per desar. “No-res”, per exemple, encapçalat per uns versos d’Ungaretti. O “El nostre fred”, a la manera de Wordsworth. O “Font del Ferro”, entre J.S. Pons i Espriu. O “Somni” amb Margaret Atwood. Avui em quedo amb el que tanca el llibre, amb música de Pink Floyd: […]

Mare

No hi ha dolor.

Us veig venir
tots junts, i cada un sol, entre les ones,
tremolencs per l’escalf de les distàncies,
ronyosos pels carbons cremats al túnel
que heu trepanat per visitar-me, pares,
germans, filles i amants. És massa tard?

Hi ha res per eludir-te, llum del sol?

Parleu però no sento el que dieu
mentre veniu, movent els llavis tous
com si miréssiu de besar un nadó
a la galta, un nadó que no s’adorm
perquè té febre o té por dels malsons.

Mare, jo no he sigut. Les meves mans
s’inflen de no tocar, m’han tret un cor.

No hi ha dolor,
tan sols l’atuïment, la levitat
de carreteres en silenci, peus
evanescents i cels de nicotina.

Ja us veig mentre veniu.

Mare, és de veres que sóc mort?

Portem dies assistint a un ball de bastons entre presumptes versions de suposades realitats. Penso, és clar, per exemple, en allò del director de la nostra policia i el fet que fos vist “davant” la casa del superespia. Hi he tornat a pensar ara que, en rellegir Combray, topo amb la primera caracterització que el narrador fa de la tieta Léonie, que potser algú mal pensat trobarà que retira a algú altre. Llegim en Proust, en la versió de Pinto: […]

Mai no parlava si no era del tot baixet, perquè creia que al cap hi tenia aguna cosa trencada i flotant que podria desplaçar si parlava massa fort, però no es quedava mai gaire estona, ni que estigués sola, sense dir alguna cosa, perquè creia que era saludable per a la seva gola i que, en impedir que la sang s’hi aturés, això faria menys freqüents els ofecs i les angoixes que patia; a més, en la inèrcia absoluta en què vivia, concedia una importància extraordinària a les seves sensacions més minses; les dotava d’una motilitat que feia difícil que les pogués guardar per a ella i, a falta de confident a qui comunciar-les, se les anunciava a ella mateixa, en un monòleg perpetu que era la seva única forma d’acrivitat. Malauradament, un cop agafat l’hàbit de pensar en veu alta, no empre parava esment al fet que no hi hagués ningú a la cambra del costat, i sovint li sentia dir-se a ella mateixa: “He de recordar que no he dormit” (ja que no dormir mai era la seva gran pretensió, de la qual el llenguatge de tots nosaltres servava el respecte i el rastre: de bon matí, la Françoise no venia a “despertar-la”, sinó que “entrava” a casa seva; quan la meva tieta volia fer una becaina durant el dia, dèiem que volia “pensar” o “descansar”, i quan de vegades se’ndescuidava, tot xerrant, fins al punt de dir: “el que m’ha desvetllat” o “he somiat que”, s’enrojolava i se’n desdeia el més ràpid que podia).

Responc a la crida de @bibmollerussa #viblioteca sobre vins i llibres de capçalera al seu mur amb aquesta nota breu: […]

El 1989 vaig descobrir El Jardí dels Set Crepuscles i amb ella un nom alsacià que ja no he oblidat: el Gewürztraminer hi apareix tot sovint. És un raïm aromàtic que dóna un vi ple de ressons, dotat per acompanyar plats forts. Com ho és la lectura de la primera novel·la del poeta Miquel de Palol.

Aquest dimarts el Cercle Artístic de Sant Lluc va acollir una singular festa d’aniversari. Feia pocs dies que Narcís Comadira havia fet els setanta-un i una colla d’amics i lectors li vam fer ofrena de Quan em llegiu, quaranta-set comentaris de poemes seus publicats per 62. […]

Com recullen algunes cròniques (en trobareu els enllaços en aquest punt del Flux, d’un dels promotors de la iniciativa), el conductor de l’acte, Josep M. Fonalleras, em va convidar a llegir-hi el primer dels poemes de la vetllada, el sonet “Jo”, tot un autoretrat, on entre moltes altres coses afirma:

Per un suplement de l’Avui, que li dedicava portada, editorial i un sentit article de Francesc Puig Rovira, vaig saber que l’editor olotí Miquel Plana es va morir el passat mes de maig. En tinc un record del tot afable, quan fa ja un quart de segle va presentar-se a Proa amb alguns projectes suggerents, i després venia almenys un parell de cops a l’any a dur-me les seves roses de Sant Jordi fetes punt de llibre o una de les seves magnífiques nadales, un poema sempre ben escollit acompanyat d’una cara litografiada. Les tinc totes emmarcades i penjades al despatx: fan molta companyia…

Un bon dia, l’any 1999, va demanar-me si voldria prologar un dels seus llibres. Es tractava d’un volum de la Suite infogràfica, tres títols amb textos de Jordi Sarsanedas, Francesc Vallverdú i meu, que Plana presentava com “tres obres, d’un contingut críptic” amb “la característica que només poden realitzar-se mitjançant l’eina de l’ordinador”. Em va correspondre presentar una proposta de lectures gràfiques basades en el codi de barres. Hi vaig escriure això.

[…]

Aproximació, no del tot poca-solta, al misteri de les coses

Mireu, jo sóc dels que creu que el misteri no es crea ni es destrueix. El misteri es transforma. Temps enrere, per capbussar-se en l’enigma de les coses n’hi havia prou amb la lectura intencionada d’un feix de paraules adequadament relacionades, el text literari. Més endavant, va semblar que es reconeixia més còmodament l’enigma en els feixos d’imatges, primer cinematogràfics i després catòdics, i recentment s’ha desplaçat cap a la virtualitat substanciosa dels feixos de bits. La història té un abans, i tindrà un després. I explica que la força misteriosa de les coses, sense crear-se ni destruir-se, s’ha anat transformant a mesura que privilegiava un nou espai on residir. Però on n’hi ha hagut sempre n’hi queda. El feix literari encara és capaç, ni que sigui ocasionalment, de posar-nos en contacte amb la realitat profunda. Fins i tot superficialment: fixeu-vos en la contracoberta dels llibres, els contenidors de paraules per excel·lència, on la referència explícita als cèntims que us calia desemborsar per fer-vos-els vostres ha estat substituïda per un feix de ratlles i xifres, inintel·ligible als ulls de la majoria de nosaltres, que convenientment interpretat ho explica tot, o gairebé tot, del volum corresponent. És el codi de barres. Ben mirat, el codi de barres s’ha estès entre les coses, entre totes les coses, més ràpidament que la mentida en els cors. Hom pot considerar, ombrívolament, que aquest fet és la millor metàfora de la progressiva pèrdua de llibertat a què ens sotmet la dita civilització de la informació. Hom, aleshores, tan sols és capaç de veure en el codi de barres una matrícula, la codificació inequívoca d’un contingut que només uns pocs, dotats dels instruments adequats, podran interpretar. Jo, però, sospito que el codi de barres és més aviat la metàfora postmoderna de la inevitabilitat del misteri, que, com us deia, no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. És més, diria que no trigarem gaire a descobrir en la combinació, ara per ara abstrusa, de ratlles paral·leles de gruix divers i xifres la possibilitat d’un nou llenguatge, d’una nova interpretació de la realitat i de la seva dimensió encara enigmàtica. Haurem conquerit, aleshores, una altra manera d’aproximar-nos al misteri i fer-nos-el inesperadament nostre. Mireu, si no, aquest llibre.

El vaig conèixer arran de la publicació d’un dels volums de la col·lecció “El Fanal de Proa”, l’adaptació del Llibre dels Fets del rei En Jaume il·lustrada per Joma. Després, va col·laborar en alguns altres projectes i vam coincidir diverses vegades, massa poques. Perquè cada trobada amb ell era una lliçó de moltes coses i sempre hi aprenies molt més que no et podies imaginar. […]

Em ve de gust reproduir-ne aquí, com una mena d’homenatge, i espero que ni l’editor ni la Fundació Palau no ho trobin fora de lloc, algunes pàgines de l’edició que Pujol va preparar dels Poemes de l’Alquimista de Palau i Fabre, l’any 1997, per a “Els llibres de l’Óssa menor”. Són un exemple d’ofici, de saber fer, d’estima pels llibres i per l’obra que contenen, de respecte pel lector. De saviesa, al capdavall.

Dijous la llibreria la Central del carrer Mallorca va ser una festa en homenatge a Montserrat Abelló, amb el pretext que Proa acaba de reeditar-ne el volum d’obra poètica Al cor de les paraules. Hi van llegir poemes i traduccions de la Montserrat i algun poema propi David Caño, Joan Duran, David Figueras, Àngels Gregori, Laia Noguera, Francesc Parcerisas, Esteve Plantada, Cèlia Sánchez-Mústich, Jaume Subirana i Carles Torner. Hi vaig fer de mestre de cerimònies i això és el que vaig dir per obrir la lectura: […]

[La foto és de Joan Duran i la trec del Núvol.]

Al cor de les paraules recull quaranta anys de poesia de Montserrat Abelló, des del primer llibre, Vida diària, publicat el 1963 –coses de l’atzar: l’any que jo vaig néixer– amb pròleg de Joan Oliver, fins a Indicis d’altres moments, no publicat prèviament, que aplega una vintena de poemes. Al cor de les paraulesva ser possible ara fa deu anys gràcies a l’obstinació positiva de Montserrat Abelló, que em va convèncer de fer-lo i de convèncer Isidor Cònsul de publicar-lo. Hem de donar les gràcies a l’Isidor per haver cregut en el projecte i haver-li fet un lloc entre els primers títols de la sèrie gran de l’Óssa menor. I ara hem de donar-les també a Josep Lluch i Ester Pujol, avui responsables de Proa i el Grup 62, que s’han deixat convèncer que valia la pena reeditar el volum, al cap de deu anys de la primera edició i després de prou temps exhaurit, ni que fos sense afegir-hi els darrers títols de la Montserrat.

Els deu anys que han transcorregut des de la primera edició d’Al cor de les paraules, el 2002, han estat d’una banda fèrtils per a la Montserrat, per a la poesia de la Montserrat, i, de l’altra, de reconeixement i consolidació de la seva presència pública. Al cor de les paraules va rebre l’any 2003 el premi Cavall Verd-Josep M. Llompart, el premi Cadaqués a Quima Jaume i la Lletra d’Or. L’autora, paral·lelament, el 2008, coincidint amb els seus 90 anys, ha estat reconeguda amb el premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi Nacional de Cultura per la seva obra com a traductora i poeta. A més a més, als vuit llibres inclosos en el volum Abelló hi ha sumat dos llibres més, Memòria de tu i de mi el 2006 i El fred íntim del silenci el 2008, i m’estalvio de relacionar ara alguna antologia, volum d’homenatge, traduccions o estudis en llibre o revista, que n’hi ha hagut uns quants. Però el repàs apressat del que ha suposat l’última dècada creativament per a Montserrat Abelló seria incomplet, imperdonablement incomplet, si no recordéssim també la reedició –fruit també de l’obstinació productiva de la Montserrat– de l’antologia de dones poetes de parla anglesa Cares a la finestra i les traduccions de Sylvia Plath i Anne Sexton.

M’ha semblat que la millor manera d’explicar la poesia de Montserrat Abelló, d’explicar per què la llegim i per què ens agrada, podia ser, justament, llegir-ne un poema, és a dir compartir-ne breument l’exercici de lectura amb tots vosaltres. N’he triat un del darrer llibre publicat, El fred íntim del silenci, del 2008 –i per tant no inclòs dins Al cor de les paraules–, que diu:

Aquesta Diada el diari Ara va publicar un suplement enorme dedicat a Els millors poetes catalans del segle XX, per presentar la iniciativa, feliç i agosarada, que defensaran aquest curs: després de l’èxit de la seva selecció de la Fundació Bernat Metge, una àmplia col·lecció de clàssics contemporanis de la nostra poesia.   […]

Un dia del mes d’agost em va trucar Sílvia Marimon i em va demanar si volia apadrinar el poeta Joan Teixidor, de qui el mes de maig publicaran El Príncep. No tinc motius per dir que no, òbviament, i així ho ha recollit la periodista en el suplement: 

Oriol Izquierdo apadrina Joan Teixidor

L’editor, poeta i director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, va descobrir la poesia de Joan Teixidor (1913-1992) quan l’editorial Columna va editar els poemes El príncep i Fluvià. “Em van impressionar molt, sobretot pel to elegíac amb què parla de l’experiència de viure i del temps que fuig”, explica. A El príncep, el poemari que també va despertar l’admiració d’Espriu, el poeta olotí s’encara al buit que provoca la mort d’un fill: “Quan el vaig llegir no sabia que em passaria el mateix”, explica Izquierdo. El poeta i editor va anar descobrint Teixidor i el va fascinar la seva mirada: “Greu i primària, d’una gran senzillesa però molt profunda i gens pretensiosa”, descriu. Teixidor va defensar un llenguatge auster, despullat, gairebé elemental. Ell argumentava que no era per motius estètics sinó morals. Anys més tard, El príncep reapareixeria a la vida d’Izquierdo. “Des de la mort de la meva filla, m’acompanya”, assegura. “Les paraules d’un poeta t’ajuden a entendre les teves circumstàncies personals; si a més comparteixes una mateixa experiència, això és multiplica per mil”, confessa l’editor i poeta. Els versos d’Història, del poemari d’El Príncep: “Era un àngel que feia el seu camí/ i sojornava uns anys a casa nostra./ Ens partirem el pa; tot era alegre./ Ara torna a ser fora”, van acompanyar el recordatori de la mort de la Clara, la filla d’Izquierdo.

Quan he sabut que ha mort he anat de dret a un dels llibres que en conservo. El va publicar en espanyol Anagrama com un volum de gran format sota el títol Las tentaciones. Recull el conte “Voci portate de qualcosa, impossibile dire cosa” i el tríptic “Les temptacions de sant Antoni” del Bosc. He rellegit la nota preliminar de Tabucchi, i he recordat per què m’agrada el toscà afillat a Lisboa. […]

“Antaño, en los buenos tiempos pasados, quien cedía a las tentaciones era un pecador. Hoy en día no es más que un transgresor, o ni siquiera eso, visto que no hay nada que transgredir. Pero sin el pecado tampoco existe el perdón, y es en esto en lo que consiste nuestro moderno infierno, en un lugar indiferenciado carente de miseria, de salvación o de grandeza. Un día, mirando con estupor Las tentaciones de San Antonio del Bosco, pensé que si el hombre de nuestros tiempos había perdido todas las tentaciones, le quedaba todavía el remordimiento. Y así, imaginé un personaje presa de la obsesión del remordimiento. Porque el remordimiento sí existe. Y a veces nos conduce a donde él quiere, incluso a la tentación suprema.”

Diumenge havia de fer 69 anys, i a casa tot just fa uns dies havíem mirat on tenia previst de cantar, com qui diu per anar a celebrar-ho amb ell. Però Montreux ens quedava una mica lluny… I, de sobte, només en tenim les cançons. […]

Com aquesta, inoblidable, que recollia en una nota al bloc fa poc més de tres anys. O l’arravatada “Sylvie”, que dóna títol a la d’avui. O, insuperable, el crit nocturn de “Stella di mare” (“Così stanco da non dormire | le due di notte non c’è niente da fare | mi piace tanto poterti toccare | o stare fermo e sentirti respirare”). O la que porta la data de naixement de Lucio, “4.3.43”, que un cop l’has sentida ja t’acompanya com si expliqués la teva pròpia història:

 

Ahir Emili teixidor va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Vic, i m’ha semblat que no seria fora de lloc celebrar-ho reproduint en català aquesta panoràmica de la seva obra que va publicar la revista Catalan Writing aquest darrer mes de novembre. […]

Emili Teixidor, la conquesta de la llibertat 

Avui, el nom d’Emili Teixidor és indissociable de Pa negre (2003), una novel·la que, després d’haver estat tot un èxit de públic i de crítica, va ser convertida en cinema per Agustí Villaronga. La pel·lícula ha obtingut les màximes distincions a Catalunya i a Espanya, que l’ha nominada per a l’Oscar al millor film en llengua no anglesa. Podríem parlar només d’aquesta peça que culmina per ara un cicle narratiu sobre la recuperació de la memòria de la infantesa en temps de la postguerra civil espanyola. Però serà més just assajar un retrat de conjunt de l’home i de l’escriptor, de l’obra d’un dels valors més sòlids que ha donat la literatura catalana els darrers cinquanta anys.

Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) va formar-se com a mestre i va estudiar dret, lletres i periodisme. Als anys seixanta, va participar en la fundació de l’escola Patmos, vinculada als moviments de renovació pedagògica. Entre les seves primeres publicacions hi ha Quinze són quinze (1969), un llibre de lectura escolar que va esdevenir referent compartit d’una generació en els difícils anys de la dictadura feixista del general Franco. Al costat d’escriptors com Josep Vallverdú, Sebastià Sorribas o Oriol Vergés, va començar a escriure per a nens i joves. Naixia així una vocació literària a l’empara de l’experiència didàctica i del compromís amb el moviment de regeneració cultural català contra el franquisme. Als anys setanta viu a París i estudia cinema; el 1976 apareix el primer volum de l’Encyclopédie Alpha du cinéma, publicació per fascicles de la qual és un dels autors. Dirigeix Ultramar, un dels segells editorials de Salvat, divisió espanyola de la multinacional Hachette, i publica el volum de contes Sic Transit Gloria Swanson (1979), primera incursió de l’autor en la narrativa per a adults. Participa en projectes de cinema i ràdio –és autor del guió del llargmetratge El vicari d’Olot, de Ventura Pons, i dels de documentals radiofònics sobre García Lorca, pel qual va otenir un premi Ondas el 1998, o Martí i Pol–. Als anys noranta, incrementa la seva presència en mitjans de comunicació, especialment a la premsa, la ràdio i la televisió, on presenta l’espai literari Mil paraules. Al tombant de segle és reconegut com un especialista en l’estímul de la lectura.

D’Emili Teixidor es deu poder dir que sent passió per explicar històries que eduquin. Que eduquin en la lectura i en humanitat. Que formin el nen com a jove lector, que entretinguin l’adolescent iniciant-lo en el misteri de la identitat, que trasbalsin l’adult en confrontar-lo amb un paisatge moral que no el pot deixar indiferent. Hi ha, en aquest sentit, una subtil línia de continuïtat que relliga el conjunt de la seva obra narrativa, s’adreci a infants, a joves o a adults, i que té una estreta relació amb la formulació teòrica que ha fet en els seus assaigs sobre la formació del lector i la seva evolució fins a la maduresa, la plena capacitat lectora.

Els contes adreçats als lectors més joves, a partir de sis anys, acostumen a presentar situacions excepcionals en un marc quotidià a través de les quals el jove protagonista, i amb ell els lectors, viu una experiència que serà, en alguna mesura, de formació. Així, per posar-ne un exemple, a Quina gana que tinc!, el protagonista s’haurà d’espavilar després de quedar-se accidentalment sol a casa amb la nevera buida i sense diners per anar a comprar.

Teixidor recorre a gèneres literaris i temes que remeten a la tradició cultural més sòlida, i ho fa amb eficàcia i sentit pràctic. Així, trobem en les històries de la formiga Piga el patrimoni de les faules revisitat amb humor i capacitat de seducció de lectors fins a sis anys. O la novel·la policíaca en els casos de l’inspector Garrofa (El crim de la Hipotenusa, El crim de la tangent, El crim del triangle equilàter), a partir d’onze anys. Capítol a part mereix el recurs a la història per construir novel·les d’aventures, de caràcter indissimuladament formatiu i alhora sàviament allunyades del moralisme, com L’Ocell de Foc o Cor de Roure, per a lectors a partir de dotze i catorze anys respectivament.

És recurrent l’elecció de temàtiques que generen debat públic, com la qüestió ecològica a Sempre em dic Pere, l’especulació a Amics de mort, la immigració a El príncep Alí o la investigació biomèdica a Les rates malaltes. Aquests elements temàtics es combinen sempre en trames d’aventures i iniciàtiques que conviden el lector a formar-se una opinió pròpia socialment crítica, amb respecte a la diferència i contra els mecanismes del poder, al voltant d’una constant, la construcció de la pròpia identitat. Laura Sants, novel·la per a adults, proposa una mena de síntesi, carregada d’ironia, entre aquests procediments de la seva obra infantil i juvenil —ara els temes són la corrupció i els mitjans de comunicació—, la tradició literària de la comarca natal de l’autor i l’univers literari que explora en la narrativa per a adults.

Quin és aquest univers literari? Hi ha un predomini absolut del paisatge d’infantesa en el temps històric de la postguerra com a escenari moral de destrucció i, alhora, de creixement personal. D’ençà dels contes de Sic Transit Gloria Swanson i, sobretot, a partir de Retrat d’un assassí d’ocells, Emili Teixidor torna una vegada i una altra sobre la vida a la comarca d’Osona durant els anys quaranta. El 2010, després d’El llibre de les mosques i Pa negre, ha explorat novament aquest univers a Els convidats, novel·la coral que aixeca acta de com, després de la guerra, el totalitarisme s’infiltra en la consciència dels ciutadans i com aquests s’esforcen per sobreviure creant petits espais, modestos, relatius, de llibertat. L’àrida postguerra a la Catalunya rural és una al·legoria del desert moral heretat, però també, si voleu contra tot pronòstic, de l’esperança. Una esperança que no sé no veure encarnada per la vivacitat expressiva del llenguatge d’Emili Teixidor.

ALGUNES OBRES

Retrat d’un assassí d’ocells

Dos cossos al bosc, una mà enterrada entre flors i la llegenda d’un home bàbarament mutilat emmarquen la primera novel·la d’Emili Teixidor, una corprenedora evocació del paradís enigmàtic de la infantesa. El narrador emprèn, com qui escomet una investigació policíaca, l’aventura de reconstruir el temps perdut de la infantesa i la joventut sense deixar-se arrossegar per la nostàlgia. Té l’actitud del detectiu que torna a l’escena d’un crim i malda per aconseguir que les diverses proves encaixin fins a obtenir sentit. ¿No és, comptat i debatut, així com construïm la pròpia història, a partir dels materials d’enderroc de la memòria, la significació dels quals sovint se’ns escapa? L’evocació porta el narrador a descobrir fins a quin punt ha estat ell mateix, innocent, el testimoni involuntari de la lluita més crua pel poder, de manera que el punt final de la seva recerca, quan el sentit ha estat totalment desvelat, l’aboca a l’angoixa de l’absurd i de la culpa. Destaca de Retrat d’un assassí d’ocells la riquesa expressiva i el calidoscopi de personatges que donen cos a un temps i un espai concrets, la comarca d’Osona després de la guerra civil espanyola, amb un to mític propi de la gran literatura de projecció universal. Amb aquesta obra, que desenvolupa temes, personatges i situacions protagonistes del volum de contes Sic Transit Gloria Swanson, la seva primera obra no adreçada a infants o joves, Teixidor es revela un novel·lista ambiciós i potent, necessari.

 

Pa negre

Pa negre se situa en l’escabrosa postguerra espanyola dels anys quaranta, en un ambient de boira i en clau de drama fabril i rural. És un drama on s’entrecreua la memòria personal, la història i les llegendes, terribles, aplegades d’aquí d’allà. Emili Teixidor tria adoptar el punt de vista d’Andreu, el narrador, un narrador innocent i inconscient, que viu pràcticament sol, amb el pare empresonat i la mare a la fàbrica de sol a sol, intentant fer-se un lloc a recer en el món que l’envolta i en el qual ha tingut, quina paradoxa, la sort dubtosa de ser protegit pels senyors Manubens, els amos de la fàbrica. A través d’Andreu construeix un territori mític, que no és només l’espai geogràfic de la comarca d’Osona, sinó sobretot l’espai moral del nen que endevina el món adult, l’espai moral de l’adolescent, l’espai de la iniciació a la vida, als seus secrets i els seus misteris, l’espai de la renúncia i la traïció. Destaca, des de la primera pàgina, el paper essencial, nuclear, que té el llenguatge en l’evolució del personatge, en el seu procés de creixement moral. A través d’un veritable torrent verbal Teixidor recrea el món inevitablement feliç de la infantesa. Feliç, però alhora d’una tristesa fosca, bruta, de vegades sòrdida. Com ho és la descoberta de la realitat, que vol dir la injustícia, la maleïda veritat. Pa negre és una novel·la majúscula. Un exercici de creació del món, a partir de la recreació de la memòria i del llenguatge, sense concessions, també sense estridències, profundament generosa amb els lectors.

 

L’Ocell de Foc

L’Ocell de Foc recorre els camins de la Provença guiant el Cec de Cabrera, al capdavant d’una colla de comediants. Som en temps de la infantesa del rei Jaume I i de la croada contra els càtars, quan Europa era una perillosa cruïlla de camins i de llengües en difícil llibertat. El nostre protagonista, aprenent de trobador, hi descobreix l’ofici dels cavallers, la vida dels monestirs, els misteris de bruixots i bandolers, i, rere l’enigma de la pròpia identitat, el seu veritable destí. Teixidor té una notable habilitat a l’hora d’entrellaçar una trama d’aventures en la millor tradició de la novel·la juvenil amb una introducció històrica al món feudal i, a través de les peripècies de joglars i trobadors, una petita iniciació a la poesia. La Fundación Germán Sánchez Ruipérez va incloure aquesta novel·la, recomanada per a lectors a partir de 12 anys, en la seva selecció de cent obres del segle XX.

 

Cor de Roure

Cor de Roure és el nom d’un guerriller que durant la Guerrra dels Matiners va aixecar més d’un centenar i mig d’homes per lluitar a favor de Carles VI contra la seva cosina, la reina Isabel II. Situada a finals del segle XIX en el context de les guerres carlines, la novel·la reviu les tensions entre tradicionalistes i liberals que han configurat l’Espanya moderna, el xoc entre la superstició popular i el cientifisme dels il·lustrats, sobre el procés imparable de transformació social fruit de la revolució industrial que es viu a les conques del Ter i el Llobregat. Novel·la històrica sàviament documentada, es presenta al lector d’entre catorze i setze anys com una història d’aventures i d’intriga en què dos adolescents, un noi i una noia, en Tinoc i la Viana, descobreixen enmig d’una situació ben compromesa l’amistat, l’amor i la pròpia identitat. Així s’iniciaran, en companyia del lector, en els secrets de la vida.

 

Les històries de la formiga Piga

Emili Teixidor ha escrit diverses sèries de novel·les infantils, com les que protagonitza en Ranquet, els contes d’en Ring 1-2-3 il·lustrats per Philip Stanton o els casos de l’inspector Garrofa. Potser la més cèlebre de totes és la sèrie de contes infantils que protagonitza una simpàtica formiga, a través de les peripècies de la qual mostra als petits lectors valors essencials com l’amistat, la solidaritat o la diversió, que no és només pròpia de cigales. N’han aparegut fins ara vuit volums, de títol juganer: L’amiga més amiga de la formiga Piga, La formiga Piga es deslloriga, Petits contes d’intriga de la formiga Piga, La volta al món de la formiga Piga, Els secrets de la vida de la Formiga Piga, La formiga Piga lliga, La botiga de la Formiga Piga, La formiga Piga s’enfonsa en la història, tots ells traduïts també a l’espanyol. Les històries de la formiga Piga van valdre a Teixidor l’any 1996 el premi del Ministeri espanyol de Cultura i el reconeixement internacional de l’IBBY.

 

La lectura i la vida

Volum que recull deu assaigs, articles i conferències sota el subtítol “Com incitar els nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres”. L’experiència pedagògica de Teixidor i el seu rodatge com a narrador avesat a dialogar amb nens i adolescents sobre la pròpia obra són a la base d’aquest aplec de reflexions que donen pistes per ensenyar a llegir i estimulen el desig de la lectura. Teixidor hi mostra un elevat sentit pràctic, amb un desplegament de consells i estratègies que mereixen ser imitats, adreçats als professionals de la iniciació lectora, l’escola i la biblioteca, i també a les famílies. En la línia de les aportacions de Lewis, Steiner o Bloom, l’autor recorda que els llibres, en tant que dipositaris de la paraula, són la memòria del món, la porta d’accés al diàleg amb els morts i a les realitats imaginàries. I ho prova, apassionadament, des de la irrenunciable convicció que la lectura literària és un do que ens ajuda a afegir valor a la vida.

 

BIBLIOGRAFIA ESCOLLIDA D’EMILI TEIXIDOR

Obra en català, premis i traduccions

1933 · Neix a Roda de Ter

1967 · El soldat plantat, novel·la juvenil

1967 · Les rates malaltes, novel·la juvenil, premi Joaquim Ruyra

1969 · Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, novel·la infantil (traducció espanyola)

1977 · Sempre em dic Pere, novel·la infantil (1997: traducció espanyola)

1979 · Sic trànsit Glòria Swanson, contes, premi de la Crítica Serra d’Or (1983: traducció espanyola)

1979 · L’ocell de foc, novel·la juvenil (1993: traducció espanyola)

1980 · El príncep Alí, novel·la juvenil, premi de Literatura de la Generalitat de Catalunya (1997: traducció espanyola)

1983 · Frederic, Frederic, Frederic, novel·la juvenil (1991: traducció espanyola)

1986 · Primer volum de les històries d’en Ranquet, En Ranquet i el tresor, novel·la infantil (1987: traducció espanyola; 1991: traducció francesa, finalista del Premi Europa a Poitiers; 1989: llista d’Honor del Premi Pier Paolo Vergiero de la Universitat de Pàdua)

1986 · Cada tigre té una jungla, novel·la infantil (1989: traducció espanyola)

1988 · Primer volum de la sèrie de casos que investiga l’inspector Garrofa, El crim de la Hipotenusa, novel·la infantil (1989: traducció espanyola; 1995: traducció italiana)

1988 · Retrat d’un assassí d’ocells, novel·la (1989: traducció espanyola)

1990 · Premi Atlàntida de la Nit de l’Edició al millor presentador o director de programa àudiovisual en català per Mil paraules (1990-1994)

1992 · Les Ales de la Nit, novel·la juvenil (traducció portuguesa)

1992 · Creu de Sant Jordi del govern de Catalunya

1994 · Cor de roure, novel·la juvenil, premi de la Crítica Serra d’Or (1995: traducció espanyola)

1996 · L’amiga més amiga de la formiga Piga, primer volum d’aquesta sèrie de contes infantils, premi del Ministeri espanyol de Cultura, diploma d’honor, medalla d’or i selecció internacional de l’IBBY

1996 · Seleccionat per a les IBBY d’Espanya com a candidat al Premi Internacional Andersen

2000 · El llibre de les mosques, novel·la, premi Sant Jordi

2001 · Amics de mort, novel·la juvenil (2003: traducció espanyola)

2003 · Pa negre, novel·la, premis de la crítica Joan Crexells, Lletra d’Or, Maria Àngels Anglada i Nacional de Literatura (2004: traducció espanyola; 2008: traducció grega)

2003 · En Ring 1-2-3 i el món nou, primer volum d’aquesta sèrie de contes infantils, premi Apel·les Mestres (traducció espanyola)

2003 · La rosa, la roca i el llop, novel·la juvenil

2005 · Quina gana que tinc!, conte infantil (2007: traducció espanyola)

2005 · Premi de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez al millor article periodístic sobre la lectura

2006 · Laura Sants, novel·la

2006 · Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català

2007 · La lectura i la vida, assaig (traducció espanyola)

2010 · Els convidats, novel·la

2011 · Premi dels escriptors catalans al conjunt de la seva obra

Més informació sobre l’autor a Lletra. 

 

Diumenge vam llegir Foix al cementiri de Sarrià. I avui m’afegeixo a l’homenatge blocaire recuperant en aquesta nota les dues pàgines que l’Avui va dedicar el març del 2001 a l’edició de l’obra completa del poeta pastisser que 62 havia tornat a editar, llavors en format blau. […]

Sento que ha mort Enric Barbat i em tornen a la memòria, com un mantra, compassos esparsos de 4, un disc que em va acompanyar hores i hores als anys 80. […]

4 començava de “matinada”, prosseguia a “migdia” i culminava al “capvespre” abans no tornés a ser de “nit”. Quatre peces, una per cada moment del dia, que omplien un LP sencer. Quatre poemes breus, suggerents, com aquest, de “Nit”:

l’ombra del llop
la nit serena
el vent del nord
el vent del nord, la terra erma
de neu i gel
el plor dels arbres
l’oblit del cel
l’oblit del cel tenyeix les aigües
vertiginós
glaç a les venes
fatal embut d’un esvoranc
d’un pou pregon
enmig del blanc
obert al buit
de les estrelles

Fa anys que no l’he tornat a escoltar: només el tinc en vinil i no n’he trobat cap reedició en cd ni els mp3 escampats per la xarxa. Avui ho he tornat a provar, i el miracle de youtube m’ha retornat aquesta sorpresa: