Oi?

Entre les diverses activitats aproximadament públiques d’aquest curs hi ha hagut algunes presentacions de llibres. La més especial ha estat, segur, la del llibre Quadern d’Armènia. […]

El Quadern d’Armènia du el subtítol Diàlegs diatònics i el signen el poeta Jordi Xandri i l’artista Sagi Tarbal. L’obre un pròleg del filòsof Miguel Morey i ha estat publicat amb gosadia per Sd edicions. Xandri i Tarbal van mobilitzar una nodrida concurrència que el 12 de juny va omplir el bar del Teatre Lliure de Gràcia.

Hi vaig fer sis breus apunts sobre el llibre, al costat de Vicenç Altaió, en el primer retrobament públic després que tots dos vam haver de deixar fa ja prou mesos l’activitat institucional.

I. Amb Jordi Xandri ens vam conèixer fa cap a vint anys, a través de Jordi Ribas, poeta i dissenyador amb qui aleshores col·laboràvem en diversos projectes de Proa. Fa un parell d’anys, gràcies als bons usos possibles del facebook, vam retrobar-nos des d’una respectuosa distància. Ara m’afalaga la confiança de Xandri, que em demana de presentar aquest Quadern d’Armènia, per bé que he de reconèixer que l’acte d’avui més aviat ens allunya, perquè acaba amb un fet que fins ara compartíem, el de ser autors d’un sol llibre publicat de poesia, La nit encesa d’ell i els meus Moments feliços…

II. “De fet, la paraula és sempre no més i no menys que un viatge. Enigmàtic viatge quiet on no importa tant trobar espais nous com resseguir el que de desconegut amaguen els espais més quotidians. Tot viatge disposa sempre, ni que sigui en el desconeixement, de cartografies prèvies, de paisatges descrits en l’imaginari més atàvic, de petjades anteriors que desdibuixen camins: però no cal moure’s de la cadira per viure l’abisme. Ben pensat aquest és un llibre d’absències”. Llegeixo aquestes paraules en la nota preliminar de l’autor a La nit encesa, del 1995. Que semblen també escrites per ara…

III. Què és Armènia? Un indret remot i tanmateix present, perquè alguna cosa ens sembla saber-ne: que va patir un sever genocidi (del qual tenim altres testimonis literaris, com Em dic Aram, de M. Àngels Anglada); que va ser el primer indret a adoptar el cristianisme com a religió oficial; que també tenen una muntanya sagrada, Ararat; que és terra d’aram, el coure. Diuen que té uns orígens mítics: va ser fundada per Haik (fill de Togarmah, que era fill de Gomer, fill de Jàfet, fill de Noè), que va participar en la construcció de la torre de Babel… Armeni deriva d’Aram, nom d’un dels descendents de Haik. És, així, un país que és i no és, estrany però associat amb els nostres propis orígens…

IV. Què és Quadern d’Armènia, aleshores? En paraules de Xandri:

No sé si sabré explicar-t’ho. Tot plegat deu ser el guió d’aquella inconcreta narració o, millor potser, del poema que hauria de poder dibuixar amb claredat l’enigma de la nostra aventura. Del nostre veritable viatge.

Recerca inútil però tràgica, lluenta i encesa com allò desconegut i sagrat que assenyala el que anomenem vida.

Armènia desconeguda, no sé pas si no per sempre. Armènia interrogant essencial que belluga l’aire i els àtoms de l’èter que ens transmet allò de qui ningú no en coneix la veritable geografia.

I què volen dir aquesta munió de paraules i imatges?

V. Un exercici de diàleg, una suma (gairebé una summa) de diàlegs. Entre Tarbal i Xandri: diàleg d’imatge i de paraules; amb la música (de jazz, és clar) de rerefons. Amb les veus que ens han precedit, a través del mite d’Armènia, visiblement les de Mandelxtam i Vinyoli. Entre silencis: el de l’amor, el de l’absència.

VI. Xandri i Tarbal ens porten a la seva Armènia… només imaginada, mai no visitada, construïda a través del diàleg i dels seus ressons. A partir de la seva lectura, gosareu (gosarem, gosarà cadascun de nosaltres) emprendre el viatge cap a la pròpia Armènia i fer-ho en la millor companyia?