Diòptries i dioptries
Fa uns dies vaig escoltar de cap a cap, després de massa anys sense fer-ho, la primera Dioptria de Pau Riba. I em va divertir descobrir-hi, com si el joc que conté el títol es prolongués, en la lletra de cada cançó alguna incorrecció o llicència lingüística, que segur que l’any 1970, quan el va publicar, encara tenia un cert efecte transgressor… […]
A “Rosa d’abril” diu que ha d’entregar-la, la rosa. La noia, ja ho sabem, és de porcelana i no de porcellana. La Conxita Casas és un mamellot de grassa, porta sostens i vol fills hermosos, com diuen les àvies de l’Empordà. A “Vostè (tu, tu mateixa)” s’esmeren a triar-te un home. I així gairebé totes les cançons incorporen un barbarisme o ni que sigui un vulgarisme prou visible en la pronúncia.
Que no els resten ni un gram de potència poètica, d’intensitat literària, de contundència en si. Que en tenen. Que les continuen tenint, més de quaranta anys després, com un dels millors llibres de poemes cantats, poemes de desamor i ressentiment, que ha donat el país.